La pissarra digital

El fred fa dies que dura i tinc les ales glaçades… no sóc capaç d’enlairar-me i emprendre el vol per marxar cercant l’escalf de terres llunyanes.
Cada dia, de bon matí, m’apropo a la finestra i sé que tu em mires rera els vidres. No podem parlar, tu em contemples en la distància i jo, temerós, et miro també de lluny.

S’acabarà la nit algun dia?
S’acabarà i no tindré mai mala sang. Només amor, admiració i records dels dies més freds de l’hivern.

T’espero en silenci, de bon matí,
al carrer humit i fred.
Espero veure’t tombar la cantonada
però és fa tard
i no arribes.
El temps, sempre el temps,
és ara mateix la distància
que separa les nostres vides.

Corren els dies
enmig d’un silenci
que ens allunya
cada dia una mica més.
L’escletxa és ara mateix
un abisme insalvable
ple de pensaments,
pors,
mirades,
amor i impotència.

M’agradaria arribar
a la part més secreta
dels teus silencis.
Tal vegada compartiríem el secret
que ara mateix ens distancia
i s’imposa com una gran mola de pedra,
freda, sòlida
i sense escletxes
per on es pugui filtrar
un bri de llum i esperança.

WHY IS IT SO DIFFICULT TO TALK?

El cicle recomença i m’adono que, cada cop més, visc atrapat en les profunditats del silenci que ens envolta.