Alguna cosa em fa pensar que la distància es farà encara més gran…
que el meu llarg viatge em portarà encara més lluny…
arribarà un dia en què deixarem de parlar amb la mirada…
aquest futur incert el sento ara més a prop que mai…
i em fa por…
em fa por el meu record borrós de tu…
del refugi dels teus ulls, sempre alegres,
del teu somriure, tan proper,
de l’elegància del teu gest…
del teu nom.
Aprendre que res no acaba,
si, dintre meu, abans no acaba…