Piquem l’ham i els obrim la porta a que guanyin?

La República tirarà endavant si no és que caiguem a la trampa. I ara per ara hi hem caigut de quatre potes.

Imaginem un equip modest. Juga contra un dels grans. Ha marcat dos gols, contraatacs ràpids sumats a una estricta estratègia defensiva. L’equip gran s’ha posat nerviós i fa estona que reparteix cosses a tort i a dret. Han lesionat el nostre golejador i l’arbitre, comprat, els ha deixat fer.

Però nosaltres ens tanquem al darrera, aferrissament, concentrats i ells perden els estreps. Sembla que descuiden alarmantment la seva defensa. La sang ens crida a sortir a l’atac i aprofitar el que sembla que és un forat que han deixat per descuit.

Què hem de fer? Evidentment, la única cosa que podem fer és restar tancats. Mantenir la porteria a zero. Obrir el partit seria un suïcidi col·lectiu. El que pot semblar un error tàctic pot ser una elaborada estratègia per obrir el partit. A la fi, són un dels grans per alguna cosa, a més que tinguin els arbitres comprats.

Mantenir-nos tancats no ens assegura la victòria, potser amb tanta agressivitat i permissivitat ens acaben guanyant igualment, però tenim renda i hem de ser prou intel·ligents com per entendre que el que veiem davant pot ser un miratge. Un parany que ens regalen perquè piquem.

No hem de renunciar a l’atac, evidentment. Potser de tant en tant contraatacarem quan les condicions siguin idònies, però és fonamental que això ho fem esporàdicament i que de seguida tornem a resistir estoicament fins al final. Ah, i tot això ho hem de fer sense poder-nos comunicar amb el nostre entrenador, que en un partit de futbol ha començat, no hi ha temps morts.

I, SOBRETOT, ni una puntada de peu fora de lloc. L’arbitre també ens ha preparat un parany i permetent l’agressivitat del contrincant ens convida a que els responguem amb el mateix llenguatge, per així expulsar-nos a la primera de canvi. Segurament ens n’expulsarà algun igualment però li serà molt més difícil si s’ho ha d’inventar.

Crec que aquesta és una bona analogia de on ens trobem en aquests moments.

L’estat ha mogut peça. Una peça de les grosses, de les que no mous si no és que necessites fer-ho. Han estat dos anys planejant-la. Segurament en algun lloc de València fa temps que els agents del feixisme aprenen català a temps total, per poder infiltrar-se entre els nostres joves.

El moviment és clar. Visible per tothom. Però com als escacs o al futbol el problema és que no tenim la mirada prou llarga i podem picar l’ham que ens han preparat minuciosament.

Quina és l’estratègia de l’estat? Ben evident. Envien policies assassins i un miler de guardies civils als carrers de Barcelona. La consigna pels primers és que han d’atacar les manifestacions pacífiques. Violentament i sense necessitat que hi hagi aldarulls per part nostra. A l’altra banda de la tanca, quan arribin, hi haurà els elements infiltrats, en gran número, que de seguida organitzaran una resposta resistent. Moviment de contenidors, llançament d’objectes i foc. Els paramilitars uniformats carregaran i es retiraran, fent creure el jovent que han obtingut alguna mena de victòria. El foc serà utilitzat per vendre a l’exterior i a l’interior una suposada rebelió violenta que no ha existit.

Aquest és el pla, però va més enllà. Si piquem l’ham tindran la ocasió perfecte per aplicar l’article 26 i retirar-nos l’autonomia. Un parell de nanos morts bastarà. Les protestes seran multitudinàries. Les confrontacions assegurades. I semblarà que van perden. I ho allargaran un parell de mesos, que la gent d’ordre tingui la por al cos. I quan estigui tot ben encès enviaran l’exèrcit. No a reprimir-nos amb porres, sinó amb trets. Amb desenes de morts. Llei marcial.

I la gent d’ordre els aplaudirà alleugerada, perquè no haurà entès el que ha passat. I haurem perdut. Per dues generacions haurem perdut la oportunitat de fer una República Catalana Lliure on l’estat emergeixi del poble constituent i no al revés.

Aquest és el seu pla. El seu únic pla. I estem picant l’ham, no sabeu de quina manera.

Com evitem aquest esdevenir? Hem d’aturar les protestes a la primera càrrega. Omplim el carrer, però a la que algú mogui un contenidor o llenci una pedra, tothom cap a un altre lloc. I si es generalitza tothom cap a casa.

Deixem que al carrer només quedin els 1000 guàrdies civils infiltrats i tant pocs joves enganyats com sigui possible. Gravem-ho tot. Desemmascaren a la GC. No entrem al seu terreny.

Tenim dret a defensar-nos? És clar! De la mateixa manera que el brau té dret a respondre les agressions. Però hem de ser totalment conscients que ens han posat un drap davant i que si ens dediquem a perseguir-lo l’estocada està assegurada.

Perquè, la veritat és que ells estan perdent. Si ens mantenim ferms i pacífics, si deixem que aquests dos dies d’aldarulls no vagin enllà i centrem les nostres forces en les impressionants marxes i les manifestacions més grans mai vistes d’aquest cap de setmana, quedaran sense arguments. Tota la seva estratègia s’enfonsa. Nosaltres som els bons i ells els dolents. Si la nostra resposta és sempre pacífica i de no confrontació, encara que ens enviïn policies i infiltrats a les grans manifestacions, la única imatge que obtindran és la de policia picant gent que no presenta batalla. I aquesta imatge els rebenta per dins, perquè la gent d’ordre, quan veu aquesta actitud, entén que la única via per la seva seguretat és que els paramilitars marxin.

Cal que siguem molt conscients de la situació.

 

PD: Per cert, en tot això, cal que entenguem que la única prioritat del govern de la Generalitat en aquests moments és no perdre el govern. És la única prioritat. El govern nominal. No el govern govern. I si això passa per tenir descontrolada la BRIMO i la ARRO millor que millor, així els podrem fotre fora del cos com a primera llei de la República. No poden fer altra cosa. No han de fer altra cosa. Fan el que han de fer. El govern de veritat està a Brussel·les i tornarà quan hagi de tornar. I cal entendre que no importa que igualment ens apliquin l’article 26 quan i com els roti. Si ho fan sense excuses estan perduts, hauran perdut. El govern i el parlament ara per ara només tenen una feina a fer. Mantenir nominalment les institucions al seu càrrec perquè mentre les tinguem al nostre càrrec el control del territori es pot fer en 24 hores.

PD2: Encara cal guanyar-se una part important de la població. Això és també fonamental. No estem, ni de bon tros, en el moment en el que la majoria de la societat catalana és partidària de la República. I si hi som, encara no ho sabem. Ens els guanyarem sí i només sí impedim que el seu discurs qualli. I això passa per aturar la resposta instintiva als atacs indiscriminats.

PD3: Potser el punt més important. El parlament i el govern emergeixen de les llistes de JxC i ERC del 2017. Son llistes plena i únicament independentistes. No indepes reconvertits, sinó llistes transversals d’indepes de pedra picada. Si el teu raonament davant el que passa és que “volen mantenir les cadires” o que “tenen por” és que el teu raonament és erroni. El mateix president va ser escollit per KRLS, i la confiança es va dipositar en algú que fos, sense cap mena de dubte independentista i que tingués com a únic i principal objectiu assolir la República. Pots pensar que s’equivoquen, però no pots pensar que ens estan traint perquè això és simplement impossible.

PD4: Tuiter també està infiltrat. Pensar que els castellans no hauran utilitzat una gran quantitat de recursos en crear i mantenir perfils falsos de tuiter és naïf. I l’objectiu d’aquests perfils és evident. Fer-nos desconfiar de la inacció del nostre govern. Fer-nos creure que el que hem fet fins ara no ha servit de res. Fer-nos desesperar perquè decidim tirar pel dret davant de tanta injustícia i indefensió. Fer-nos creure que ERC o JxCat són uns venuts o que ens estan venent. És evident que per la mateixa naturalesa de tuiter aquest raonament està guanyant pes. A tuiter s’hi parla amb l’estómac i per tant és el caldo de cultiu perfecte per manipular la opinió. Només cal confondre el dret a la legítima defensa amb la conveniència d’exercir-la (en aquest moment determinat de la partida) i ja hi som pel tros.

PD5: És importantíssim que recuperem les posicions quan abans millor. Resiliència és victòria. Les mans alçades i els somriures són la única via. I és una via, tingueu-ho clar, guanyadora.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *