Penelope’s Song

Now that the time has come
Soon gone is the day
There upon some distant shore
You’ll hear me say

Long as the day in the summer time
Deep as the wine-dark sea
I’ll keep your heart with mine
Till you come to me

There like a bird I’d fly
High through the air
Reaching for the sun’s full rays
Only to find you there

And in the night when our dreams are still
Or when the wind calls free
I’ll keep your heart with mine
Till you come to me

Now that the time has come
Soon gone is the day
There upon some distant shore
You’ll hear me say

Long as the day in the summer time
Deep as the wine-dark sea
I’ll keep your heart with mine.
Till you come to me

Loreena McKennitt – An ancient muse (2006)

Aquesta és sens dubte, també, una de les millors peces que mai he sentit.
No és fàcil posar-se davant la pantalla i començar a escriure… m’agradaria dir alguna cosa però em costa enfilar l’agulla.
Podria parlar dels meus tres fills (la mainada); de com me’ls estimo i de la sort que he tingut de poder ser pare tan jove. A vegades penso que cal aturar-se només per contemplar com s’expliquen, com juguen , com creixen… La vida a vegades t’empeny a un ritme massa ràpid i certes coses passen tan de pressa que quan te n’adones ja has fet tard.
Ja fa un cert temps que em vaig conscienciar a dedicar-los més temps, a tenir més bon humor quan estigui amb ells, no renyar-los innecessàriament… Al cap i a la fi són nens i no en tenen cap culpa de tenir un pare estressat amb la feina. El que ells volen és que jugui, que me’ls escolti, que els faci companyia, que els dediqui temps i tot això és el que procuro fer. La veritat és que jo també em sento millor.

Llevar-te de bon matí i sentir-los amb aquella energia i bon humor et fa veure que realment per ells la vida és molt més senzilla i que al fer-nos grans mai no hauríem de deixar de mirar enrera i fer el camí de la mà dels nostres fills.
Al cap i a la fi el downshiting és també això: dedicar més temps a les coses essencials i no tan a les coses supèrflues…

Malgrat tot sempre queda un interrogant…. Penso que la mainada podria ser encara més feliç; més lliure, menys ensinistrada, sense la maleïda necessitat de llevar-se cada dia a les set del matí i sortir de casa amb les motxilles carregades per anar l’escola; només tenen tres i cinc anys… no ens estem passant com a societat moderna? és aquesta la modernitat que volem?
Cal que els nens aprenguin de tant petits que tota la seva vida estarà marcada per un rellotge? que pràcticament no hi ha espai per la improvisació? que tot allò que fan des que es lleven fins que tornen al llit havent sopat està absolutament compartimentat, programat, cronometrat, establert i calendaritzat a setmanes vista?
És just que els fem aquesta "putada"? Moltes vegades penso que no i que són víctimes d’aquest ritme salvatge que els arrossega també a ells sense saber-ho ni voler-ho.
M’agradaria lluitar contra aquesta esclavitud… oferir-los alguna alternativa real sense caure en l’utopia d’alguns pares il·luminats i sense cap mena de criteri com alguns que corren avui dia.
Seguirem fent camí…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *