CATALÀ A L’ATAC
L’ombra dels Decrets de Nova Planta és allargada…
Davant la imposició i els intents de liquidar la nostra identitat, cal estar atents, sumar esforços i estar units per defensar la nostra cultura i tot allò que ens defineix com a nació. Sí, això ho hem anat fent durant molts anys. Catalunya ha sabut reaccionar sempre davant les agressions. Som un país avesat a la manifestació. La gent del carrer sabem aparcar les diferències i unir-nos davant l’agressió. La gran manifestació del 10 de juliol de 2010 fou un exemple magnífic de cohesió de la societat civil -i un espectacle espantós d’alguns membres de la classe política que fins a darrera hora van tractar de fer-se seves la pancarta i el lema; quina vergonya!. Malgrat tot, l’esperit del 10-J s’ha anat dissolent a l’espera d’una nova sortida al carrer. Sempre he pensat que el més important d’una manifestació multitudinària no és l’acte en sí sinó allò que passa l’endemà. Què se n’ha fet del 10-J-2010?
Potser ara, més que mai, és el moment de deixar les estratègies defensives i marcar-nos els nostres propis objectius. Necessitem un full de ruta.
L’acció dels partits polítics és útil però insuficient. Les iniciatives que neixen de la societat civil són imprescindibles. Només així farem camí cap a la independència. Només així demostrarem i ens creurem que l’independentisme no és, ni ha de ser, patrimoni de cap partit sinó un sentiment transversal entre una majoria de la societat catalana. Fa massa temps que juguem a la defensiva.
Hem de fer el nostre camí, sense odis, sense rancúnies… sense necessitat de definir un enemic. Ja no necessitem enemics (encara que sabem que hi són), ni agressions per mobilitzar-nos, no cal esforçar-se a trobar un encaix de bon veïnatge dins d’Espanya.
L’Estat propi, el dret a decidir són les nostres fites… només cal perseguir-les.
CATALÀ A L’ATAC…
