Un argument benintencionat però trampós.

Quan estem a vigílies del referèndum d’autodeterminació, surten veus reclamant un mínim de participació i un mínim de diferència entre el sí i el no per validar-lo.

Sobre la primera de les qüestions no m’hi estendré gaire. Ja hi ha prou gent que ho explica millor que jo. En quatre números s’explica ràpid. La diferència entre un referèndum guanyat per el 90%  amb una participació del 40% i un referèndum guanyat pel 55% amb una participació del 70% és que en el segon cas, o bé la gent no té un criteri definit sobre el tema, o bé ha decidit boicotejar l’elecció. Si admetéssim que cal un mínim de participació, sempre, els partidaris de no canviar res promourien l’abstenció. Dit d’una altra manera, si exigim un mínim de participació, aquest mínim s’hauria de moure al voltant del 20-30% que no és pas el que pretén qui reclama un mínim. O podríem reclamar que la opció guanyadora es mogui al voltant d’un 15-20% del vot total. Tampoc és això el que es reclama. I ni així. El referèndum sobre la diagonal va tenir una participació irrisòria, bàsicament, perquè la majoria de la població no creia tenir una opinió prou sòlida o interessada com per desplaçar-se a votar. I això no treu que la ciutadania va parlar.

Dit això, el que em crida més l’atenció és la reclamació que un referèndum d’autodeterminació no es pot guanyar per un vot, sinó que caldria guanyar-lo per 10 punts de diferència com a mínim.

Aquest argument es basa en el supòsit que no es pot anar tirant endavant i enrere una independència en base a petites variacions en el pensament social i que si la solució és del 51%-49%, uns mesos després el resultat pot haver capgirat i llavors caldria tornar enrere.

Aquest argument és fal·laç per diferents motius. En primer lloc: No ha passat MAI A LA HISTÒRIA que un país que s’autodetermina decideixi uns anys després tornar enrere. MAI. Un cop el país s’allibera del seu conqueridor, mai torna a trucar a les portes d’aquell de qui va marxar. Per molt ínfima que sigui la diferència. La raó? Segurament hi ha un percentatge important de vot que, simplement, no vol canvis, ni en una direcció ni en la contrària, i, per tant, un cop decidit encarar el país en una altra direcció, continuarà votant no a qualsevol canvi que es proposi.

La segona falsedat de l’argument és considerar que la tornada és tan traumàtica com la sortida inicial. Això és fàcil d’entendre amb el Brèxit. Suposem que UK decideix que potser s’han de repensar això de sortir de la UE. Referiu-vos a l’argument 1 (això no passa mai) si en teniu dubtes. Però imaginem que passa. Bé. I què? Deixar el Brèxit suposaria zero maldecaps. Simplement s’encetarien les negociacions amb Europa en base a un acord treballat durant anys i en unes hores es podria haver canviat de direcció sense cap mena de problema.

Ara, la tercera falsedat, la més ignominiosa, és pretendre que l’argument del canvi com a inconvenient no ha estat considerat ja per la població votant. És voler comptar doble una variable. Els que consideren traumàtic prendre una decisió transcendent per un 51% sota el supòsit que pot implicar canvis repetits de direcció ho tenen prou fàcil. Si existeix una segona ronda de votacions, simplement, que s’abstinguin o votin en contra de tornar a canviar la direcció.

Oi que no? Oi que no admetran que no puguin votar unitat d’aquí a uns mesos si ho estimen necessari i es planteja un segon referèndum? Oi que no admetran que el país ha de seguir la seva ruta cap a la independència plena encara que un segon referèndum doni una majoria petita a tirar enrere el que ha decidit el poble sobirà? És evident que no ho admetran. Perquè en veritat hom només vol posar un diferencial mínim, bé perquè pensa que perdrà i no és prou demòcrata, bé perquè ha cregut en un argument que d’inici sembla que pugui ser lògic però que amaga una gran trampa.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *