Have I told you lately that I love you?
Van Morrison té la virtut de fer-me escriure i pensar la vida d’una altra manera. Fa molt de temps algú que sap de les coses de la vida em va dir que no hi res més maco que dir-li a algú que l’estimes.
A vegades aquesta no és una tasca fàcil. El temps corre massa ràpid i les hores que tenim es converteixen en moments compartits sense dir res. Ni tan sols una mirada, una espurna de brillantor als ulls que ens faci entendre o intuir l’amor que guardem per l’altre.
Altres vegades el silenci s’imposa i ens paralitza. No som capaços de dir una paraula amable, de mirar-nos i deixar anar un somriure… Caminem sense mirar allò que ens envolta, només tenim ulls per allò que se’ns posa al davant i oblidem que al nostre costat també hi ha vida, que passen coses, que hi ha altres persones amb qui podem fer camí. Per què tant d’aïllament? Què és allò que ens mena cap a un camí de solitud?
Por, seny o bé impotència?