In search of a rose
Els acords folk de The Waterboys m’alegren el capvespre…
Ja en van 36… i segueixo voltant pel món amb aquest esperit nòmada… buscant roses… Emocionant-me amb les coses més senzilles.
El temps ha anat modelant la meva vida, perfilant detalls, polint imperfeccions… erosionant l’espontaneïtat, tal vegada superficial, i deixant al descobert una crosta de timidesa que els silencis s’han encarregat d’endurir.
La timidesa amaga, potser, un llenguatge que cal aprendre a desxifrar. Massa temps he estat capficat a interpretar els meus silencis i això no m’ha deixat comprendre els paisatges ni el silenci del meu entorn més proper… A vegades penso que el context pesa massa i imagino un entorn sense silencis, un escenari llunyà i fictici que ens alliberi d’aquesta pressió que ens empeny cap a la solitud del nostre silenci.
Són tan difícils de trencar els murs invisibles… és tan dificil de trobar el camí dins d’aquest laberint…
Però, malgrat tot…
Wherever I’m going, I’ll go in search of a rose.