Una gran diferència entre el 27S i l’1-O

Ara fa dos anys es van fer unes eleccions al parlament de Catalunya per desbloquejar el tema del referèndum. En aquelles eleccions es van presentar 5 alternatives.

La primera la ventilem ràpidament. PACMA, RECORTES CERO, PIRATA.CAT,… va aconsequir un 1,12% dels vots i els desestimo perquè no queda gaire clar el seu posicionament i entenc que el seu votant no es va definir sobre l’estat sinó sobre d’altres coses. Una mica de tot en aquests grups.

La segona és JxSí i la CUP. Proposaven la independència i van obtenir el 47,8% dels vots.

La tercera és el PP i C’s. Proposaven la submissió incondicional i van obtenir el 26,39% dels vots.

Això fa que entre el Sí i el NO, el resultat fos 64% a favor del sí a la independència i 36% en contra de la independència.

Els resultats, com ja sabem, no varen ser definitoris. I no ho varen ser perquè hi ha dues altres alternatives que es van presentar amb sopars de duro, però tot i això van aconseguir una mica més del 24% del vot. No és d’extranyar. Uns anys abans la Carme Chacón havia guanyat unes eleccions amb un èxit inigualat venent als mateixos votants que la crisi que patim des de fa 10 anys no existia ni existiria si la votaven a ella.

Ara bé, aquestes dues opcions presentaven dues propostes diferenciades i similars. La primera opció, la que més hem denunciat, és la de CSQEP. Bàsicament deien que el tema de l’encaix es podia fer d’una altra manera, que només feia falta tenir aliats a Madrid. Bé, durant aquests dos anys aquesta opció s’ha demostrat totalment falsa. Els aliats de Madrid no han estat ni molt menys els que farien falta, i el PSOE va preferir renunciar al govern castellà, mantenir un any el seu país sense govern, repetir eleccions, fer saltar la direcció del partit i donar el govern al corrupte Rajoy abans que permetres ni tan sols seure a una taula a negociar un referèndum. Qualsevol referèndum.

La segona opció pretenia que existia una tercera via, que l’empresariat català i la classe política tradicional podia forçar Madrid a obrir una negociació que podria aconseguir algun rèdit, ni que fos petit, que provoqués que una part de l’electorat deixés d’optar per la independència. Aquesta segona opció, a la que hi contem PSC i UDC encara ha estat un fracàs més estrepitós. Per no aconseguir no han aconseguit ni tan sols un full de ruta dels seus socis a Madrid. Ni un pacte fiscal, ni un compromís inalienable amb res del que ells requerien per Catalunya. Res de res. Ans al contrari. Van guanyar els vots per la tercera via i els han utilitzat pel NO davant la seva impossibilitat de negociar, ja no amb el Gobierno o amb el Congreso, sinó ni tan sols amb el PSOE. Un fracàs estrepitós tenint en compte que contaven amb el suport del pont aeri i gran part de l’empresariat català de l’IBEX 35.

Aquesta tercera opció va aconseguir un 24% del vot.

Total, que aquesta és la gran diferència entre fa dos anys i avui en dia. Un 24% d’electors han picat de cara amb la realitat. Quants d’ells es mantindran en l’absurd? No ho sabem, i no ho sabrem fins que es convoquin les eleccions constituents. Però no seria d’estranyar que una part significativa d’aquests votants, 1 de cada 4 dels que van votar fa 2 anys, decideixi que els van enredar, com els van enredar al dir que no hi havia crisi, i decideixi votar sí. I com que només va d’un 1,5% per tenir majoria absoluta en vots, aquesta és la gran diferència entre el 2015 i el 2017.

Per això no ens volen deixar votar.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *