El meu somni vola ben lluny…

Tu em guardes el sol…
només tu pots il·luminar aquests dies tan foscos que m’acompanyen…
ara mateix, però, darrera els teus silencis no sóc capaç d’intuir cap bri de llum. Tot és fosc al meu voltant. No tinc ni forces per avançar a les palpentes. Estic tan cansat d’esperar que la nau avanci… em resisteixo a deixar anar el timó i segueixo traçant el rumb que em va marcar aquella primavera.
No hi ha vents ni embats que inflin de nou les veles… tot és somort. Les aigües semblen estancades i la nau ha quedat ancorada en aquest temps de foscor, tristesa i cansament. Sóc com un nàufrag abandonat enmig d’una platja solitària. Miro a l’horitzó, res no es mou, cap senyal, cap indici de rescat.
M’enganyo. Si almenys s’hagués produit el naufragi… podria pensar a començar de nou. Potser no em queda més remei que abandonar la nau, saltar a l’aigua i nedar, nedar i nedar. Ben lluny, i trobar un corrent que m’arrossegui ben lluny d’aquest paratge.

Encara avui, tu em guardes el sol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *