Seguirem

Escolto i llegeixo el primer tast del nou disc d’Obrint Pas. M’emociono.
Obrint Pas torna a oferir-nos un himne per omplir els carrers i les places dels Països Catalans i mobilitzar el poble amb més lipdubs per la independència. Una cançó que té una dimensió col·lectiva inqüestionable que convida a moure consciències i a no defallir en el nostre camí cap a la victòria.

Amb la tendresa que ens deixares
amb les coses senzilles
amb la terra entre els dits
seguirem.

Amb l’enyorança a les finestres
amb les cançons d’Ovidi
amb les lluites d’ahir,
seguirem.

Amb la il·lusió que desbordaves
amb les paraules vives
amb els somnis humils
seguirem.

Amb tot allò que construïres
amb les velles banderes
d’un país clandestí,
seguirem.

Seguirem!
encara amb el mateix coratge
Seguirem!
encara amb la mateixa il·lusió
Seguirem!
encara amb la mateixa empenta
Seguirem!
encara amb la mateixa passió
Fidels a aquell somriure que mai
no oblidarem
camí de la victòria,
seguim,
seguirem.

Amb els estels que encara brillen
amb els records que ens porten
amb el cel ple de nit,
seguirem.

Amb l’emoció del primer dia
amb la gent que t’estima
amb l’esforç compartit,
seguirem.

Amb les batalles quotidianes
amb les guerres de sempre
amb l’antic compromís,
seguirem.

Amb tot allò que defensares,
amb un somriure als llavis
amb un foc sota el pit,
seguirem.

I quan desperta l’alba
d’un nou dia
i veig aquest cel blau
que rega el tros del món on jo visc,
sé que encara estàs amb mi
sé que seguiràs ací.

I amb l’emoció del primer dia
amb un somriure als llavis
i amb un foc sota el pit,
seguirem cantant cançons
per sentir-nos més a prop

I quan em trobe amb la gent
que m’estime
i amb les paraules vives
i amb els somnis humils
i tornen les cançons d’Ovidi
i tornen les lluites d’ahir
i amb les batalles quotidianes
fidels a l’alegria, a la terra
a la llengua i els amics,
seguirem com tu lluitant
seguirem fins al final,
seguirem!

Jordi Hereu, la gran mentida.

El socialisme “pijo” de Barcelona està agonitzant. Ells no ho saben, no s’adonen que el seu discurs ja no se’l creu ningú més que ells. Han viscut durant molts anys en el núvol de la inversió en un urbanisme clientelar inacceptable. Es pengen medalles per haver invertit quantitats ingents en obra pública en aquells barris on la gent els vota. Han comprat el vot de la gent amb fanals, voreres, bancs, places dures… però més enllà d’això quin projecte social té la ciutat? Urbanisme, urbanisme i urbanisme. Tot allò que permeti tallar la cinta, fer-se la foto, rodejar-se d’arquitectes de prestigi, impulsar obres faraòniques en temps de crisi…
Un projecte erràtic, de globus sonda… qui recorda la proposta ridícula de celebrar uns jocs olímpics d’hivern? Es pot vendre la imatge de mediterraneïtat i a la vegada voler ser la capital mundial dels esports d’hivern? què se n’ha fet del fòrum de les cultures? uns equipaments caríssims, infrautilitzats…

No ens el mereixem. No mereixem un govern ni un alcalde com aquest. Un govern que s’ha quedat sol amb el cas Vilaró i que després s’ha fet enrera per evitar la trencadissa i el ridícul. Un govern que no cedeix espais municipals a les iniciatives populars, que es gira d’esquena al treball democràtic dels seus ciutadans. Un alcalde que no va anar a la manifestació del 10 de juliol de 2010 perquè li semblava excessiu el crit de “Som una nació, nosaltres decidim”. Una manifestació històrica que recollia el clam de tot un poble, a la “seva” ciutat. I no hi va anar perquè no hi creu en aquest missatge. La vessant identitària i sentimental no té cabuda en el seu discurs de tecnòcrata. La gestió per davant de tot. L’arrogància, la superioritat del seu missatge, el to de veu que no sap dominar perquè no té més registres… Tot això no ens ho mereixem.

S’apropen les eleccions. Anem escalfant els motors.

Àncora

Junts vam construir la nau
que ens havia de portar a la fi del món,
ben lluny, mar endins…
junts vam recòrrer els oceans
i vam sortir dels embats més durs.
Però vam tirar l’àncora
per fondejar en un port
d’aigües tranquil·les
i passar-hi la vida junts…
Fa temps que el vent bufa de cara,
caldrà desplegar de nou les veles
i salpar amb una nova direcció.
Les cadenes de l’àncora s’han fet velles,
els vents que corren ens empenyen a marxar.