La vida a vegades és tan dolça com aquesta cançó. Tanques els ulls i et deixes portar ben lluny per les notes de l’acordió diatònic que expliquen un viatge al nord.
Imagines, recordes… composes imatges on la memòria i el somnis es fonen en un paisatge idíl·lic. Alguna llàgrima llisca i es confon amb els plors i la malenconia dels sons de l’acordió. I sempre hi apareixes tu. Ja sigui en els records o en els somnis… tu, sempre tu. M’agrada sentir que ets tan a prop, saber que et tinc al costat en el silenci d’aquests dies enfeinats de tardor…
Tots tenim el nostre viatge al nord… un viatge que, com diu Joan Margarit, es debat entre l’amor i la por. Dues forces que són difícils de dominar i, tanmateix, de separar…