Els resultats electorals de les eleccions a l’imperi castellà d’aquest diumenge han mostrat un resultat en diputats molt cridaner. Hom diria que l’esquerra castellana puja amb força, i que els resultats mostren clarament una pujada clara de les forces d’esquerra i una baixada igualment clara de les forces de dretes, que s’estavellen electoralment.

I és així a nivell de la distribució de diputats al congreso, però una anàlisi dels vots mostra un resultat molt diferent.

Si mirem els vots que han estat dipositats a les urnes, podem veure clarament que pràcticament els resultats electorals són calcats als de fa 3 anys a Castella i colònies, i que les úniques variacions significatives són a Catalunya i el País Basc, en l’eix nacional.

Disclaimer: He fet els números ràpidament, cal anar en compte no sigui cas que em deixi alguna llista que afecti molt als resultats.

Resultats en vots de les forces castellano-cèntriques.

PP+C’s+VOX+altres extremes dretes

Vots 41.906
Percentatge 0,37%

Les dretes castellanes s’han presentat en tres llistes igualades. Tot i que la distribució d’escons els ha perjudicat, els resultats obtinguts estan molt en la línia dels resultats de fa 3 anys i fins i tot augmenten en vots. És veritat que l’augment de la participació implica que hi ha hagut 2,5 milions de vots més a repartir, i que 41 mil és un percentatge ínfim de 2,5 milions, però també és veritat que, com veurem més endavant, la part més gran dels vots nous no se’ls emporten les esquerres castellano-cèntriques, que només arrosseguen 800 mil d’aquests nous vots.

Cal tenir en compte que les dretes castellanes han aconseguit aquest resultat tot i fer la pitjor estratègia electoral possible. A Catalunya n’hem parlat amb escreix de les estratègies de llista conjunta o llistes separades. És un debat etern, ja que en el fons la resposta correcta no es troba en el què sinó en el com i en el quan. L’estratègia de llistes conjuntes afavoreix molt desproporcionadament aquells que la fan, ja que la distribució d’escons és exageradament favorable a aquells que presenten candidatures úniques. No obstant, les llistes separades permeten posicionar diferents missatges incompatibles entre ells i això porta a molt més vots. És difícil valorar la conveniència d’obtenir més vots o més escons per vot, d’aquí que el debat sigui etern.

Ara bé, el que segur que no funciona és el que han fet les dretes castellanes en aquestes eleccions. Presentar-se amb tres llistes però mimetitzar el missatge entre les tres. Si et presentes amb tres llistes, has de mostrar 3 productes diferenciats. I entre Rivera, Casado i VOX no hi ha pràcticament diferència. Hom no sabria quin és l’ordre d’aquests partits en l’eix dreta esquerra, i la gran diferència teòrica de C’s respecte a PP, la corrupció, ha desaparegut de la campanya i no se l’espera, entre altres coses perquè per ser corrupte has de governar a algun lloc i d’això cada cop en tenen menys.

A més a més, per acabar-ho d’adobar, quan dues llistes es presenten amb un missatge similar, l’elector acaba preferenciant el vot útil a favor de la candidatura que es percep més forta. Això li va passar al PP fa 3 anys en detriment de C’s i va esmorteir la baixada de diputats esperable, però en aquesta ocasió les forces a C’s i PP eren tan igualades que els electors de dreta extrema no han estat segurs de quina d’elles era el vot útil amb el que la repartició de vots ha estat nefasta de cara a traduir-los en escons i senadors.

PSOE+P’s+autoanomenats d’esquerres d’obediència castellana

Si el perdedor no ha perdut tant com podria semblar, els guanyadors tampoc ho han fet.

Els resultats del front autoanomenat d’esquerres també en aquest cas guanyen molt menys del que podria semblar. Dels 875 mil vots nous, 160.000 provenen de l’augment de participació a Catalunya, i segurament una part molt significativa de la resta de vots provenen d’un pool de dónes abstencionistes, poc significades políticament, però que en aquestes eleccions s’han despertat alarmades amb la possibilitat que el feixisme en provoqués una regressió de drets. Si no contem amb l’augment a Catalunya de les forces autoanomenades dialoguistes, que pugen un 11%, l’augment de vot d’aquest bloc és només d’un 5%, per sota de l’augment de participació total. I això que aquest bloc governa l’estat, cosa que normalment absorbeix molt vot conformista.

De manera diametralment oposada al cas de les dretes extremes, en aquest cas la percepció de vot útil (inexistent fa 3 anys) ha permès aquest eix materialitzar un augment molt considerable d’escons amb uns resultats relativament calcats als anteriors, a cost que la majoria d’aquests escons passessin a mans del PSOE.

La conclusió és clara. Tot i que pugui semblar que a Castella hi ha hagut un tomb cap a l’esquerra, els resultats electorals tenen molt més a veure amb errors d’estratègia i eventualitats de les formacions que no pas amb un canvi de perspectiva. I això cal tenir-ho en compte i molt present, perquè en unes eventuals noves eleccions, si les dretes i P’s deixen de fer el ruc els resultats poden canviar en gran mesura un altre cop.

A Catalunya el canvi és molt més evident i radical

A nivell de Catalunya encara no estem allà on volem estar, però tot i així, el canvi ha estat radical. Els resultats a nivell castellà ens demostren la importància dels canvis en l’electorat que hi ha hagut a Catalunya.

Forces republicanes

Els vots a les forces netament independentistes ha crescut un 45%, i els vots nous a Catalunya per les forces republicanes explicites guanyen 500 mil nou vots. Tants vots nous a les forces republicanes a Catalunya (amb un 17% de la població) com a la resta de l’estat han rebut les forces que s’hi autoanomenen d’esquerres.

I aquest és un valor especialment important si tenim en compte tres factors que no es poden menys tenir.

En primer lloc, els comuns han presentat un candidat independentista. Això els pot haver fet perdre vots cap al Psc, però també ha fixat la frontera cap a ERC i tot i així ERC arrossega un munt d’electors.

En segon lloc, el Psc i els comuns han desenvolupat un discurs molt més escorat cap a les posicions republicanes, si ve no en el fons, sí en les maneres, intentant abanderar el diàleg (per molt buit que sembli ser) i la necessitat d’establir un pacte amb l’estat, presentant un candidat independentista de cap de llista. Com veurem, això els ha comportat un augment de vots, i tot i així, les forces d’adscripció nacional pugen molt.

En tercer lloc, en aquest cas, es demostra que un bon posicionament «comercial» unit a una estratègia de llistes separades és una molt bona opció. ERC ha pogut trobar electorat nou a la bossa dels comuns i sociates mentre que Front Republicà ha pogut rascar a la bossa d’aquells que volen anar més ràpid cap a Ítaca.

En tercer lloc accèssit, el dia que JxCat abandoni la posició defensiva i es llenci a l’atac de la bossa de centre dreta de C’s, PSC i PP, obtindrà uns rèdits brutals. No és senzill, però ERC mostra que és possible i quin és el camí. La bossa de vots de JxCat inclou l’antiga unió democràtica de Catalunya, una part importantíssima de l’electorat del PPC que ha quedat totalment orfe i un munt de votants de C’s i del PSC que estan fent la seva personal transició nacional. Cal establir ponts de diàleg i vies de trànsit des d’aquestes bosses de votants, que semblen tan allunyades del projecte Republicà.

Forces dialoguistes

Un dels ressorts que demostren el terratrèmol que han significat aquestes eleccions a nivell nacional és, justament, que les forces que fan frontera amb les republicanes, en comptes de baixar resultats com a conseqüència de l’èxit impressionant de les primeres, milloren els seus propis resultats.

Que el PSC recuperi una part tant important de l’electorat em sembla poc transcendent. Entenc que l’efecte vot útil els ha afavorit molt, el discurs del (fals?) diàleg també i han recuperat una part del vot cedit a C’s. Com veurem a l’últim punt, els 116 mil vots que perd la suma PPC+VOX respecte al 2016 són menors que els 96 mil vots que augmenta C’s. Aquests 20 mil vots han anat a parar a algun lloc, possiblement a l’abstenció, però segurament han saltat al PSC.

Forces feixistes desacomplexades (no autoanomenades)

Finalment, a Catalunya, les forces que s’han vingut anomenant el trifachito en aquesta campanya baixen lleugerament, cosa que els provoca una gran patacada donat l’augment tant considerable de la participació.

Res a dir, encara és apassionant veure com mantenen tants bons resultats quan tots els partits d’àmbit castellà han fixat l’odi a Catalunya com la seva bandera electoral.

En tot cas, un detall curiós i rellevant és el desastre del PP. Molt més rellevant que el que podríem imaginar a primera vista.

Posar una dona argentina a liderar un projecte missogen i «de raza» em sembla un moviment naïf. La Cayetana va començar la campanya insinuant que els catalans érem racistes i que ens oposàvem identitàriament a aquells que venien de fora. Sembla que els sus votants li han volgut donar la raó.

Però el més significatiu de tot plegat és que el PPC català es queda totalment orfe. La Cayetana és un element forani que no pot esdevenir l’enllaç entre el PPC històric i les famílies que històricament s’hi relacionaven i la cort. Mantenir-la implica que el PPC deixarà de tenir cap mena de representació ni influència a Castella. Haurà de saltar i deixar al seu lloc Joan López Alegre, que si no vaig errat és un outsider que va marxar del partit i relacionat amb SCC.

Havent perdut UDC i ara amb un sol diputat del PPC, ara per ara una forània sense relació amb Catalunya, l’IBEX i les 400 famílies es queden sense influències al congrés dels diputats. I això és tant com dir que la branca catalana de l’IBEX es queda sense influències a l’estat. I més tenint en compte que els ponts que encara bastien amb el CDC els han desaparegut. Zero influència. Acostumats a tenir 10 o 15 diputats servils disposats a qualsevol ingerència ( entenguis que no ho jutjo, només ho reflecteixo), passen a tenir-ne 0 o com a molt 1 a mitges. Un desastre.

La seva influència a Madrid es reduirà a allò que puguin influir en el monstre que ells mateixos van crear, C’s i al PSC. Però si hom veu la llista de diputats de C’s que els queden, 1. Inés Arrimadas García, 2. Antonio Roldán Monés, 3. José María Espejo-Saavedra Conesa, 4. Fernando Tomás de Páramo Gómez, 5. Carina Mejías Sánchez

Sense conèixer-los i injustament googlejant-los durant 3 minuts, em sembla que el seu perfil s’allunya molt d’allò al que estaven acostumats. No són Duran i Lleida ni Sanchez Llibre ni Pere Macias ni Carles Campuzano. Ni Josep Piquè, ni Dolors Nadal ni Dolors Montserrat ni Jorge Moragas. Ni en influència ni en predisposició.

Només els quedarà el PSC. I si bé PSC és un aliat fidel, no és ni molt menys una relació d’amor fraternal com la que la direcció de La Caixa, Banc de Sabadell, Gas Natural, Cuatrecases o laboratoris Esteve podien tenir amb mitja CDC, tota UDC i tot el PPC fa només 15 anys.

Eps, disclaimer, parlo des de la desinformació total. Només és intuïció.

En tot cas, em sembla una oportunitat d’or per fer veure a aquesta gent que les seves influències estan tant i tant tocades que la única opció raonable que els queda és començar a acostar posicions amb la República que està per néixer. Una gran oportunitat per JxCat per fer allò que calgui fer, encara que ens costi d’entendre.

Bé, això són els meus quatre cèntims. Segur que tot és massa evident o massa equivocat, però qui sap si algun dels punts que plantejo els he encertat.