Camins…
He escrit pensant en tu tantes vegades… el teu nom s’amaga darrera moltes de les lletres que escrit.
Encara ara m’envaeix la tristesa quan rellegeixo algunes de les coses que no he sabut dir-te.
Vas aparèixer de sobte,
no t’esperava.
Vas entrar portant un raig de llum
fins la caverna de la meva ànima;
un espai de foscor
on només les ombres poden projectar-se
i dibuixar realitats i aparences.
Des d’aquell dia, la confusió és absoluta;
realitat i aparença
s’empaiten i em fan somriure,
juguen i em fan plorar.
El teu gest silenciós em captiva.
He construit un món de silencis,
al teu entorn,
que dibuixen un laberint
tupit d’idees i imatges no viscudes.
Perdut pels camins de la meva obra,
busco una sortida
que em porti als horitzons reals
de la meva pròpia existència.