Màrius Torres

Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau –però no vull l’oblit

 

 

(1 de setembre de 1942)

Ahir va fer cent anys que naixia a Lleida en Màrius Torres. El fill gran d’Humbert Torres, va exercir la medicina fins que una llarga malaltia el va obligar a recloure’s en un sanatori. Com explica el seu germà Víctor, la tuberculosi va robar un metge però va permetre que en Màrius es dediqués plenament a la literatura i es convertís, pòstumament, en un dels grans referents de la poesia catalana.

 

El “metge que fa versos”, com s’autodefinia, va rebre un cop fort de la vida, però això no el va fer defallir. Va aprofitar el retir forçat per a escriure, per traduir clàssics al català, i fins i tot, per publicar articles de caire polític, pels quals el franquisme va passar-li factura.

 

Poeta magistral que no va defugir el compromís amb els valors del republicanisme, en Màrius Torres mereix ser conegut i reconegut per la ciutadania del nostre temps. Les iniciatives que tindran lloc per a celebrar aquest centenari són una oportunitat que cal aprofitar per a impedir l’oblit.

 

Per a informar-vos dels actes oficials d’aquest centenari, us adjunto el link de la pàgina oficial de l’any Màrius Torres:

http://mariustorres.paeria.cat/ca

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *