L’error brutal de la repressió castellana
Fixeu-vos que el Gobierno sempre diu que la resposta que fa és “mesurada” i que no vol ser més contundent per no escalfar els ànims, perquè “és el que els independentistes volem”. Això no és més que una excusa que amaga una gran veritat: No poden fer més del que fan.
Aquesta setmana hem vist com han detingut a la gent impunement, sense garanties, sota la base que un jutge els havia, simplement, cridat a declarar per aprofundir en la investigació que està fent sobre un tema que ni tan sols és penal. Regirant les conselleries, símbol de la nostra sobirania. I hem vist com han enviat la policia nacional espanyola a la seu de la CUP, sense cap ordre judicial, només per intentar generar una revolta que els permetés repartir llenya i vendre revolta i violència.
I ara veiem com porten dos o tres vaixells carregats de policies per intentar prendre el control del país, un país que, per altra banda, resta lligat de mans fins el dia 1-O quan els vots donin la definitiva autorització al govern per declarar la independència i prendre les regnes, si el país, evidentment, així ho vol.
És normal que ens espantem i pensem que són molt més poderosos del que són. Però si ho analitzem, veurem que no ho son tan. Ans al contrari. Van al límit i els estan sobrepassant.
Per exemple, analitzem el tema dels vaixells, que és un desllorigador. Ja corren vídeos per la xarxa de policies nacionals queixant-se de les condicions. Els cambrots dels vaixells són petits. Ínfims. Són, de fet, una presó. Una presó que acceptem amb ganes quan fem un viatge de plaer amb la família, però que seran molt difícils de suportar per uns policies que hi hauran d’estar mesos, just en el seu període de vacances. Si els estibadors del port es mantenen ferms, els vaixells no tindran neteja ni accés a serveis bàsics. Els policies no són militars. No han escollit la seva feina per a viure en aquestes condicions. Quan surtin al carrer, dia rere dia, i es trobin un poble unit, alegre i combatiu, però pacífic, començaran a preguntar-se què hi estan fent en aquella presó. La pressió per tornar cap a les seves llars es tornarà més i més forta cada dia que passi.
Però, a més, enviant tots els antidisturbis a Catalunya, deixen la resta de l’estat sense antidisturbis. És fàcil endevinar que a Madrid, els 30 antidisturbis que hi quedaran, seran incapaços de controlar una situació que pot molt bé convertir-se en insostenible. Si supleixen els antidisturbis amb policies de carrer, se la juguen a que a qualsevol d’ells el nerviosisme el pugui i es generi una revolta. Si la gent a Madrid surt al carrer, els feixistes també hi sortiran, i sense antidisturbis l’escalada de conflicte pot esdevenir molt important.
I qui diu Madrid, diu el país basc o Andalusia.
No aguantaran més de 15 dies amb els antidisturbis aquí. I l’exèrcit no el poden mobilitzar si la nostra resposta és pacífica, perquè sortiran automàticament de la UE i llavors seran ells els que tindran problemes per tornar-hi a entrar.
Han posat tota la carn a la graella mentre diuen que poden fer molt més. Però estan al límit. I a més, és un límit que no poden mantenir gaire temps.
Així que nosaltres a lo nostre. Ja tenim totes les eines. Encara que ens tanquessin el govern en ple, tenim els col·legis electorals, tenim la manera de fer paperetes, i qualsevol caixa pot servir d’urna. Tenim la gent. Si votem a les 8 del matí tenim tot el temps del món per anar a recolzar aquella gent que tingui problemes per votar. I a les 8 de la tarda podem estar tots als col·legis defenent el recompte de qualsevol intromissió.
No ens espantem. Estem guanyant i ells estan molt més enllà del límit del que ens sembla. Temps al temps.