Mrs Jamieson Favourite
Sona el violí d’Alasdair Fraser….
el curs ja ha començat. Comença un nou viatge que acabarà el proper més de juny.
Les valls frondoses del Pirineu bearnès queden ja tan lluny…
La realitat que ara s’imposa em porta també records de temps passats. A
vegades penso que no sóc capaç de desfer el nus del temps que converteix
la meva vida en una mena d’etern retorn. Potser la vida no és més que
un gran nus que ens manté atrapats en el temps. Em fa por reviure un
cicle d’introspecció que no em permeti avançar i mirar endavant. L’ombra
d’alguns records enfosqueix encara l’espai de temps present que em toca
viure.
Algun cop he escrit que tots vivim en una mena de segrest vital que ens ha d’encarar tard o d’hora amb els nostres raptors. I si al final resulta que hi ha segrest però no hi raptors? Qui és doncs que reté el fil de la meva vida en un nus indestriable de silencis i records?
Sóc, tal vegada, presoner d’aquesta pissarra?
Avui, mentre circulava en moto per la ciutat, he tornat a pensar que la millor manera d’avançar és buscar un fil de llum més enllà de les ombres del passat. No puc enfrontar-me al passat ni desfer el camí però puc buscar nous escenaris pel futur. Caminar en el silenci de l’altra banda del mur per arribar, algun dia, a reconciliar-me amb el passat i retrobar-me amb les ombres fetes llum.