Fa dies que em ronda alguna cosa… encara no tinc nom per definir-la.
La vida sempre ens sorprèn. Quan ens sentim forts, valents i, tal vegada, indestructibles… apareix la vulnerabilitat de cop i volta.
Voldria creure que això és passatger; una prova més que cal superar per tal de fer-me encara més fort, menys vulenrable.
La qüestió és que no sóc capaç de conciliar la meva vida, el meu temps.
Si repasso la meva biografia m’adono que els finals d’hivern acostumen a ser així. Són una època de l’any especialment dura. La feina em segresta i m’allunya de la meva realitat extralaboral. Busco desesperadament l’evasió. Imagino móns que ara mateix són impossibles, realitats inabastables, projectes que només prenen força quan tanco els ulls.
Les essències del Fat of the Land recòrren tots els camins i busquen una sortida.
Caldrà prendre paciència, esperar el sol guaridor de la primavera que m’ajudi a trobar la sortida del meu laberint particular.