El bloc d'Ernest Benach

Ahir al vespre es presentava al Palau de la Música el diari ‘Ara’. Un acte emotiu, ben estructurat i que traspuava periodisme pels quatre cantons. Cada racó del Palau, de l’emblemàtic edifici modernista, destil·lava periodisme.

‘Ara’ és un projecte nou i agosarat, un projecte que respon a una generació que ha viscut el país des d’una altra òptica. Aquesta generació -que ha estudiat en català i que està especialment desacomplexada- també ha entès que Internet és el futur i també el present i que, per tant, el 2.0 és una realitat que també ha de tenir les seves expressions periodístiques.

Dijous al Palau vaig sentir emoció. I al Palau deu ser normal emocionar-se, al cap i a la fi, la música i l’art sempre tenen la capacitat de despertar les nostres emocions. Però ahir el que m’emocionava era el projecte, era el periodisme, era la il·lusió per una cosa nova que és bona per al país.

Al darrera de l’’Ara’ hi ha grans noms, periodistes de prestigi que donen garanties de qualitat. Al capdavant del projecte -i dalt de l’escenari- el Carles Capdevila, el Toni Soler, l’Albert Om i el Xavier Bosch però també tot un grup de periodistes joves, amb ganes de fer un diari diferent, arrelat als nous temps i a les noves necessitats de la ciutadania. Especialment brillant el Xavier Bosch amb la seva història dels periodistes americans que van agafar l’autobús i el periodista que es va quedar a terra per fer de periodista. Això passava al Japó, en el moment d’acabar la segona guerra mundial. Aquell periodista que no va agafar l’autobús va representar una esperança per al periodisme, perquè es va comprometre amb la realitat, perquè es va quedar a veure i a explicar què passava. Avui, l’Ara és una esperança per al periodisme i per Catalunya. Sort, encerts i molt d’èxit. De tot cor!

Foto: Francesc Melcion / Diari ARA

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!