Silenced by the night

Vaig gosar creuar aquell pont en flames i escriure’t, ja fa temps, per dir-te tot l’amor que guardava en un racó secret…
Sona Anchorage i penso en aquest món secret que he bastit en el silenci de les nits, tan lluny de tu i, tanmateix, tan a prop…
La banda sonora de les meves nits parla d’amor, desamor, somnis, esperança, desconsol…
Downshifting, el teu nom…

Songs of freedom…

He viatjat tantes nits en el silenci…
tantes vegades he escrit escoltant aquesta banda sonora tan nostra…
algunes cançons, els seus acords, les notes, la lletra, la veu…
em porten encara tan lluny….

Comença la primavera. L’hivern ha estat sec i dur. Els dies de fred m’han ensenyat a viure aquest nou temps des de la distància. N’hem après; amb alguns moments de dolor, de records, d’enyor tanmateix… Potser és millor així, conviure en el silenci que sempre ens ha fet costat… i mirar-nos des de la distància d’un nou temps i un nou espai que ara comença.
Seguiré trobant-te en el record…
tancant els ulls i dient el teu nom en veu baixa.
Déu dirà què en serà de nosaltres.

La meva ànima vola ben lluny, lliure, ben lluny.
Sóc feliç, respiro ben fons.
Volo lliure i somric.

CATALÀ A L’ATAC

 

L’ombra dels Decrets de Nova Planta és allargada…

Davant la imposició i els intents de liquidar la nostra identitat, cal estar atents, sumar esforços i estar units per defensar la nostra cultura i tot allò que ens defineix com a nació. Sí, això ho hem anat fent durant molts anys. Catalunya ha sabut reaccionar sempre davant les agressions. Som un país avesat a la manifestació. La gent del carrer sabem aparcar les diferències i unir-nos davant l’agressió. La gran manifestació del 10 de juliol de 2010 fou un exemple magnífic de cohesió de la societat civil -i un espectacle espantós d’alguns membres de la classe política que fins a darrera hora van tractar de fer-se seves la pancarta i el lema; quina vergonya!. Malgrat tot, l’esperit del 10-J s’ha anat dissolent a l’espera d’una nova sortida al carrer. Sempre he pensat que el més important d’una manifestació multitudinària no és l’acte en sí sinó allò que passa l’endemà. Què se n’ha fet del 10-J-2010?

Potser ara, més que mai, és el moment de deixar les estratègies defensives i marcar-nos els nostres propis objectius. Necessitem un full de ruta.
L’acció dels partits polítics és útil però insuficient. Les iniciatives que neixen de la societat civil són imprescindibles. Només així farem camí cap a la independència. Només així demostrarem i ens creurem que l’independentisme no és, ni ha de ser, patrimoni de cap partit sinó un sentiment transversal entre una majoria de la societat catalana. Fa massa temps que juguem a la defensiva.
Hem de fer el nostre camí, sense odis, sense rancúnies… sense necessitat de definir un enemic. Ja no necessitem enemics (encara que sabem que hi són), ni agressions per mobilitzar-nos, no cal esforçar-se a trobar un encaix de bon veïnatge dins d’Espanya.

L’Estat propi, el dret a decidir són les nostres fites… només cal perseguir-les.

CATALÀ A L’ATAC…

Manhattan – Redemption song

També des de la distància he pensat en tu.
Des de la distància del temps, de l’espai i el silenci… he pensat en tu.

De cop i volta, Fifth Avenue i una cançó reveladora…

...but my hand was made strong
by the hand of the almighty.

We forward in this generation

triumphantly.
Won’t you help to sing

these songs of freedom?

‘Cause all I ever have
redemption songs
.

Emancipate yourselves from mental slavery
none but ourselves can free our minds,
have no fear of atomic energy
cause none of them can stop the time…
How long shall they kill our prophets
while we stand aside and look?
Ooh
Some say it’s just a part of it
we’ve got to fullfil the book.

Won’t you help to sing
these songs of freedom?

‘Cause all I ever have
redemption songs
.

Downshifting. Insert coin?

Seguirem somiant

Vas marxar sense deixar cap rastre…
cap pista per on sortir a cercar el teu pas.
Les teves empremtes es fan borroses
i comencen a patir l’erosió
d’un silenci que desfà el nus
del temps que vam compartir.

He oblidat tantes coses…
però en recordo encara tantes…
la teva veu, el teu somriure,
el perfum fresc que deixaves al teu pas…

Cap paraula, cap gest…
cap mirada.
Silenci, erosió…
tot és borrós.
Record i oblit es confonen
en una terra de ningú
arrassada
com un camp de batalla
després de llargs combats.

Vas marxar sense deixar cap rastre…
les teves empremtes…
els records,
el perfum fresc del teu pas…

Anchorage

Lentament comença a clarejar.
Hem caminat insegurs entre la fosca
de les llargues nits d’aquest hivern
que ja fa temps que dura…
Després del llarg viatge,
es perfila l’horitzó d’un nou temps
carregat de promeses.
Només tu i jo coneixem els somnis
que hem escrit en el comfort de les nits més fredes.