El bloc d'Ernest Benach

Anant cap a l’aeroport del Prat, com si d’una premonició es tractés, he llegit l’entrevista que l’Avui li feia a Germà Bel, la qual fa reflexionar i molt. S’hi poden llegir unes quantes veritats i se’n desprenen uns quants interrogants força preocupants.

Al Prat hem agafat l’avió. Ha estat només mitja hora, però el vol inaugural Barcelona-Alguaire amb un Airbus 320 de Vueling simbolitza la voluntat de connectar millor Lleida amb el territori i amb Europa, tot reconeixent el seu paper geoestratègic entre França, l’Estat espanyol i la resta del país.

Avui, doncs, resolem una part del greuge amb la connectivitat de les terres de Ponent, cohesionem el territori i situem Lleida al mapa internacional de l’activitat econòmica i el turisme. L’aeroport d’Alguaire no només afavorirà el turisme (hauria de ser l’aeroport de referència no només per Lleida sinó per altres destinacions com Andorra, Aragó o el Pirineu francès) sinó que econòmicament és una enorme oportunitat per a les empreses del territori que vulguin sortir i per les empreses estrangeres que vulguin establir-se a Lleida. Les possibilitats de negoci creixeran, n’estic convençut.

A la inauguració s’ha parlat de cohesió territorial i d’equilibri. A mi m’agrada parlar també d’equitat territorial. El concepte me’l va explicar un bon dia l’amic tarragoní Robert Casadevall i la base del concepte és ben simple: no es tracta només de reequilibrar o d’equilibrar, sinó de fer-ho amb un sentit de justícia que sovint no s’aplica en qüestions territorials. El nou aeroport d’Alguaire és un bon exemple d’un clar exercici d’equitat territorial.

A nivell aeroportuari en els darrers temps s’han produït notícies importants. L’aposta per Spanair que s’ha fet des de Catalunya amb l’esperança de ser competitius en aquest món i la inauguració de l’Aeroport de Lleida Alguarie fan concebre un punt d’esperança en el futur. I per això és clau aconseguir un model aeroportuari gestionat des de Catalunya i que ens permeti ser competitius. Reus i Girona són part fonamental d’aquest sistema i el Prat no pot seguir sent tractat com un aeroport de segona sense participació catalana en la decisió estratègica. Ara mateix el model que proposa el ministeri de Foment és clarament insuficient i si, a la pràctica, impedeix que Catalunya tingui majoria determinant, per tant, dret a decidir, en una matèria tan sensible al segle XXI com són les infraestructures aeroportuàries, aquest model no pot ser acceptat. Ens hi juguem massa tots plegats com a país per tenir dubtes al respecte.

Avui s’ha produït una bona notícia, avancem. Però encara queda molta feina per a fer, feina que serà difícil i complexa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!