Publicat el 28 de gener de 2011
Com un ocell
El fred fa dies que dura i tinc les ales glaçades… no sóc capaç d’enlairar-me i emprendre el vol per marxar cercant l’escalf de terres llunyanes.
Cada dia, de bon matí, m’apropo a la finestra i sé que tu em mires rera els vidres. No podem parlar, tu em contemples en la distància i jo, temerós, et miro també de lluny.
S’acabarà la nit algun dia?
S’acabarà i no tindré mai mala sang. Només amor, admiració i records dels dies més freds de l’hivern.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Life in slow motion per downshifting | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent