El segrest

La meva vida ha anat donant tombs afortunats de manera inesperada. Si analitzo la meva trajectòria professional podria dir que sempre he pogut fer allò que he volgut allà on he volgut. Clarament això és un privilegi que no està a l’abast de tothom…
Fa un temps, però, que em costa trobar temps i espai per altres coses que no siguin estrictament professionals. Tinc el meu hort, sí; i això m’omple petites estones cada dia quan pujo a regar, plantar, netejar les pebroteres de les maleïdes aranyes vermelles… però globalment crec que visc una mena de segrest professional. Fa un parell d’anys tenia claríssim que qualsevol feina que fes fins els quaranta-cinc podia ser provisional abans d’emprendre el meu projecte vital definitiu: l’autosuficiència.
Ara cada cop veig més lluny aquesta idea… No sé si mai serà possible.
Totes les trajectòries vitals tenen el seu propi segrest; més o menys tothom té el seu projecte vital més enllà de la seva vida present. A tots ens agrada projectar-nos cap al futur imaginant-nos que fent coses diferents però massa sovint topem amb la crua realitat del nostre segrest vital.
La lluita que cadascú té amb ell mateix i els seus raptors no és fàcil. Potser el millor és seguir somiant, imaginant i projectant-se cap a un futur millor…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *