ERC i el finançament

El final del nou sistema de finançament és un bon final, que ningú no ho dubti. I en aquest final, la persistència i la tossuderia d’ERC han estat decisives per millorar amb escreix el model vigent que en el seu dia van pactar CiU i el PP. Ara, el nou sistema, que encaixa amb l’esperit de l’Estatut, ens ha de permetre agafar aire i embranzida per tornar a créixer econòmicament i recuperar l’equilibri social que ens havia manllevat un model esgotat que havia perllongat la discriminació fiscal i econòmica de Catalunya els darrers anys. En aquest sentit, és especialment rellevant la resposta que ha donat la societat catalana. Sincerament crec que hi ha consciència de que no és el millor model que podíem tenir. Però també hi ha consciència que en aquests moments, ara per ara, haver-ho assolit és un pas endavant. Només un pas. I sobre tot, en moments de crisi, la ciutadania ens reclama gestos de responsabilitat i buscar solucions. Assolir l’acord de finançament, sense cap mena de dubte, ens pot ajudar.


Però, és el millor final que podíem esperar? El que és evident és que des del punt de vista polític el millor és disposar d’una hisenda pròpia, com tenen els estats. I aquest és un objectiu irrenunciable. Però també és cert que mentre no hi arribem, l’objectiu ha de ser el de continuar treballant i avançant per assolir el concert econòmic, com a pas intermedi. La reivindicació pel concert ha de continuar oberta i vigent. I cal continuar treballant per tal que la societat catalana en tingui consciència. En aquest sentit, el model que més s’assemblava al concert era el que va quedar reflectit en l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, abans que fos retallat fins deixar-lo en el model que tenim a hores d’ara. I en aquest context, crec, sincerament, que l’acord al què s’ha arribat és prou bo. Insisteixo, tenint en compte les limitacions competencials de l’estatut aprovat. N’hem tret el màxim partit i per això el final ha estat bo.

I arribo a aquesta conclusió per vàries vies. En primer lloc, perquè els 3.855 milions d’euros és una xifra que gairebé dobla la quantitat amb què s’havia enrocat l’ex ministre d’Hisenda, Pedro Solbes, i que semblava impossible de superar, fins i tot després del seu relleu.

En segon lloc, perquè l’acord reforçarà el poder tributari del govern de la Generalitat i situarà el país, per primera vegada -sí, sí, per primera vegada-, per sobre de la mitjana en assignació de recursos per càpita, arribant al 105 del rànquing. A més, una dada important: el quart any, el fons de garantia (que és el que anivella el 75 per cent dels tributs) es recuperarà íntegrament via el fons de Competitivitat, amb la qual cosa ens assegurem el rendiment íntegre de tots els impostos participats.

I finalment, perquè ERC ha fet un exercici de responsabilitat, de patriotisme i de pragmatisme, anant de la mà de la societat catalana i mirant pels interessos del país. L’acord final té l’aval de la majoria de la societat catalana que l’únic que vol són més recursos per lluitar contra la crisi i seguir progressant. Així de senzill.

I dit això, continuarem treballant per a millorar el finançament de Catalunya des de l’endemà de l’aplicació del nou model.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *