S’apaga lentament la flama

S’apaga lentament la flama que fa temps cremava amb força. La llum és cada cop més feble. La marinada que ens arribava de lluny és cada cop més forta i persistent. S’apaga lentament la flama que es va encendre un dia de primavera.
Les nostres converses han anat morint també i ja només ens queden les mirades i el silenci (aquest peculiar silenci que sempre ens ha unit…). La distància, però, és cada cop més gran. I a mesura que s’eixampla, les nostres paraules són cada cop més fluixes, suaus com la marinada, com una carícia.

S’apaga lentament la flama que ha cremat durant tants dies (i tantes nits…). No sé si el foc es tornarà a encendre. Potser després del foc només serem un erm de terra cremada… potser mai més una espurna de llum torni a il·luminar el nostre rostre, potser jo no sabré veure ni trobar aquella brillantor especial a la teva mirada… potser la flama s’haurà apagat per sempre…  potser la llum serà eterna.

L’espai i el temps tenen la resposta.

Música:
Michael Giacchino – Landing Party

Fotografia:
On top of the world – Federico Frangi

Sail away with me…

La teva mirada em diu tantes coses…
algun dia hauré de dir-te l’admiració que tinc per la teva manera de fer, la teva manera de ser. Arribarà el dia que hauré d’emprendre el viatge cap a un món nou… M’agradarà, llavors, acomiadar-me i dir-te tot el que he après de tu; com he tractat d’aprendre dels teus gestos, de la teva serenitat, del teu dia a dia silenciós però eficient, la teva mesura, la teva prudència…
el temps no ens ha permès forjar un vincle més enllà del marc professional i això és potser el que més em dol. El temps i l’espai, l’espai i el temps, dues variables que poden fer tant de mal quan s’associen…
…la física no ens ha ajudat malgrat, aparentment, la química sempre ha estat bona.

Molt sovint penso -i he pensat- que les nostres maneres de viure la vida són tan properes… però tan llunyanes tanmateix… administrem els silencis de maneres tan semblants…
M’ha costat tant trencar els silencis amb tu…
…no he sabut trobar la manera de fer-te saber el que escric i em sap tant greu… tinc la sensació d’una oportunitat perduda per construir allò que volia…

I ara, quan s’atansa l’hora d’un comiat que no sé si existirà començo a imaginar la manera de dir-te tot això que escric.
Has estat un referent, un model que m’ha fet créixer professionalment durant el temps breu que hem compartit.

Espero seguir aprenent, en la distància, dels teus gestos. Espero, també, que la distància m’ajudi a trencar aquesta mala associació espai-temps sobre la que tant he pensat i tant he escrit…

Un petó, i fins sempre.

Música:
Anna Ternheim – Little Lies

Fotografia:
On top of the world – Federico Frangi


Somriure

Secretament amb el teu gest de complicitat em guareixes les ferides. Ningú com tu entén millor el silenci que hem bastit en la llarga travessia…
La teva mirada, silenciosa i càlida, m’acull i em somriu cada dia…Novament el somriure es dibuixa als notres rostres.
M’agrades tant… i t’ho he dit tantes vegades….
M’agrada abraçar-te i dir-te coses a cau d’orella. M’agrada tenir-te tan a prop, també en els silencis…

Fotografia:
On top of the world – Federico Frangi