Pluja d’octubre

Viatjaré eternament en la immensitat dels meus secrets.
Seguiré venint de nits a trobar-te
fins que deixi de donar veu al meu silenci.
I tu, des del teu silenci, deixaràs de llegir-me molt abans.
El temps esborrarà tots els rastres
d’aquell temps que vaig viure
imaginant móns impossibles,
somiant en la utopia,
sominat en tu.

Distància

La distància desfà els lligams que la nostra quotidianitat havia teixit amb lentitud.
Temps i espai….
Espai i temps…
Voldria trobar les paraules per transcriure un estat d’ànim, una mirada, un somriure…
i no en sé, o no sóc capaç… i finalment el silenci apareix de nou.
M’agradaria explicar-te que el silenci no és més que l’expressió del meu dolor. De la solitud que envolta aquest temps, aquest espai.
Potser és millor així? el silenci com a estratègia de supervivència per escapar…
No ho sé; en tot cas, no sé trobar les paraules que no em distanciïn, encara més, de tu.

La porta és oberta…

La porta de la negociació és oberta. La fi de la violència és a prop.
Caldrà veure qui és capaç de traspassar la porta i assumir amb responsabilitat -històrica- l’inici d’un veritable procés de pau.
No conec prou bé la situació a França i no m’atreveixo a especular sobre el paper que assumiran els mandataris de la republique. Però em temo que les autoritats de l’estat espanyol no sabran estar a l’alçada.
Ara mateix s’obren molts escenaris possibles; entre ells un canvi de govern a Madrid. En aquest context, tal com ja s’ha pogut llegir, i molts hem dit o pensat, als sectors més immobilistes amb el conflicte basc no els interessa un procés polític. Durant molts anys, massa, els hem sentit dir que no hi havia res a negociar mentre ETA no abandonés definitivament la lluita armada. I ara que estem a les portes d’una fi definitiva de la violència, quin argument faran servir per negar-se a negociar? L’independentisme polític és una pedra a la sabata. L’independentisme armat justifica, per alguns, actituds d’immobilisme.
Aviat sentirem sectors que s’atreviran a negar l’existència del conflicte basc. El negacionisme pot ser l’estratègia, absurda i desesperada, per evitar asseure’s en una taula de negociació. No hi ha conflicte; no hi ha res a negociar.
Quan alguns s’atreveixen a negar l’autoritat moral de les personalitats que han participat en aquest congrés per la pau, estan preparant l’estratègia de la negació del conflicte.

La porta és oberta… tot és possible.

Autosuficiència per al segle XXI

Fa poc es va editar un llibre que sembla una actualització dels clàssics de’n John Seymour sobre la vida autosuficient (em pregunto per què cap editorial mai s’ha atrevit a fer una edició en català de cap dels llibres de John Seymour).
L’estil sembla molt similar al plantejament dels llibres del pare de l’autosuficiència del segle XX (descansi en pau).
Crec que en aquests temps que corren, el missatge de l’autosuficiència és més vàlid que mai. Tots hauríem de replantejar-nos algunes coses sobre el nostre estil i ritme de vida. Revisar els nostres patrons de consum, apostar per una vida més austera i, en la mesura de les nostres possibilitats, autosuficient. El meu consell -per evitar caure en la frustració- és començar fixant-se objectius assumibles (reduir la despesa energètica, produir una petita part dels aliments que consumim…) i mica en mica anar avançant en el camí persona o familiar cap a l’autosuficiència. D’això tracta el downshifting.
Us animo a llegir-ne alguna cosa. Ja sigui amb aquest nou llibre o a partir dels clàssics de’n John Seymour.
Proveu-ho, us enganxarà.

President Companys

Gràcies al bloc d’en Josepmiquel Servià he trobat aquest magnífic poema que Ventura Gassol, conseller de política interior i més tard de cultura durant el govern del president Companys, va escriure a l’octubre de 1947 des de l’exili.

No digueu que ja és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat, ni el roserar florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ja és mort -la mort és cosa
dels homes sense rels amb l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ja és mort -la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
                                          acaronà la pàtria amb el peu nu,
                                          i es fa pols amb la terra que l’aferra,
                                          no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
                                          i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…

                                              Ventura Gassol, 1947.

La República, la justícia, la llibertat…
sempre tindran qui les defensi.
Però Catalunya només ens té a nosaltres.
Si a Catalunya no la defensem nosaltres,
qui la defensarà?

                                              Lluís Companys.

Ossau-Iraty (ii)

Pastures, pastors, ramats…,una trilogia encara viva a l’altra banda dels Pirineus.
Entre les valls occitanes del Béarn i les valls basco-navarreses s’extén el domini d’un formatge (amb DOP) que manté viu un Pirineu ramader, pastoral, transhumant, que vol seguir mantenint la seva població al territori, que garanteix un cert relleu generacional i assegura la vida i manté obertes les petites escoles (calandretes en alguns casos) a les valls.
És un exemple fantàstic per veure com un producte de qualitat pot contribuir al desenvolupament sostenible del territori, al manteniment de la seva identitat. Alguna cosa hauríem d’aprendre a casa nostra de les iniciatives que funcionen a l’altra banda dels Pirineus. Un alltre model a seguir seria l’aposta basca i navarresa per promoure el formatge Idiazábal.
Aquí al Principat som capaços d’elaborar bons formatges artesans. Persones valentes i decidides, joves la majoria d’ells, han apostat per l’elaboració de formatges artesans arreu del territori. Tots descoordinats, ningú els ampara, molts d’ells ni tan sols tenen ramats propis i han de comprar la llet als pocs ramaders que aposten per la producció de llet d’ovella. Molt ràpidament el Pirineu català s’ha anat buidant de ramaders, la cadena del relleu generacional es va trencar fa anys perquè ningú va apostar per ells. Massa gent es va deixar enlluernar per un altre model de creixement, insostenible, menys respectuós amb la muntanya, alienant fins i tot. El resultat… els poblets abandonats arreu del Pallars, l’Alt Urgell que han quedat lluny del turisme hivernal, i els pobles aranesos i ceretans que han perdut la seva identitat pirinenca i s’han convertit en un decorat teatral d’un Pirineu autèntic que mai no ha existit.

Dissabte i diumenge (15 i 16 d’octubre) Fira de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell. Mostra de formatges artesans del Pirineu. Una molt bona ocasió per trobar reunits els productors d’una i altra banda de la serralada. Algú hauria d’apostar per un model Ossau-Iraty a casa nostra. No sé si encara hi som a temps.

All the roadrunning

Una cançó que podria arribar a parlar de la solitud després d’un llarg viatge.

Tots tenim els nostres moments de solitud,
de reflexió profunda i íntima;
moments per passar comptes amb nosaltres mateixos,
aturats després d’un llarg combat
o bé en ple vol cap a nous entorns…
finalment tots busquem – i volem-
trobar un sentit a allò que fem.
Ens neguem a acceptar el buit, la derrota, l’absurd…
construim històries que ens justifiquen,
endrecem el passat,
refem la nostra vida,
reescrivim el guió dels nostres dies,
i ens projectem de nou cap al futur.

If it’s all for nothing
all the roadrunning has been in vain.