Piquem l’ham i els obrim la porta a que guanyin?

La República tirarà endavant si no és que caiguem a la trampa. I ara per ara hi hem caigut de quatre potes.

Imaginem un equip modest. Juga contra un dels grans. Ha marcat dos gols, contraatacs ràpids sumats a una estricta estratègia defensiva. L’equip gran s’ha posat nerviós i fa estona que reparteix cosses a tort i a dret. Han lesionat el nostre golejador i l’arbitre, comprat, els ha deixat fer.

Però nosaltres ens tanquem al darrera, aferrissament, concentrats i ells perden els estreps. Sembla que descuiden alarmantment la seva defensa. La sang ens crida a sortir a l’atac i aprofitar el que sembla que és un forat que han deixat per descuit.

Què hem de fer? Evidentment, la única cosa que podem fer és restar tancats. Mantenir la porteria a zero. Obrir el partit seria un suïcidi col·lectiu. El que pot semblar un error tàctic pot ser una elaborada estratègia per obrir el partit. A la fi, són un dels grans per alguna cosa, a més que tinguin els arbitres comprats.

Mantenir-nos tancats no ens assegura la victòria, potser amb tanta agressivitat i permissivitat ens acaben guanyant igualment, però tenim renda i hem de ser prou intel·ligents com per entendre que el que veiem davant pot ser un miratge. Un parany que ens regalen perquè piquem.

No hem de renunciar a l’atac, evidentment. Potser de tant en tant contraatacarem quan les condicions siguin idònies, però és fonamental que això ho fem esporàdicament i que de seguida tornem a resistir estoicament fins al final. Ah, i tot això ho hem de fer sense poder-nos comunicar amb el nostre entrenador, que en un partit de futbol ha començat, no hi ha temps morts.

I, SOBRETOT, ni una puntada de peu fora de lloc. L’arbitre també ens ha preparat un parany i permetent l’agressivitat del contrincant ens convida a que els responguem amb el mateix llenguatge, per així expulsar-nos a la primera de canvi. Segurament ens n’expulsarà algun igualment però li serà molt més difícil si s’ho ha d’inventar.

Crec que aquesta és una bona analogia de on ens trobem en aquests moments.

L’estat ha mogut peça. Una peça de les grosses, de les que no mous si no és que necessites fer-ho. Han estat dos anys planejant-la. Segurament en algun lloc de València fa temps que els agents del feixisme aprenen català a temps total, per poder infiltrar-se entre els nostres joves.

El moviment és clar. Visible per tothom. Però com als escacs o al futbol el problema és que no tenim la mirada prou llarga i podem picar l’ham que ens han preparat minuciosament.

Quina és l’estratègia de l’estat? Ben evident. Envien policies assassins i un miler de guardies civils als carrers de Barcelona. La consigna pels primers és que han d’atacar les manifestacions pacífiques. Violentament i sense necessitat que hi hagi aldarulls per part nostra. A l’altra banda de la tanca, quan arribin, hi haurà els elements infiltrats, en gran número, que de seguida organitzaran una resposta resistent. Moviment de contenidors, llançament d’objectes i foc. Els paramilitars uniformats carregaran i es retiraran, fent creure el jovent que han obtingut alguna mena de victòria. El foc serà utilitzat per vendre a l’exterior i a l’interior una suposada rebelió violenta que no ha existit.

Aquest és el pla, però va més enllà. Si piquem l’ham tindran la ocasió perfecte per aplicar l’article 26 i retirar-nos l’autonomia. Un parell de nanos morts bastarà. Les protestes seran multitudinàries. Les confrontacions assegurades. I semblarà que van perden. I ho allargaran un parell de mesos, que la gent d’ordre tingui la por al cos. I quan estigui tot ben encès enviaran l’exèrcit. No a reprimir-nos amb porres, sinó amb trets. Amb desenes de morts. Llei marcial.

I la gent d’ordre els aplaudirà alleugerada, perquè no haurà entès el que ha passat. I haurem perdut. Per dues generacions haurem perdut la oportunitat de fer una República Catalana Lliure on l’estat emergeixi del poble constituent i no al revés.

Aquest és el seu pla. El seu únic pla. I estem picant l’ham, no sabeu de quina manera.

Com evitem aquest esdevenir? Hem d’aturar les protestes a la primera càrrega. Omplim el carrer, però a la que algú mogui un contenidor o llenci una pedra, tothom cap a un altre lloc. I si es generalitza tothom cap a casa.

Deixem que al carrer només quedin els 1000 guàrdies civils infiltrats i tant pocs joves enganyats com sigui possible. Gravem-ho tot. Desemmascaren a la GC. No entrem al seu terreny.

Tenim dret a defensar-nos? És clar! De la mateixa manera que el brau té dret a respondre les agressions. Però hem de ser totalment conscients que ens han posat un drap davant i que si ens dediquem a perseguir-lo l’estocada està assegurada.

Perquè, la veritat és que ells estan perdent. Si ens mantenim ferms i pacífics, si deixem que aquests dos dies d’aldarulls no vagin enllà i centrem les nostres forces en les impressionants marxes i les manifestacions més grans mai vistes d’aquest cap de setmana, quedaran sense arguments. Tota la seva estratègia s’enfonsa. Nosaltres som els bons i ells els dolents. Si la nostra resposta és sempre pacífica i de no confrontació, encara que ens enviïn policies i infiltrats a les grans manifestacions, la única imatge que obtindran és la de policia picant gent que no presenta batalla. I aquesta imatge els rebenta per dins, perquè la gent d’ordre, quan veu aquesta actitud, entén que la única via per la seva seguretat és que els paramilitars marxin.

Cal que siguem molt conscients de la situació.

 

PD: Per cert, en tot això, cal que entenguem que la única prioritat del govern de la Generalitat en aquests moments és no perdre el govern. És la única prioritat. El govern nominal. No el govern govern. I si això passa per tenir descontrolada la BRIMO i la ARRO millor que millor, així els podrem fotre fora del cos com a primera llei de la República. No poden fer altra cosa. No han de fer altra cosa. Fan el que han de fer. El govern de veritat està a Brussel·les i tornarà quan hagi de tornar. I cal entendre que no importa que igualment ens apliquin l’article 26 quan i com els roti. Si ho fan sense excuses estan perduts, hauran perdut. El govern i el parlament ara per ara només tenen una feina a fer. Mantenir nominalment les institucions al seu càrrec perquè mentre les tinguem al nostre càrrec el control del territori es pot fer en 24 hores.

PD2: Encara cal guanyar-se una part important de la població. Això és també fonamental. No estem, ni de bon tros, en el moment en el que la majoria de la societat catalana és partidària de la República. I si hi som, encara no ho sabem. Ens els guanyarem sí i només sí impedim que el seu discurs qualli. I això passa per aturar la resposta instintiva als atacs indiscriminats.

PD3: Potser el punt més important. El parlament i el govern emergeixen de les llistes de JxC i ERC del 2017. Son llistes plena i únicament independentistes. No indepes reconvertits, sinó llistes transversals d’indepes de pedra picada. Si el teu raonament davant el que passa és que “volen mantenir les cadires” o que “tenen por” és que el teu raonament és erroni. El mateix president va ser escollit per KRLS, i la confiança es va dipositar en algú que fos, sense cap mena de dubte independentista i que tingués com a únic i principal objectiu assolir la República. Pots pensar que s’equivoquen, però no pots pensar que ens estan traint perquè això és simplement impossible.

PD4: Tuiter també està infiltrat. Pensar que els castellans no hauran utilitzat una gran quantitat de recursos en crear i mantenir perfils falsos de tuiter és naïf. I l’objectiu d’aquests perfils és evident. Fer-nos desconfiar de la inacció del nostre govern. Fer-nos creure que el que hem fet fins ara no ha servit de res. Fer-nos desesperar perquè decidim tirar pel dret davant de tanta injustícia i indefensió. Fer-nos creure que ERC o JxCat són uns venuts o que ens estan venent. És evident que per la mateixa naturalesa de tuiter aquest raonament està guanyant pes. A tuiter s’hi parla amb l’estómac i per tant és el caldo de cultiu perfecte per manipular la opinió. Només cal confondre el dret a la legítima defensa amb la conveniència d’exercir-la (en aquest moment determinat de la partida) i ja hi som pel tros.

PD5: És importantíssim que recuperem les posicions quan abans millor. Resiliència és victòria. Les mans alçades i els somriures són la única via. I és una via, tingueu-ho clar, guanyadora.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Errors imperdonables

Ara esborraré un tuit. He de fer-ho. No m’agrada la idea. Preferiria mantenir-lo i afegir-hi les disculpes o un enllaç a aquesta entrada, però molta gent llegirà el tuit sense llegir les disculpes que l’acompanyen. I en farà bandera contra un col·lectiu o bé arribarà a conclusions que no vull que arribi.

Mantenir el tuit amb les disculpes que l’acompanyen crec que és més honest. És com advertir al meu lector que sóc una persona que puc arribar a dir barbaritats com les que he escrit, i per tant, posar-lo en alerta davant del que pugui dir després.

En tot cas, necessito expressar amb unes línies quin és el raonament, maldestre i equivocat, que va portar-me a escriure’l. I el deixaré escrit aquí. Escarni i demostració palpable, advertència imperemne de tant fàcil és com deixar que prejudicis i generalitzacions et moguin els raonaments cap a posicions incorrectes.

El cervell humà lluita contra la complexitat. La rebutja perquè és costosa computacionalment i perquè està dissenyat per trobar patrons en el món que l’envolta. Repeticions de conductes de les que en pugui generar lleis universals, generalitzacions, prejudicis.

Tenim un temps finit i una quantitat de carbohidrats finita quan hem de prendre decisions. És per això que les xarxes neuronals tendeixen a la generalització. Si per cada cosa que veiem al nostre voltant n’hem d’analitzar la densitat, la velocitat de l’aire, la temperatura del cos respecte al voltant, la pressió atmosfèrica, i tota una colla de paràmetres que el podrien elevar en comptes de fer-lo caure a terra, hauríem de fer servir moltes neurones constantment. És molt més senzill i pràctic computacionalment pensar que totes les coses cauen. Punt. I si de cas una d’elles no cau, ja veurem quin és el factor que ha fet que no ho faci.

El meu no és més que un cervell, com el dels altres. I per tant, és procliu a les generalitzacions, com els dels altres.

Poso en context el text que vaig escriure, i que ja aviso, és molt incorrecte.

Abans d’ahir llegeixo aquest tuit.

Giovanna Valls
 
@GiovannaValls
·

28 d’ag.

 
Un poco más de esta noche pasada, la reyerta duró de 22h a 02h. 3 veces vinieron los mossos alertados por varios vecinos que estámos a pié de calle y a pié de cañón. Violencia, drogas, cuchillos, catanas y la impotencia de vivir con eso desde mayo y que no se solucione.

El tuit l’acompanyava un vídeo on s’observava una baralla al carrer, gravada des d’un mòbil al balcó o finestra d’una casa propera.

El meu cervell llegeix tres coses, una d’elles Valls. Aquesta dona deu tenir alguna cosa a veure amb el Manuel Valls, el que fa guetos amb els immigrants de Calais. La segona Mossos d’Esquadra… ja tenim unionistes atacant les forces de seguretat que depenen de la Generalitat per aprofitar i posar-hi forces d’ocupació. La tercera, castellà. Ja tenim un tuit en castellà dirigint-se a castellano-parlants per entrar en la dialèctica de dretes d’ells contra nosaltres, immigració acabada d’arribar i que no ha trobat el seu lloc contra immigració que ha trobat un lloc.

Ja n’hi ha prou. Passo el vídeo ràpid, a trossos, només escoltant el que vull sentir. Escolto unes paraules en castellà. Ja en tinc prou per teixir la meva resposta. No és el cervell el que mana. És el fetge.

Responc.

Castellanoparlants tots. Els que us baralleu i els que us queixeu de les baralles. Nouvinguts de primera i segona generació que preteneu arribar amb les vostres receptes a solucionar els problemes que heu creat. Receptes que no funcionen ni aquí ni enlloc.

En aquells moments ja sóc conscient que la resposta grinyola, però el fetge demana sang, i em dic a mi mateix que no sempre es pot ser políticament correcte. Au, ja està fet.

L’endemà miro el moviment del compte a tuiter. He estat més actiu, però últimament no ho sóc gaire. Massa males vibracions a tuiter.

Llegeixo alguna resposta, especialment d’unionistes fent llenya del comentari. Llegeixo el comentari i no m’hi reconec. Quina bestiesa, què burro.

Un parell de comentaris fan més mal que d’altres. Són de gent que generalment és més racional i dels que valoro la opinió. D’altres també fan mal, els que utilitzen la meva maldestre generalització per generalitzar envers tota la causa independentista.

Per acabar-ho d’adobar, a la resposta dic que sóc un bocamoll. Pompeu Fabra es fa cops amb el cap contra alguna paret del més enllà. Bocamoll és qui parla més del compte, no qui diu coses sense pensar-les.

La Bri respon:

Bri
 
@BriennedeDarth
 
Em sap greu, però no he vist en cap moment cap tuit que expliqui per què està malament (potser m’ho he perdut), sinó tuits dient que he parlat més del compte (ho penso però no ho hauria d’haver dit). No anava a dir res, però no m’ho puc quedar.

I té raó. No en que “ho penso però no ho hauria d’haver dit” sinó en que és el que transmeten els tuits de disculpa.

És veritat que hi ha d’altre gent, alguns d’ells unionistes practicants, que valoren favorablement les disculpes. Això els honora, i molt. Però tot i això, crec que no són suficients.

Necessito aclarir el que he escrit. I sóc conscient que els aclariments poden comportar noves errades de pensament. Pot ser que els aclariments facin intuir noves maneres en que els meus comentaris demostrin que els meus prejudicis van més enllà del que jo em reconec.

Primer de tot la primera frase és la menys encertada. Castellanoparlants tots. És la més polèmica. Algunes de les respostes fan esment del fet que els contrincants que es veuen al vídeo parlen en marroquí, magrebí o àrab. A ningú li molesta que es generalitzi tot el Magreb, això és acceptable. Mentre no fem esment dels castellanoparlants, qualsevol altra cultura és generalitzable i menyspreable. Mea culpa. No puc pas entrar a discutir les generalitzacions dels altres un cop jo n’he fet una tan vulgar i a l’engròs.

No hi ha justificació. Tot el que se m’acut com a arguments va en contra del que he escrit. El meu pare, per exemple, immigrant de primera generació, sempre em deia que un cop t’has establert en un lloc nou pots considerar que aquest és el teu nou país “definitiu” o que estàs de pas i que tard o d’hora tornaràs. Si optes per la segona, a parer seu, tendiràs a idealitzar el lloc d’on has vingut. De manera que mai et trobaràs còmode allà on resideixes, però a més, si tornes, tampoc t’hi trobaràs a gust, perquè la imatge idealitzada del lloc d’on provens simplement no existeix. És evident que el meu pare va escollir la primera opció. I el meu pare sempre ha parlat en castellà. Tota la vida. És a dir, és a totes totes un català castellanoparlant. Immigrant, castellanoparlant i català.

La Bri diria que ara intento amagar el que vaig dir. “Donde dije digo digo Diego”. I és cert. A mi em sembla que hi ha dos tipus de persones (ja estic generalitzant, n’hi ha de tota mena i tota escala de grissos) però hi ha tendència a considerar-se ciutadà del món o integrant d’una comunitat local. Aquells que tenen tendència al localisme, al meu entendre (errat, ara ho veig), tenen més voluntat d’integració en la xarxa de complicitats que permet una societat cohesionada. Saber-se part del territori on es viu permet afegir-se al casal, mirar d’arreglar les voreres o intentar solucionar problemes heretats. És un prejudici que ben pensat és fals. Pot ser que un ciutadà del món no tingui tendència a integrar-se a la penya barcelonista del poble o a l’esbart dansaire, però també és possible que tingui tendència a integrar-se a causes més genèriques, la Creu Roja o alguna ONG universal que també facin una feina, tant local com les primeres.

En el nostre cas, el ciutadà del món, aquell que està de pas, és més difícil que opti per una llengua local per relacionar-se, i tendirà a utilitzar llengües més universals. Referents intel·lectuals més generals. Avui viu aquí, potser un altre dia viu a un altre lloc. I això s’aplica al Manuel Valls (no a la seva germana) i al magrebí que es baralla amb un altre amb una catana a les mans.

Tothom té dret a ser més ciutadà universal que no pas ciutadà local. Que quedi clar.

Per tant, el meu primer raonament és fals.

El segon raonament Nouvinguts de primera i segona generació que preteneu arribar amb les vostres receptes a solucionar els problemes que heu creat. és encara menys justificable. I també respon a pensaments que es desvirtuen i s’ennegreixen amb el temps si hom no està amatent.

És veritat que el que m’indigna de tot plegat és la falta de radicalitat (d’arrel) en tot el plantejament. Al meu parer, la societat terrícola té un únic gran problema. Som massa gent i, sobretot, creixem exponencialment. Si no aturem el creixement de la població mundial, els nostres fills o nets viuran un armageddon. Una lluita per la supervivència en un món superpoblat. Potser ens tocarà viure’l a nosaltres.

M’esparvera veure com aquest problema ni tan sols està sobre la taula. No hem ni començat a idear una societat on el creixement de la població no sigui el factor que dugui al creixement econòmic. I això que la Xina ens ha demostrat que en una generació, han estat capaços de passar de les últimes posicions del rànquing a les primeres, simplement i principal, aturant el creixement de la població.

El creixement descontrolat de la població mundial ho desvirtua tot. Quin sentit té estalviar aigua i recursos si això no ha de servir per tornar-los al medi natural sinó per aconseguir més i més gent, més i més cases, més i més autopistes.

Al món occidental ens sembla que això ja ho tenim solucionat, que el nostre índex de natalitat és negatiu. Però en canvi, estem exactament igual que qualsevol altre. Simplement hem deixat de generar nous individus per dedicar-nos a importar-los. Voluntàriament o involuntària. Amb passaport o amb pastera.

Importar-los té molts avantatges. En primer lloc, podem mantenir una comunitat semi esclava sota el pretext que venen de fora. Seria impossible justificar una societat apartheid en la que una part fóssim ciutadans romans, amb tots els drets d’escolarització i una altra part fossin serfs de gleva, sense escolarització suficient i forçats a trencar llaços socials a l’adolescència, per evitar l’autoorganització. I no obstant, important població en edat de treballar és exactament el que fem.

Poc que podríem fer una altra cosa si no solucionem les causes. Les poblacions dels països són vasos comunicants. En els últims 20 anys la població d’Etiòpia s’ha multiplicat per dos. El creixement demogràfic a l’Àfrica no té aturador, entre d’altres coses, perquè ni tant sols l’hem posat sobre la taula.

No ens interessa. Qui ens faria les feines brutes, si no? Qui compraria els pisos que continuem construint? Qui recolliria les pomes? Per tenir de tot ens cal generar gent que no tingui res, i així podem oferir-los el tracte que acceptaran de bon grat. Deixar que tinguin una mica a canvi del seu treball durant una generació.

Podríem aturar el creixement de la població mundial? Podríem intentar-ho. Podríem potenciar polítiques draconianes com les implementades a la Xina (èticament reprovables), decidint que a partir d’un moment, les ONG, el Banc Mundial i l’FMI només ajudaran aquells països que hagin aturat el creixement vegetatiu.

Obrir fronteres als ciutadans dels països que no afegeixin més població a l’equació. Castigar els països que no ho tinguin com a principal prioritat.

Ara bé, això podria portar a la curta al trencament del flux immigratori. I això pot comportar falta de mà d’obra barata.

Així que el que fem és tot el contrari. Deixem que creixin i tanquem fronteres. Fem créixer la pressió migratòria. I això fa que els que venen ho hagin de fer en les pitjors condicions, que és el que ens interessa si els volem tenir semi esclavitzats.

Tot són avantatges per nosaltres, excepte un petit detall. Un cop forcem la immigració a venir en qualsevol condició, hi ha una part, petita però molesta, que al venir no accepta l’esclavatge o, simplement no hi troba lloc. Gent jove preferentment, que arriben al paradís per descobrir-hi l’infern. I s’auto-organitzen en clans, màfies, grups violents que s’emporten per endavant la pau i tranquil·litat que havíem ideat.

Ja ho té això la joventut, que viu el present com si no hi hagués demà. I també ho tenim la gent gran, que oblidem amb facilitat que hem estat joves.

I aquesta gent molesta a la senyora Valls. I potser la senyora Valls entén la complexitat del problema. No la conec jo la senyora Valls i no tinc ni idea de com pensa. O potser la senyora Valls només vol més policia i presons més grans per tancar-hi més i més jovent inadaptat. Perquè és més senzill tancar-los que treure’ls un a un de la situació on han entrat. Perquè la solució de tancar-los és una solució ràpida i per avui. Així podrà dormir tranquil·la. És cert que tancant-los impediràs que surtin de la seva situació durant anys i anys. La rehabilitació d’una part serà totalment inviable durant unes desenes d’anys. Però segurament la senyora Valls no se sent responsable de la situació de la manera que jo me’n sento.

O potser, segurament, la senyora Valls no hi té res a veure amb tot plegat i jo la he prejutjat totalment injustament. Que segur que és un fet contrastat i demostrable.

Però tot plegat és igual, perquè no és la raó la que dicta les paraules del meu tuit. És la voluntat de ferir aquells que redueixen el problema a un simple cas de seguretat ciutadana. Aquells que enarboren la bandera de la confrontació entre comunitats, preferentment PPC, VOX i C’s/Valls oferint solucions fàcils, ràpides i molt contraproduents a problemes complexos, difícils i dels que en són parcialment responsables. Com tots ho som. La voluntat de ferir aquells que proposen una societat apartheid , on passades les generacions, la gent manté l’idioma de procedència, en comptes d’una societat mestissa, catalanoparlant, en que el gaspatxo, els canaloni i el cus cus comparteixin taula amb el pà amb tomàquet, tots ells part de la nostra cultura culinària.

I a més, aquests grups, irònicament, tendeixen a buscar vots (amb èxit) entre els immigrants que han trobat el seu lloc. Ja sigui els republicans a Texas o Ciutadans a Catalunya. I això encara m’encén més. Així que deixo anar la granada sense preocupar-me d’apartar-me del mig.

Penso el que he escrit? No. La frase no reflexa el meu pensament en absolut. A part que la senyora Valls no és una immigrant, pel que sé, més aviat una catalana nascuda “accidentalment” a Paris, com el Raül Romeva és un català nascut “accidentalment” a Madrid (si us plau, no considereu el terme accidental com un terme pejoratiu).

Allò que pensava mentre vaig escriure, és correcte? Segurament tampoc. Que les nostres forces polítiques no utilitzin descaradament i maldestre aquests argument no vol dir que la nostra societat nostrada i catalaníssima no els faci servir quan se li dona veu. O quan analitza els fets en la intimitat.

Potser som menys proclius a anar l’entrada dels jutjats a insultar algú que els mitjans ens han dit que és sospitós de violació. Però això no vol dir que no el prejutgem amb la mateixa ferocitat.

Total, que no puc justificar les meves paraules. I per molt que a la Bri no li acabi de fer el pes, i em sabrà greu que sigui així, si que pot ser que no pensi el que he escrit, encara que quan el meu fetge va prendre el control, va emetre raonaments que estaven al meu cap.

I si la Bri o tots els que m’heu llegit arribeu a la conclusió que molt bla, bla, però que al final no deixo de ser un racista. Ves a saber, potser teniu raó, i encara que jo no en tingui consciència, potser algun dia puc arribar a interioritzar-ne les causes i trobar-ne la solució.

Gràcies per llegir-me.

 

 

 

 

 

 

 

El lladre de voluntats

Aquests dies hem estat veient el sainet de l’accés a l’alcaldia de Barcelona de l’Ada Colau i ens han clavat un gol que encara no sabem per on ha vingut.

Com els bons trilers, encara ens sembla que ens han fotut la bola però no veiem que tots els que hi havia a la taula jugant formaven part de la gran ensarronada. I el cap de la banda no és cap d’ells, sinó que s’ho mira uns metres enllà.

Aviso, aquesta no és una entrada al meu bloc per dir pestes de l’Excel·lentíssima Senyora Colau. L’Ada té una part de responsabilitat en el que ha succeït a l’ajuntament, però només una part.

Aquí, veureu, rebrà tothom, però hi ha un malvat particular, el dolent-dolent de la pel·lícula, i no és Colau.

Primer de tot, les eleccions a l’ajuntament de Barcelona són il·legals i il·legítimes. No pot ser que en unes eleccions el representant de la segona força al consistori  estigui empresonat i no se li permeti fer campanya.

Només aquest fet els treu tota legitimitat. No és un detall. En absolut. Si Quim Forn hagués pogut mostrar-se i donar la seva opinió com van fer els altres candidats, és fàcil que hagués aconseguit alguns vots més. I amb uns quants vots més tot el panorama post electoral hagués canviat. El PP no hagués aconseguit representació i l’aritmètica s’hagués girat com un mitjó.

Per tant, la primera trampa que hem de tenir present és que les eleccions han estat il·legítimes, pròpies de l’emblanquiment de qualsevol règim totalitari.

Ara, segon punt: seguint un guió meticulosament dissenyat, Valls va regalar els seus vots a Colau hores després dels resultats provisionals. Aquest moviment hagués sigut molt fàcil de contrarestar si hi hagués hagut una mica d’intel·ligència darrera de les nostres posicions. Només hagués fet falta que algú de JxCat sortís a la palestra i anunciés que, per evitar que Valls influís en l’esdevenir de l’ajuntament, ells garantien el vot que faltava a la qualició ERC-BeC (o BeC-ERC).

Tercer punt: Com ja he escrit anteriorment, ERC va ser molt poc intel·ligent no proposant des del minut 1 (o l’endemà) una coalició amb Ada Colau d’alcaldessa.

No em repeteixo, aquí teniu les meves reflexions post electorals, que no han variat gaire:

https://blocs.mesvilaweb.cat/drake/erc-i-jxcat-ha-de-fer-ada-colau-alcaldesa/2019/05/31/

Quart punt: Focalitzem la frustració en Valls i exigim BeC l’impossible, sense adonar-nos de qui és el culpable i què és el que és rebutjable políticament. BeC no és culpable d’haver presentat candidatura a l’ajuntament ni de que l’hagin votat. BeC tenia l’aritmètica per fer-ho des que Valls va moure carta i això fou quan les paperetes encara eren calentes. BeC tenia la obligació de presentar candidatura si no arribava a un acord amb ERC, tingués o no els vots assegurats. Si no hi ha acord, votes a la teva pròpia candidatura. Aquí i a la xina popular. (Bé, potser a la Xina Popular no…)

Pretendre que BeC no havia de presentar candidatura és errar el tret totalment. Si, per la qüestió malaltissa que sigui, VOX hagués dit que votaria una coalició independentista en algun ajuntament català, la coalició no hagués hagut de presentar candidatura? És absurd. Ja sé que costa d’imaginar que VOX fes una cosa semblant, però en un passat PxC ho hagués pogut fer, quan encara no s’havien arrenglerat amb l’unionisme.

No és això el que és criticable de BeC. El que és criticable i menyspreable de BeC és que ha negociat amb C’s i el pont aeri tot i dir que no ho faria. Això és el que de veritat és una desvergonya perquè han estat mentint al seu electorat descaradament.

Una cosa és que hom presenti candidatura pròpia. I això és el que BeC va anunciar que faria. Però llavors Valls i tota l’elit xupoptera van posar condicions: incorporar PSC al govern de la ciutat. I BeC ho va admetre.

Aquest és el gran pecat de BeC. Negociar amb l’establishment les condicions de la rendició. Si BeC hagués presentat la seva candidatura en solitari, llavors haguessin sigut les normes del joc. Però quan presenta candidatura AMB EL PSC és quan traeix el seu electorat.

Va estar reclamant vots de les bosses independentistes i equidistants sota el pretext que no s’aliniaria amb el 155 i que no negociaria de cap manera amb C’s. Però a l’hora de la veritat s’alinia amb el 155 i negocia amb el 155 la seva alcaldia. Que ho faci mitjançant un acord amb el PSC en comptes que directament amb Valls és intranscendent aquí.

El que és transcendent és que BeC ha demanat vots per una causa i un cop obtinguts, ha traït i mentit com a mínim al 75% dels seus votants arribant a acords amb les èlits.

I el que s’aplica a BeC s’aplica a C’s. Exactament igual i en la mateixa mesura. Valls/C’s van demanar el vot per lluitar contra indepes i rojos. La gent que els va donar el vot no era per mantenir al poder Ada Colau. Circumstancialment i tàctica, es pot admetre que Valls cedís 3 vots a la investidura, però el trencament en dos de la llista de C’s és un robatori a mà alçada als votants unionistes.

Els 3 regidors escindits de C’s garanteixen que el PSC podrà imposar la seva voluntat al govern de la ciutat. És per això que s’han escindit i és per això que és un robatori electoral de grans proporcions. Els votants de C’s no van votar que el PSC manés a l’ajuntament. Si ho haguessin volgut fer ho haurien fet directament.

Si C’s/Valls hagués anunciat en campanya la seva intenció de dividir el seu vot entre exSocialistes i feixistes, els vots els hagués tingut el PP o VOX.

El que ha passat a l’ajuntament de BCN no és un acord en que cadascú ha de cedir. És transfuguisme del dolent. Com a mínim 5 regidors de BeC es van obtenir per representar posicions independentistes i els han regalat al Psc. Com a mínim 3 regidors de C’s es van presentar per representar posicions anti rojos i els han regalat al PSC. El PSC va aconseguir legalment 8 regidors i n’ha aconseguit il·legítimament 8 més.

En Collboni va arribar a l’ajuntament de BCN robant les primàries del PSC i comprant vots paquistanesos per falsejar-ne els resultats. I com que li va funcionar, ara ha continuat, a espatlles dels poderosos corruptes, robant la voluntat expressada a les urnes, amb la col·laboració necessària de cadascun dels integrants de la opereta.

 

Postdata: Soc conscient que amb pràcticament tota seguretat BeC ja tenia programat el moviment que ha fet (no és casualitat que Pissarello i Ascens ja no hi siguin) i que res l’hagués aturat. Però si ERC hagués ofert l’alcaldia, la posició traïdora de BeC hagués sigut molt més evident. I no parlo de traïció al país sinó als seus votants.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ERC (i JxCat) ha de fer Ada Colau alcaldesa

Vagi per endavant, no m’agrada l’Ada Colau. No m’agrada com a persona i no m’agrada com a política. No m’agrada que s’hagi enfilat al lloc més alt sobre les espatlles de la PAH, per després deixar-los tirats. No m’agrada que hagi donat aire al PSC incorporant-los al govern de la ciutat.

Dit això, els números canten.

Si demà dissabte no salten els dos regidors del PP un cop publicats els resultats definitius, la conclusió és clara. Cal que ERC faci alcaldessa l’Ada Colau.

Com he repetit manta vegades, sempre m’he oposat a que una llista tingui prioritat moral sobre una altra per ser la llista més votada. Em sembla una solemne “tonteria”. Pretendre que s’han guanyat unes eleccions perquè s’ha aconseguit una llista amb més vots em sona molt “montapollos”. Qui guanya les eleccions és qui té aritmètica per aconseguir l’alcaldia. Simple.

Podem posar en dubte que aquestes eleccions hagin estat democràtiques i ho subscric. No són democràtiques quan un candidat està tancat a la presó sense càrrecs. No són democràtiques quan una candidatura amb possibilitats d’obtenir representació, com Primàries o VOX és eliminada de la campanya.

Però una vegada donats els resultats, la cosa em sembla molt clara. Ada Colau ha de ser l’alcaldessa.

Unes quantes dades que reforcen aquesta idea:

a) La meitat dels vots d’Ada Colau són manifestament independentistes. No m’ho invento. Ho diuen les dades.

Aquests són els vots al parlament Europeu del mateix dia que es van fer les eleccions a l’alcaldia. Ciutat de Barcelona.

És evident que hi ha una clara diferència entre aquests resultats i els municipals. Prop d’un 10% del vot que va anar a parar a BeC a les municipals va anar a parar a JxCat a les europees. Clar com l’aigua.

És evident que no és un transvàs directe. Una part important del votant de Maragall va votar JxCat i una part important del votant de BeC devia votar Junqueras, però amb tot, el percentatge de vot independentista que recolza Colau no és gens menyspreable. Ans al contrari, potser és majoritari i tot.

b) Colau no pot permetre’s no ser alcaldessa. Aquest és el punt més important. BeC és Colau i només Colau. I no només Colau, sinó Colau Alcaldessa. Si l’Ada no aconsegueix l’alcaldia, d’aquí a 4 anys BeC serà irrellevant. És més, segurament no aguantarà 2 anys. Abans del proper cicle electoral, BeC es trencarà i el govern de la ciutat passarà a mans socialistes/feixistes.

Com que BeC i la seva marca electoral depèn imprescindiblement d’estar al front de l’alcaldia, simplement, no pot refusar els vots “desinteressats” de PSC i C’s. No pot. Sense l’alcaldia, BeC tornarà a ser ICV.

c) Això és eixamplar la base. Volem seduir els comuns? Només hi ha una manera. Ajudar-los a aconseguir els objectius. Fer un govern municipal d’ERC+BeC, presidit per Ada Colau, és capital. Un govern de 20 regidors, integrat al 60% per gent d’ERC però amb l’alcaldia en mans de Colau predisposa perfectament la gent de BeC a afegir-se a la República. En canvi, si llencem BeC en mans de l’unionisme (l’altra alternativa), llençarem tot el capital social que hem obtingut.

ERC fa temps que ha descobert que aquesta és la via. Incorporar, no votants, sinó representants dels votants. Els uns porten als altres. Maragall, Elisenda Alamany, Rufian, Eduardo Reyes, i tants i tants d’altres. Incorporar-los al capdavant. Liderant, i no només seguint darrera el carro.

d) L’alcaldia està en mans de BeC. Cal que ens adonem que l’alcaldia la tenim perduda d’entrada. El sistema diu que l’alcalde és qui té la majoria absoluta en vots en primera ronda i només en el cas que no hi hagi majoria absoluta en vots, la llista més votada. Si no hi ha acord, és evident que BeC es votarà a ella mateixa. No pot fer cap altra cosa. I votant-se a ella mateixa obtindrà l’alcaldia, ja que PSC i Valls li poden donar la majoria absoluta. No cal que hi negocii res. BeC és qui té la paella pel mànec, això sí, a un preu molt alt. Però el preu no és tirar-se en contra els seus votants. El preu és tenir durant 4 anys un govern en minsa minoria.

Ara bé, si s’anuncia un govern de BeC i ERC o ERC i BeC, com vulgueu, llavors tot canvia com un mitjó. PSC, Valls, PP s’oposaran radicalment a aquest govern. Un vot de JxCat pot ser suficient per decantar la balança. I BeC pot tenir un 50% d’un govern fort, que és molt més que un 100% d’un govern dèbil.

 

Total, que la cosa està clara. Tant clara que fins i tot en el cas que el PP perdés els dos regidors que 45 vots els donen actualment, ERC hauria de donar l’alcaldia a l’Ada Colau i engegar un projecte comú potent amb majoria absoluta al consistori.

 

PS: En tot cas, JxCat ha de fer la seva feina, que és liderar la oposició. És així com aconseguirà augmentar la base. Pescant en les aigues amargues del centre-dreta català. Cadascú ha de fer el seu paper en aquesta auca.

 

No ha canviat res a Castella i això diu molt de tant i com està canviant Catalunya

Eleccions

Eleccions

Els resultats electorals de les eleccions a l’imperi castellà d’aquest diumenge han mostrat un resultat en diputats molt cridaner. Hom diria que l’esquerra castellana puja amb força, i que els resultats mostren clarament una pujada clara de les forces d’esquerra i una baixada igualment clara de les forces de dretes, que s’estavellen electoralment.

I és així a nivell de la distribució de diputats al congreso, però una anàlisi dels vots mostra un resultat molt diferent.

Si mirem els vots que han estat dipositats a les urnes, podem veure clarament que pràcticament els resultats electorals són calcats als de fa 3 anys a Castella i colònies, i que les úniques variacions significatives són a Catalunya i el País Basc, en l’eix nacional.

Disclaimer: He fet els números ràpidament, cal anar en compte no sigui cas que em deixi alguna llista que afecti molt als resultats.

Resultats en vots de les forces castellano-cèntriques.

PP+C’s+VOX+altres extremes dretes

2019   2016  
PP 4.356.023 PP 7.941.236
Cs 4.136.600 Cs 3.141.570
VOX 2.677.173 VOX 47.182
NA+ 107.124 UPyD 50.247
PRC 52.197 UPN – PP 106.976
       
11.329.117 11.287.211
Vots 41.906
Percentatge 0,37%

Vots 41.906
Percentatge 0,37%

Les dretes castellanes s’han presentat en tres llistes igualades. Tot i que la distribució d’escons els ha perjudicat, els resultats obtinguts estan molt en la línia dels resultats de fa 3 anys i fins i tot augmenten en vots. És veritat que l’augment de la participació implica que hi ha hagut 2,5 milions de vots més a repartir, i que 41 mil és un percentatge ínfim de 2,5 milions, però també és veritat que, com veurem més endavant, la part més gran dels vots nous no se’ls emporten les esquerres castellano-cèntriques, que només arrosseguen 800 mil d’aquests nous vots.

Cal tenir en compte que les dretes castellanes han aconseguit aquest resultat tot i fer la pitjor estratègia electoral possible. A Catalunya n’hem parlat amb escreix de les estratègies de llista conjunta o llistes separades. És un debat etern, ja que en el fons la resposta correcta no es troba en el què sinó en el com i en el quan. L’estratègia de llistes conjuntes afavoreix molt desproporcionadament aquells que la fan, ja que la distribució d’escons és exageradament favorable a aquells que presenten candidatures úniques. No obstant, les llistes separades permeten posicionar diferents missatges incompatibles entre ells i això porta a molt més vots. És difícil valorar la conveniència d’obtenir més vots o més escons per vot, d’aquí que el debat sigui etern.

Ara bé, el que segur que no funciona és el que han fet les dretes castellanes en aquestes eleccions. Presentar-se amb tres llistes però mimetitzar el missatge entre les tres. Si et presentes amb tres llistes, has de mostrar 3 productes diferenciats. I entre Rivera, Casado i VOX no hi ha pràcticament diferència. Hom no sabria quin és l’ordre d’aquests partits en l’eix dreta esquerra, i la gran diferència teòrica de C’s respecte a PP, la corrupció, ha desaparegut de la campanya i no se l’espera, entre altres coses perquè per ser corrupte has de governar a algun lloc i d’això cada cop en tenen menys.

A més a més, per acabar-ho d’adobar, quan dues llistes es presenten amb un missatge similar, l’elector acaba preferenciant el vot útil a favor de la candidatura que es percep més forta. Això li va passar al PP fa 3 anys en detriment de C’s i va esmorteir la baixada de diputats esperable, però en aquesta ocasió les forces a C’s i PP eren tan igualades que els electors de dreta extrema no han estat segurs de quina d’elles era el vot útil amb el que la repartició de vots ha estat nefasta de cara a traduir-los en escons i senadors.

PSOE+P’s+autoanomenats d’esquerres d’obediència castellana

Si el perdedor no ha perdut tant com podria semblar, els guanyadors tampoc ho han fet.

2019   2016  
PSOE 7.480.755 PSOE 5.443.846
PODEMOS-IU-EQUO 3.118.191 PODEMOS-IU-EQUO 3.227.123
ECP-GUANYEM EL CANVI 614.738 ECP-GUANYEM EL CANVI 853.102
COMPROMÍS 2019 172.751 PODEMOS-COMPROMÍS-EUPV 659.771
EN MAREA 17.726 PODEMOS-EN MAREA-ANOVA-EU 347.542
     
11.404.161 10.531.384
Vots 872.777
Percentatge 8,29%

 

Els resultats del front autoanomenat d’esquerres també en aquest cas guanyen molt menys del que podria semblar. Dels 875 mil vots nous, 160.000 provenen de l’augment de participació a Catalunya, i segurament una part molt significativa de la resta de vots provenen d’un pool de dónes abstencionistes, poc significades políticament, però que en aquestes eleccions s’han despertat alarmades amb la possibilitat que el feixisme en provoqués una regressió de drets. Si no contem amb l’augment a Catalunya de les forces autoanomenades dialoguistes, que pugen un 11%, l’augment de vot d’aquest bloc és només d’un 5%, per sota de l’augment de participació total. I això que aquest bloc governa l’estat, cosa que normalment absorbeix molt vot conformista.

De manera diametralment oposada al cas de les dretes extremes, en aquest cas la percepció de vot útil (inexistent fa 3 anys) ha permès aquest eix materialitzar un augment molt considerable d’escons amb uns resultats relativament calcats als anteriors, a cost que la majoria d’aquests escons passessin a mans del PSOE.

 

La conclusió és clara. Tot i que pugui semblar que a Castella hi ha hagut un tomb cap a l’esquerra, els resultats electorals tenen molt més a veure amb errors d’estratègia i eventualitats de les formacions que no pas amb un canvi de perspectiva. I això cal tenir-ho en compte i molt present, perquè en unes eventuals noves eleccions, si les dretes i P’s deixen de fer el ruc els resultats poden canviar en gran mesura un altre cop.

 

 

A Catalunya el canvi és molt més evident i radical

A nivell de Catalunya encara no estem allà on volem estar, però tot i així, el canvi ha estat radical. Els resultats a nivell castellà ens demostren la importància dels canvis en l’electorat que hi ha hagut a Catalunya.

 

Forces republicanes

 

2019   2016  
ERC-SOBIRANISTES 1.015.355 ERC-SOBIRANISTES 632.234
JxCAT-JUNTS 497.638 CDC 483.488
FRONT REPUBLICÀ 113.008 SI 7.418
1.626.001 1.123.140
Vots 502.861
Percentatge 44,77%

Els vots a les forces netament independentistes ha crescut un 45%, i els vots nous a Catalunya per les forces republicanes explicites guanyen 500 mil nou vots. Tants vots nous a les forces republicanes a Catalunya (amb un 17% de la població) com a la resta de l’estat han rebut les forces que s’hi autoanomenen d’esquerres.

I aquest és un valor especialment important si tenim en compte tres factors que no es poden menys tenir.

En primer lloc, els comuns han presentat un candidat independentista. Això els pot haver fet perdre vots cap al Psc, però també ha fixat la frontera cap a ERC i tot i així ERC arrossega un munt d’electors.

En segon lloc, el Psc i els comuns han desenvolupat un discurs molt més escorat cap a les posicions republicanes, si ve no en el fons, sí en les maneres, intentant abanderar el diàleg (per molt buit que sembli ser) i la necessitat d’establir un pacte amb l’estat, presentant un candidat independentista de cap de llista. Com veurem, això els ha comportat un augment de vots, i tot i així, les forces d’adscripció nacional pugen molt.

En tercer lloc, en aquest cas, es demostra que un bon posicionament «comercial» unit a una estratègia de llistes separades és una molt bona opció. ERC ha pogut trobar electorat nou a la bossa dels comuns i sociates mentre que Front Republicà ha pogut rascar a la bossa d’aquells que volen anar més ràpid cap a Ítaca.

En tercer lloc accèssit, el dia que JxCat abandoni la posició defensiva i es llenci a l’atac de la bossa de centre dreta de C’s, PSC i PP, obtindrà uns rèdits brutals. No és senzill, però ERC mostra que és possible i quin és el camí. La bossa de vots de JxCat inclou l’antiga unió democràtica de Catalunya, una part importantíssima de l’electorat del PPC que ha quedat totalment orfe i un munt de votants de C’s i del PSC que estan fent la seva personal transició nacional. Cal establir ponts de diàleg i vies de trànsit des d’aquestes bosses de votants, que semblen tan allunyades del projecte Republicà.

 

 

Forces dialoguistes

Un dels ressorts que demostren el terratrèmol que han significat aquestes eleccions a nivell nacional és, justament, que les forces que fan frontera amb les republicanes, en comptes de baixar resultats com a conseqüència de l’èxit impressionant de les primeres, milloren els seus propis resultats.

2019   2016  
PSC 958.343 PSC 559.870
ECP-GUANYEM EL CANVI 614.738 ECP-GUANYEM EL CANVI 853.102
1.573.081 1.412.972
Vots 160.109
Percentatge 11,33%

Que el PSC recuperi una part tant important de l’electorat em sembla poc transcendent. Entenc que l’efecte vot útil els ha afavorit molt, el discurs del (fals?) diàleg també i han recuperat una part del vot cedit a C’s. Com veurem a l’últim punt, els 116 mil vots que perd la suma PPC+VOX respecte al 2016 són menors que els 96 mil vots que augmenta C’s. Aquests 20 mil vots han anat a parar a algun lloc, possiblement a l’abstenció, però segurament han saltat al PSC.

 

Forces feixistes desacomplexades (no autoanomenades)

 

Finalment, a Catalunya, les forces que s’han vingut anomenant el trifachito en aquesta campanya baixen lleugerament, cosa que els provoca una gran patacada donat l’augment tant considerable de la participació.

2019     2016
Cs 477.096 Cs 380.497
PP 200.209 PP 464.538
VOX 148.481 VOX 198
PxC 722
   
825.786 845.955
Vots -20.169
Percentatge -2,38%

Res a dir, encara és apassionant veure com mantenen tants bons resultats quan tots els partits d’àmbit castellà han fixat l’odi a Catalunya com la seva bandera electoral.

En tot cas, un detall curiós i rellevant és el desastre del PP. Molt més rellevant que el que podríem imaginar a primera vista.

Posar una dona argentina a liderar un projecte missogen i «de raza» em sembla un moviment naïf. La Cayetana va començar la campanya insinuant que els catalans érem racistes i que ens oposàvem identitàriament a aquells que venien de fora. Sembla que els sus votants li han volgut donar la raó.

Però el més significatiu de tot plegat és que el PPC català es queda totalment orfe. La Cayetana és un element forani que no pot esdevenir l’enllaç entre el PPC històric i les famílies que històricament s’hi relacionaven i la cort. Mantenir-la implica que el PPC deixarà de tenir cap mena de representació ni influència a Castella. Haurà de saltar i deixar al seu lloc Joan López Alegre, que si no vaig errat és un outsider que va marxar del partit i relacionat amb SCC.

Havent perdut UDC i ara amb un sol diputat del PPC, ara per ara una forània sense relació amb Catalunya, l’IBEX i les 400 famílies es queden sense influències al congrés dels diputats. I això és tant com dir que la branca catalana de l’IBEX es queda sense influències a l’estat. I més tenint en compte que els ponts que encara bastien amb el CDC els han desaparegut. Zero influència. Acostumats a tenir 10 o 15 diputats servils disposats a qualsevol ingerència ( entenguis que no ho jutjo, només ho reflecteixo), passen a tenir-ne 0 o com a molt 1 a mitges. Un desastre.

La seva influència a Madrid es reduirà a allò que puguin influir en el monstre que ells mateixos van crear, C’s i al PSC. Però si hom veu la llista de diputats de C’s que els queden, 1. Inés Arrimadas García, 2. Antonio Roldán Monés, 3. José María Espejo-Saavedra Conesa, 4. Fernando Tomás de Páramo Gómez, 5. Carina Mejías Sánchez

Sense conèixer-los i injustament googlejant-los durant 3 minuts, em sembla que el seu perfil s’allunya molt d’allò al que estaven acostumats. No són Duran i Lleida ni Sanchez Llibre ni Pere Macias ni Carles Campuzano. Ni Josep Piquè, ni Dolors Nadal ni Dolors Montserrat ni Jorge Moragas. Ni en influència ni en predisposició.

Només els quedarà el PSC. I si bé PSC és un aliat fidel, no és ni molt menys una relació d’amor fraternal com la que la direcció de La Caixa, Banc de Sabadell, Gas Natural, Cuatrecases o laboratoris Esteve podien tenir amb mitja CDC, tota UDC i tot el PPC fa només 15 anys.

Eps, disclaimer, parlo des de la desinformació total. Només és intuïció.

En tot cas, em sembla una oportunitat d’or per fer veure a aquesta gent que les seves influències estan tant i tant tocades que la única opció raonable que els queda és començar a acostar posicions amb la República que està per néixer. Una gran oportunitat per JxCat per fer allò que calgui fer, encara que ens costi d’entendre.

 

 

Bé, això són els meus quatre cèntims. Segur que tot és massa evident o massa equivocat, però qui sap si algun dels punts que plantejo els he encertat.

 

La llarga espera

Us presento una analogia que em sembla que permet analitzar la situació amb perspectiva. Imagineu un camp de batalla del segle XVIII. Un immens camp acabat de segar on es troben les forces d’un i l’altre costat per entrar en batalla. A primera hora del matí les forces són ridículament descompensades, un 5% dels soldats es troben a les files de la gent lliure, el 95% restant, d’alguna manera, són a la banda dels repressors. Els repressors es troben còmodes en aquesta circumstància, tant que obliden cuidar les seves tropes i les tracten tant malament com sempre han fet. És l’hora Carod-Rovira. Les hores van passant i passa un fenomen que no esperaven. De la banda repressora comencen a desertar soldats. Alguns van a parar a fora del camp de batalla. La majoria canvien de bàndol. Els militars repressors estan astorats. En comptes de parlar amb la seva tropa i convèncer-los de quedar-se, arremeten contra ells i els maltracten, convençuts que la por els farà quedar on són. És la hora Ansar. Però lluny del que pretenien han aconseguit l’efecte contrari. Del que inicialment era un 5% s’ha passat a un 15% i després a un 30%. De cop una de les divisions que es trobava a la banda dels repressors canvia de bàndol. No ho suporten més i passen a les files de la gent lliure. En bloc. Són els convergents. El diàleg que han intentat no ha funcionat. Ans al contrari. Quan més va, més irracional es torna el bàndol repressor. I mentrestant, tot i que un a un i no de cop, els socialistes van canviant també de bàndol, i els comuns abandonen el camp de batalla per mirar-s’ho des de fora. Les tropes repressores fan una incursió i capturen els líders de les tropes lleials a la llibertat. De fet, no és difícil. Els mateixos líders s’havien posat uns metres més endavant que la gent i la possibilitat que allò passés era evident. Són les 12 del migdia i la situació ha canviat. Ara, al bàndol dels homes lliures hi ha el 47% de les tropes, el 43% resta a la banda repressora i la resta ha abandonat, de moment, el camp de batalla i s’ho mira des de fora. Els repressors, tot i tenir menys gent, tenen cavalls i artilleria. Els hómens lliures s’autoorganitzen eficientment en petites unitats, tot i que no estan molt coordinats.
Davant d’aquesta situació… us sembla que és el moment d’atacar? Jo crec que no. Encara que puguéssim guanyar ja la batalla, el cost seria terrible. 47% vs 43% més artilleria i cavalleria, no només no assegura la victòria, sinó que en cas de victòria serà una carnisseria brutal. I fet i fet, per molt que una part del bàndol lliure vulgui atacar i començar la batalla, no té cap sentit que un sol escamot, per molt que molt nombrós, ataqui, si no és que tot el bàndol està preparat per fer-ho.
A mi em sembla que, veient com estan sent els esdeveniments, amb l’objectiu de guanyar la batalla, l’estratègia i la tàctica demanen mantenir-se ferm, expectants. Avançar posicions al camp, sense llençar-se a l’atac. Enlloc no està escrit que no puguem acabar sent 60% vs 30%. L’obsessió ha de ser com aconseguir estirar, un a un, aquells soldats i comandaments de l’altra bàndol que puguem anar arrossegant. Paciència. Les batalles no les guanya qui ataca abans, sinó qui ataca quan les condicions són les idonees. Ves a saber, potser ells acaben sent tant pocs que no cal ni atacar i s’acaben retirant (tot i que això sembla molt poc probable).

L’amenaça de les eleccions… per a quí?

Sembla que Pedro Sánchez “amenaça” d’avançar les eleccions castellanes. Els diaris i fòrums d’opinió publicada ja han decidit que aquesta és una amenaça a l’independentisme. Tot plegat fa una mica de gràcia sinó pena.

Jo plantejo… després del “no èxit” de la manifestació feixista del diumenge… qui és el que pot sortir més perjudicat d’un avançament electoral? El PSOE no sembla que en surti perjudicat, és possible que es mengi una part de l’electorat de P’s i a més es converteix en l’únic partit que pot fer ombra al feixisme declarat de C’s,PP, VOX (tot i que el PSOE al meu entendre és el feixisme no declarat).

Els independentistes tampoc tindran gaire problema amb un avançament electoral. Vaja, crec jo. La mobilització unionista a Catalunya no els serà fàcil si tenim en compte el trist paper repressor de la Castella imperial. Les enquestes manipulades del GESOP/ErPeriodico/PSC mostren que com a mínim el bloc sobiranista es manté inalterat i el que sembla és que pot haver un moviment de vots de C’s cap a PSC/Comuns o cap al republicanisme català.

Els que poden sortir més perjudicats de tot plegat són els que demanaven eleccions diumenge. PP, VOX i C’s. Dividir el vot entre 3 candidatures i no dues els pot sortir molt car. Avui en dia tenen el control del Senat, per la majoria absoluta del PP a la càmera. Però això no té perquè repetir-se. La majoria dels senadors s’escullen per províncies. Quatre per cadascuna. Amb independència de si la província té més o menys electors.

A la pràctica això vol dir que a la majoria de províncies castellanes i de les colònies s’assignen 3 senadors a la llista més votada i 1 a la segona.

L’elecció de senadors és totalment antidemocràtica, i per això es devia fer així, perquè així el senat el controla el feixisme sempre i per sempre. Com que cada votant pot votar a 3 senadors i les llistes per partit només tenen 3 representants, la gent en el 97% dels casos vota als tres senadors d’una mateixa llista. I com que això és així, els 3 representants de la llista més votada tenen assegurada la plaça.

Per exemple, a Lleó, al 2016.

Candidatura Nombre y Apellidos Votos Elegido
PARTIDO POPULARPP – PARTIDO POPULAR
Luis Aznar Fernández
Esther Muñoz de la Iglesia
Alfonso Jesús Rodríguez-Hevia González
110.019
108.102
107.055
S
S
S
PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ESPAÑOLPSOE – PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ESPAÑOL
Graciliano Palomo García
Nuria Díaz de Geras Rodríguez
José Luis Martínez Matilla
75.433
71.942
69.688
S
N
N
UNIDOS PODEMOSPODEMOS-IU- – UNIDOS PODEMOS
Emilia Luisa Esteban Fernández
Raúl Martín Gil
Susana Carballo González
44.059
41.201
39.506
N
N
N
CIUDADANOS-PARTIDO DE LA CIUDADANÍAC’s – CIUDADANOS-PARTIDO DE LA CIUDADANÍA
Ignacio Ramón López Fernández
Miguel Ángel Cuervo Santos
María del Mar Ordóñez Álvarez
28.380
24.545
23.812
N
N
N
UNIÓN DEL PUEBLO LEONÉSUPL – UNIÓN DEL PUEBLO LEONÉS
Luis Manuel Esteban Gutiérrez
6.099
N

Un repartiment proporcional hagués donat 2 senadors al PP, 1 al PSOE i 1 a P’s. I amb la llei d’hont també, 2 PP, 1 PSOE, 1 P’s.

Però el mètode antidemocràtic inventat pel feixisme de la transició dona automàtica i gratuïtament 3 senadors a la llista més votada i el primer de la segona llista.  Els 3 senadors que representen el 39% del vot se n’emporten el 75% de la representació.

I així és com tenyeixen de democràcia una cosa que no ho és.

Posició Nom Població Percentatge Densitat (hb./km²)
1a Madrid 6489680 13,75% 809
2a Barcelona 5529099 11,72% 715
3a València 2578719 5,49% 239,59
4a Alacant 1934127 4,10% 332,55
5a Sevilla 1928962 4,08% 137,36
6a Màlaga 1625827 3,42% 222,53
7a Múrcia 1470069 3,11% 129,94
8a Cadis 1243519 2,63% 167,23
9a Biscaia 1155772 2,45% 521,32
10a La Corunya 1147124 2,44% 144,29
11a Illes Balears 1113114 2,35% 222,97
12a Las Palmas 1096980 2,32% 269,73
13a Astúries 1081487 2,31% 102
14a Santa Cruz de Tenerife 1029789 2,19% 304,03
15a Saragossa 973325 2,07% 56,3
16a Pontevedra 963511 2,05% 214,1
17a Granada 924550 1,95% 72,6
18a Tarragona 811401 1,72% 128,3
19a Còrdova 805857 1,71% 58,5
20a Girona 756810 1,60% 127,4
21a Guipúscoa 709607 1,50% 370,5
22a Toledo 707242 1,48% 45,4
23a Almeria 702819 1,48% 79,3
24a Badajoz 693921 1,47% 31,8
25a Jaén 670600 1,43% 49,7
26a Navarra 642051 1,35% 65
27a Castelló 604344 1,29% 91,1
28a Cantàbria 593121 1,26% 112,7
29a Valladolid 534874 1,13% 65,8
30a Ciudad Real 530175 1,11% 25,9
31a Lleó 529799 1,11% 32,1
32a Huelva 521968 1,10% 51,2
33a Lleida 442308 0,94% 36,2
34a Càceres 415446 0,88% 20,9
35a Albacete 402318 0,85% 26,9
36a Burgos 375657 0,80% 26,7
37a Salamanca 352986 0,75% 28,6
38a Lugo 351350 0,75% 35,9
39a Ourense 333257 0,71% 46,1
40a La Rioja 322955 0,69% 64,1
41a Alaba 319227 0,67% 107,1
42a Guadalajara 256461 0,55% 20,7
43a Osca 228361 0,49% 14,6
44a Conca 219138 0,46% 12,7
45a Zamora 191612 0,39% 18,4
46a Àvila 172704 0,37% 21,4
47a Palència 171668 0,37% 21,4
48a Segòvia 164169 0,35% 24,2
49a Terol 144607 0,31% 9,7
50a Sòria 95223 0,20% 9,2
51a Ceuta 82376 0,17% 4355,6
52a Melilla 78476 0,16% 5674,2
TOTAL 47190493 100% 93,17
Població Percentatge de Població Senadors Percentatge de senadors
Territorio Nacional 28513328 60,42% 148 72,55%
Territori República 9724224 20,61% 28 13,73%
Territori en disputa 8982990 19,04% 28 13,73%

Hi ha alguns senadors més determinats per les autonomies, però ni de llarg eviten la sub representació que suposa aquesta elecció arbitrària de normes i províncies.

Bé tot plegat me’n vaig per les branques. El que volia indicar és que la composició del senat depèn directament de quina és la llista més votada. I aquest és un gran què. A les eleccions del 2016, la llista més votada era el PP perquè el que li prenia C’s al PP era similar o menor al que li prenia P’s al PSOE. Però… si resulta que el PP ha perdut l’hegemonia i a més VOX els pot pendre un 5-20% del vot, la possibilitat que desapareguin del Senat i que aquest estigui pràcticament en la seva totalitat en mans del PSOE és altíssima.

I el mateix que els pot passar al Senat els pot passar al congrés. Vox farà una queixalada significativa al vot de PP i C’s. I a l’hora de repartir diputats, la llei d’hondt i les circumpscripcions petites castiguen extraordinàriament les llistes que no són conjuntes.

Poden trobar-se, fàcilment, que guanyen en vots sumant tots tres i perden clarament en nombre de diputats.

Serà curiós com, de cop, “las normas que nos dimos entre todos” es convertiran ràpidament en ocupas i tongo electoral.

En tot cas, jo no aniria tant alegrement demanant eleccions, perquè te les poden concedir, i a més fer el paripé i pretendre que les fas en contra dels independentistes.

Alan Turing, l’informàtic que va guanyar una guerra

Alan Turing fou el primer informàtic. Tan pioner que de fet els ordinadors encara no existien quan ell va guanyar la segona guerra mundial.

Si n’heu vist la pel·lícula, sabreu que els alemanys tenien un sistema d’encriptació dels missatges que s’enviaven per ràdio indestructible. Tenien unes màquines increïbles que mitjançant rodets i politges eren capaces de codificar i descodificar missatges que s’enviaven en clau.

Els anglesos estaven perdent la guerra fins que Alan Turing, el pare de la informàtica, va ser capaç de crear una immensa màquina que era capaç de descodificar els missatges en clau que s’enviaven els alemanys.

Però no fou la màquina la que va guanyar la guerra. Aquesta només va ser el primer pas. El que va guanyar la guerra és que els anglesos, un cop van descobrir el codi, van fer el pas més intel·ligent de tots. Van dedicar-se a decidir quins missatges interceptats podien utilitzar i quins no. L’objectiu: que els alemanys no descobrissin que tenien la màquina descodificadora. Si els anglesos haguessin començat a esquivar tots els atacs dels alemanys, aquests en poc temps haguessin descobert que els havien trencat el codi, i haguessin cercat una altra manera de comunicar-se.

Per evitar-ho, els anglesos van haver de decidir cas per cas, quins dels atacs alemanys evitaven i quins d’ells deixaven que els fessin mal. Meticulosament. Sàdicament. Van haver de decidir que es perdien moltes i moltes vides aliades perquè els alemanys no havien de sospitar que tenien les comunicacions intervingudes.

I evidentment, la societat anglesa no en sabia res d’això. No ho va saber fins temps després d’acabada la guerra.

Us explico això perquè crec que hem de posar en perspectiva el que ens va passant com a país. Fa dos anys vam estar mesos sense govern perquè la CUP i JxSí no es posaven d’acord amb qui havia de ser el president. A l’últim moment va acabar essent Puigdemont i ara, si mirem enrere tots convindrem que és una opció molt millor que no pas que hagués continuant essent president el MHP Mas.

En aquells moments ens va semblar que era la CUP la que forçava innecessàriament la investidura. Pot ser. Però també pot ser que la agònica negociació no respongués a la necessitat de la CUP de marcar posició per evitar que Podemos es menges el seu terreny. Segurament qui necessitava més la llarga i agònica negociació era Mas i l’equip del CDC, que tot i saber que Mas no podia ser president, necessitaven aquest teatre perquè els seus votants acceptessin la nova aritmètica parlamentària.

Tot plegat va ser una sort o una necessitat que la investidura fos tant agònica. I d’aquell incident en va sortir un bloc nacional molt més fort.

Ara, crec, estem en mig d’un procés similar. Sembla que ERC i JxP no es posen d’acord. Estratègies diferents. Però potser és que no es poden posar d’acord. No encara. Perquè la situació actual de desgovern i feixisme desbocat ens afavoreix. Com podem convèncer als nostres conciutadans que se sumin a la República si no és demostrant-los com dia a dia cada cop és més injustificable no fer-ho?

Veurem amb el temps si el desgovern actual és o no una bona cosa.

Jo penso que anem bé. I s’acosta la primavera.

Rússia contra Napolió, el temps juga a favor nostre.

Al 1812 Napoleó, després de controlar tota l’Europa occidental, va decidir atacar Rússia. Per a fer-ho va utilitzar l’exèrcit més gran que s’havia vist mai, de prop de 700.000 homes. La guerra va començar al Juny. Els russos s’havien preparat per la guerra, però no eren tants, i, sobretot, no tenien la tecnologia militar de que gaudia Napoleó, amb el que tot i reunir uns 500.000 efectius, no podien presentar batalla a camp obert. Qualsevol batalla a camp obert l’haguessin perdut estrepitosament. Els francesos tenien centenars de milers de cavalls, milers de canons i una estructura militar ordenada i moderna pràcticament invencible.

Així que els francesos van arribar al setembre a les portes de Moscú. En aquells moments, els russos ja havien aconseguit reunir prop de 900.000 homes, però tot i així, en comptes de presentar una batalla que segurament haguessin perdut, després de resistir una mica, van deixar entrar els francesos a la capital de facto, Moscú.

Ara, abans que entressin els francesos, els russos van fer dues coses a Moscú. La van desallotjar i hi van calar foc. La ciutat era bàsicament de fusta, així que el foc la va destruir completament.

Quan els francesos van ocupar Moscú, van trobar que no tenien una capital que els permetés prendre el control sobre res, i, sobretot, es van trobar que l’hivern començava a entrar i que sense provisions ni capital ni lloc on raure, la seva superioritat restava molt disminuida.

I llavors va ser el torn dels russos. Quan l’hivern va començar amb força, els russos van començar a atacar les posicions logístiques dels francesos. Evidentment els russos es movien molt millor sota zero que els francesos. Els francesos van haver de començar a menjar-se els cavalls que portaven i això els va obligar a desplaçar-se a peu. Centenars de milers morien o se’ls congelaven mans i peus. El fred els matava.

A més, una gran part de l’exèrcit francès, format per mercenaris dels territoris ocupats, van canviar de bàndol. El resultat? El gran exèrcit francès va perdre el 80% dels efectius, la majoria mentre es retiraven en aquell hivern glaçat.

 

Aquesta història té moltes analogies amb la nostra actual. Passo a descriure’n algunes.

a) El temps metereològic és un factor important. Determinant. La nostra força és el carrer. La revolució dels somriures. Igual que els russos van haver de patir a l’estiu i van haver d’esperar a l’hivern per contra atacar, nosaltres hem hagut de patir a l’hivern i esperar a la primavera per contraatacar. La resposta ciutadana no és la mateixa quan les nits són gèlides que quan són càlides. Sortir al carrer i ocupar indefinidament places i punts estratègics s’ha de fer un cop entrada la primavera. Intentar-ho al desembre o al gener està cridat al fracas.

b) Els historiadors encara discuteixen sobre el fet de si els Russos van utilitzar aquesta estratègia volgudament o per casualitat. Tant li fa. De la mateixa manera, la nostra situació actual és insignificant. Si hem de tenir un president de la generalitat a l’exil·li o un president de la república a l’exil·li i un primer ministre a la generalitat, és poc important. El que és important és que estem mantenint les posicions mentre entra la primavera. Per això ells estan nerviosos i ens ataquen amb l’Escola.

c) Moltes coses que van fer els russos no les haguessin fet uns mesos abans. De juny a setembre van passar només 4 mesos. Estic convençut que si el Tzar hagués proposat cremar Moscú al Juliol, qui hagués saltat és el Tzar. La nostra resposta ciutadana, pacífica i contundent, arribarà quan hagi d’arribar, i no abans. Farem coses que ara no ens podem imaginar.

d) Part de la derrota francesa fou deguda al canvi de bàndol d’una part important de la tropa. Finalment, aquesta és una de les nostres cartes. L’adscripció nacional de l'”a por ellos” se’ls esgota. Ok, ja ens heu colpejat. I ara què? Què penseu fer? La resposta de l’estat ha convertit la seva democràcia imperfecte, ja no en una no democràcia, sinó que s’han carregat fins i tot l’estat de dret. Ja no tenen TC ni jutges. Ni estat de dret. Les seves propies lleis se les salten quan decideixen arbitràriament que uns van a la presó i els altres no. Perquè sí. Els canvis de bàndol estan arribant, i seran cada cop més.

En definitiva, al començament del setembre a qualsevol rus li podia semblar que la guerra estava totalment perduda, i en canvi estaven a punt de guanyar-la contundentment. De la mateixa manera, la nostra posició a finals de febrer és molt més sòlida que el que sembla.

Anem guanyant i guanyarem.

Ha guanyat Ciutadans. Visca!

Uns quants apunts respecte a les eleccions d’ahir. Només han passat unes hores des que sabem els resultats, així que deixo anar algunes coses que em sembla que no s’han dit encara. Per la vostra reflexió.

Número 1.

El fet més important a hores d’ara és la victòria aclaparadora de C’s. Aquesta victòria marcarà el futur. C’s a destrossat i de quina manera el PP. El que va passar ahir és el principi d’una guerra civil sanguinària a la Corte madrilenya. El partit frontissa que van crear per evitar la pujada de Podemos i sobretot per suprimir el poder català i basc al Congreso està a punt de menjar-se els partits del poder. El poder mateix.

Li han donat tanta força mediàtica per intentar aturar-nos, tanta televisió gratuïta, tantes entrevistes que no eren més que publicitat encoberta que els ha crescut un monstre de proporcions incontrolables. I ara amenaça amb menjar-se’ls si no l’aturen.

La guerra civil pel control de Castella està servida. Molta gent està al poder a Castella per la posició que ocupen al PP ells o els seus familiars. Alguns canviaran de bàndol, total C’s és de la mateixa pasta corrupta, feixista i nepotista. Però per a molts d’ells el canvi implica perdre la posició dominant. Passar de dalt de tot de la cadena tròfica a sota de tot.

I a sobre hi ha els processos oberts per corrupció. El PP necessita imperiosament mantenir-se en el poder, perquè si el perden no controlaran més els jutjats, i sense controlar els jutjats poden acabar molts a la garjola.

Sumeu-hi una altra cosa. Si molt no m’equivoco, el 2018 i el 2019 seran anys negres per l’economia castellana. L’economia de Castella viu del crèdit a tipus zero i sense límit que ha existit al món durant tots aquests anys. Però això s’acaba. I quan pugi l’interès, a partir del gener, de cop es trobaran amb el pagament d’un immens deute que han anat acumulant durant tots aquests anys. I només hi podran fer front retallant les pensions i retallant el Gobierno. Qui voldrà rebre aquesta patata calenta? Ningú.

Tot plegat, aigües molt mogudes. Una gran oportunitat per nosaltres. Una gran sort que C’s hagi estat primera força, perquè implica que PP s’ha convertit en la última. A un pam de sortir del parlament. El seu bloc unitari s’ha trencat. La seva espanya mediàtica idíl·lica ha rebentat. La guerra mediàtica també està servida.

Número 2.

No aconseguim trencar les seves defenses, però ara tenim temps per fer-ho. Amb el 47,7% del vot no podem optar per la via directa a la República. El percentantge s’ha mantingut pràcticament inalterat des de fa 2 anys. És evident que aquestes dades amaguen una realitat, no és el mateix el que comportava la independència fa 2 anys que el que comporta ara. La realitat d’ara és molt més agre que la que votàvem al 2015 quan pensàvem que la UE mantindria el feixisme castellà a ratlla. Categòricament el vot del 2017 és molt més determinat que el del 2015. Però tot i així, no arriba al 50%.

Hem d’arribar a les zones unionistes. Els hem d’obrir els braços i el cor. No només hi hem d’anar. Hi hem de ser. ANC i Òmnium han de crear una estratègia clara en nom de la República per ajudar tots els nostres conciutadans unionistes que estan abduïts per la televisió. Jo proposo #apadrinaUnCiutadà. Una iniciativa perquè cadascú de nosaltres apadrini un ciutadà unionista amb problemes. Que els ajudem en tràmits, en afectes, econòmicament. Sempre en nom de la República. Que trenquem aquesta barrera social que estem creant i anem a l’ofensiva per aconseguir guanyar-nos el cor de la gent necessitada que han omplert d’odi contra nosaltres. Anar amb el lliri a la mà i regalar-los-hi. Sistemàticament. Massivament. 1 a 1. Teixir complicitats.

També cal que abracem els Comuns i els Sociates. Creem un projecte comú amb ells fins allà on puguem. Incorporem-los a la República.

 

 

Bé, són dues reflexions. Això va per llarg, però anem molt bé. Haver resistit a l’escapçament dels líders, al poder de l’IBEX i al mediaStorm és un gran pas. Ara, amb tranquilitat i resilència, marquem-nos com objectiu incorporar un 15% més de població al somni.