La cançó de’n John Dunbar

El retorn a la feina després de pasqua ha estat trepidant. La feina és tan intensa que al cap de dos dies ja ni pensava en les vacances. La feina a la sala és cada cop més silenciosa. La correcció s’apilona sobre la taula i cal fer-ne via. En dies com aquests trobo a faltar la companyia de’n Manel. Aviat farà un any que va fer el cop de cap i provar una nova vida més tranquil·la. Les converses sobre els nostres horts ens havien apropat força; el fet de compartir assignatura també va ser un bon vincle. No sé què deu ser de la seva vida. Espero que les coses li vagin bé.
Fins fa poc m’havia capficat molt a entendre els meus silencis; allò que pensava però no deia. Darrerament començo a preguntar-me pel silenci dels altres. A vegades tinc la sensació que callem un munt de coses. Tots tenim preguntes, pors, somnis… que queden ofegats en el ressó del nostre món interior. Per què?
No ho sé, però començo a pensar que tot plegat té a veure amb el nostre segrest particular. Segrestem les idees, aconseguim sotmetre-les i dominar-les fins i tot. Nosaltres mateixos ens convertim en els nostre captors. Fins i tot somiem un rescat que dificilment podríem arribar a acceptar. Això explica el nostre silenci.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *