Rússia contra Napolió, el temps juga a favor nostre.

Al 1812 Napoleó, després de controlar tota l’Europa occidental, va decidir atacar Rússia. Per a fer-ho va utilitzar l’exèrcit més gran que s’havia vist mai, de prop de 700.000 homes. La guerra va començar al Juny. Els russos s’havien preparat per la guerra, però no eren tants, i, sobretot, no tenien la tecnologia militar de que gaudia Napoleó, amb el que tot i reunir uns 500.000 efectius, no podien presentar batalla a camp obert. Qualsevol batalla a camp obert l’haguessin perdut estrepitosament. Els francesos tenien centenars de milers de cavalls, milers de canons i una estructura militar ordenada i moderna pràcticament invencible.

Així que els francesos van arribar al setembre a les portes de Moscú. En aquells moments, els russos ja havien aconseguit reunir prop de 900.000 homes, però tot i així, en comptes de presentar una batalla que segurament haguessin perdut, després de resistir una mica, van deixar entrar els francesos a la capital de facto, Moscú.

Ara, abans que entressin els francesos, els russos van fer dues coses a Moscú. La van desallotjar i hi van calar foc. La ciutat era bàsicament de fusta, així que el foc la va destruir completament.

Quan els francesos van ocupar Moscú, van trobar que no tenien una capital que els permetés prendre el control sobre res, i, sobretot, es van trobar que l’hivern començava a entrar i que sense provisions ni capital ni lloc on raure, la seva superioritat restava molt disminuida.

I llavors va ser el torn dels russos. Quan l’hivern va començar amb força, els russos van començar a atacar les posicions logístiques dels francesos. Evidentment els russos es movien molt millor sota zero que els francesos. Els francesos van haver de començar a menjar-se els cavalls que portaven i això els va obligar a desplaçar-se a peu. Centenars de milers morien o se’ls congelaven mans i peus. El fred els matava.

A més, una gran part de l’exèrcit francès, format per mercenaris dels territoris ocupats, van canviar de bàndol. El resultat? El gran exèrcit francès va perdre el 80% dels efectius, la majoria mentre es retiraven en aquell hivern glaçat.

 

Aquesta història té moltes analogies amb la nostra actual. Passo a descriure’n algunes.

a) El temps metereològic és un factor important. Determinant. La nostra força és el carrer. La revolució dels somriures. Igual que els russos van haver de patir a l’estiu i van haver d’esperar a l’hivern per contra atacar, nosaltres hem hagut de patir a l’hivern i esperar a la primavera per contraatacar. La resposta ciutadana no és la mateixa quan les nits són gèlides que quan són càlides. Sortir al carrer i ocupar indefinidament places i punts estratègics s’ha de fer un cop entrada la primavera. Intentar-ho al desembre o al gener està cridat al fracas.

b) Els historiadors encara discuteixen sobre el fet de si els Russos van utilitzar aquesta estratègia volgudament o per casualitat. Tant li fa. De la mateixa manera, la nostra situació actual és insignificant. Si hem de tenir un president de la generalitat a l’exil·li o un president de la república a l’exil·li i un primer ministre a la generalitat, és poc important. El que és important és que estem mantenint les posicions mentre entra la primavera. Per això ells estan nerviosos i ens ataquen amb l’Escola.

c) Moltes coses que van fer els russos no les haguessin fet uns mesos abans. De juny a setembre van passar només 4 mesos. Estic convençut que si el Tzar hagués proposat cremar Moscú al Juliol, qui hagués saltat és el Tzar. La nostra resposta ciutadana, pacífica i contundent, arribarà quan hagi d’arribar, i no abans. Farem coses que ara no ens podem imaginar.

d) Part de la derrota francesa fou deguda al canvi de bàndol d’una part important de la tropa. Finalment, aquesta és una de les nostres cartes. L’adscripció nacional de l'”a por ellos” se’ls esgota. Ok, ja ens heu colpejat. I ara què? Què penseu fer? La resposta de l’estat ha convertit la seva democràcia imperfecte, ja no en una no democràcia, sinó que s’han carregat fins i tot l’estat de dret. Ja no tenen TC ni jutges. Ni estat de dret. Les seves propies lleis se les salten quan decideixen arbitràriament que uns van a la presó i els altres no. Perquè sí. Els canvis de bàndol estan arribant, i seran cada cop més.

En definitiva, al començament del setembre a qualsevol rus li podia semblar que la guerra estava totalment perduda, i en canvi estaven a punt de guanyar-la contundentment. De la mateixa manera, la nostra posició a finals de febrer és molt més sòlida que el que sembla.

Anem guanyant i guanyarem.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per drake | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent