La llarga espera

Us presento una analogia que em sembla que permet analitzar la situació amb perspectiva. Imagineu un camp de batalla del segle XVIII. Un immens camp acabat de segar on es troben les forces d’un i l’altre costat per entrar en batalla. A primera hora del matí les forces són ridículament descompensades, un 5% dels soldats es troben a les files de la gent lliure, el 95% restant, d’alguna manera, són a la banda dels repressors. Els repressors es troben còmodes en aquesta circumstància, tant que obliden cuidar les seves tropes i les tracten tant malament com sempre han fet. És l’hora Carod-Rovira. Les hores van passant i passa un fenomen que no esperaven. De la banda repressora comencen a desertar soldats. Alguns van a parar a fora del camp de batalla. La majoria canvien de bàndol. Els militars repressors estan astorats. En comptes de parlar amb la seva tropa i convèncer-los de quedar-se, arremeten contra ells i els maltracten, convençuts que la por els farà quedar on són. És la hora Ansar. Però lluny del que pretenien han aconseguit l’efecte contrari. Del que inicialment era un 5% s’ha passat a un 15% i després a un 30%. De cop una de les divisions que es trobava a la banda dels repressors canvia de bàndol. No ho suporten més i passen a les files de la gent lliure. En bloc. Són els convergents. El diàleg que han intentat no ha funcionat. Ans al contrari. Quan més va, més irracional es torna el bàndol repressor. I mentrestant, tot i que un a un i no de cop, els socialistes van canviant també de bàndol, i els comuns abandonen el camp de batalla per mirar-s’ho des de fora. Les tropes repressores fan una incursió i capturen els líders de les tropes lleials a la llibertat. De fet, no és difícil. Els mateixos líders s’havien posat uns metres més endavant que la gent i la possibilitat que allò passés era evident. Són les 12 del migdia i la situació ha canviat. Ara, al bàndol dels homes lliures hi ha el 47% de les tropes, el 43% resta a la banda repressora i la resta ha abandonat, de moment, el camp de batalla i s’ho mira des de fora. Els repressors, tot i tenir menys gent, tenen cavalls i artilleria. Els hómens lliures s’autoorganitzen eficientment en petites unitats, tot i que no estan molt coordinats.
Davant d’aquesta situació… us sembla que és el moment d’atacar? Jo crec que no. Encara que puguéssim guanyar ja la batalla, el cost seria terrible. 47% vs 43% més artilleria i cavalleria, no només no assegura la victòria, sinó que en cas de victòria serà una carnisseria brutal. I fet i fet, per molt que una part del bàndol lliure vulgui atacar i començar la batalla, no té cap sentit que un sol escamot, per molt que molt nombrós, ataqui, si no és que tot el bàndol està preparat per fer-ho.
A mi em sembla que, veient com estan sent els esdeveniments, amb l’objectiu de guanyar la batalla, l’estratègia i la tàctica demanen mantenir-se ferm, expectants. Avançar posicions al camp, sense llençar-se a l’atac. Enlloc no està escrit que no puguem acabar sent 60% vs 30%. L’obsessió ha de ser com aconseguir estirar, un a un, aquells soldats i comandaments de l’altra bàndol que puguem anar arrossegant. Paciència. Les batalles no les guanya qui ataca abans, sinó qui ataca quan les condicions són les idonees. Ves a saber, potser ells acaben sent tant pocs que no cal ni atacar i s’acaben retirant (tot i que això sembla molt poc probable).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *