Cruïlla
El camí que hem de fer és encara un misteri… tinc l’esperança d’un futur ple d’estones per compartir i d’anys de vida al teu costat. Quin serà el rumb de la nostra nau? quins seran els misteris que seguirem compartint? quines seran les pors? i quins seran els desigs? Ara mateix, tot plegat és incert. La incertesa és com la boira, que no ens deixa veure més enllà… i ens porta també a mirar enrera.
L’altre dia escrivia això.
No vas saber aturar-te a temps per triar el camí que definís el rumb de la teva vida. Pensaves que els dos camins es trobarien en algun moment per convertir-se en un de sol. Ingènuament pensaves que el camí de l’autosuficiència podria tenir la seva versió urbana i moderna. La novel·la de’n John Seymour et va apropar per uns moments al somni d’una vida sense més lligams que els que l’autosuficiència t’imposés. Vas entrar en crisi; quiet, immòbil, paralitzat i trist vas veure com la teva vida urbana t’allunyava irremeiablement dels escenaris d’aquell camí que un dia vas somiar.