The trip to Broadford

La vida a vegades és tan dolça com aquesta cançó. Tanques els ulls i et deixes portar ben lluny per les notes de l’acordió diatònic que expliquen un viatge al nord.

Imagines, recordes… composes imatges on la memòria i el somnis es fonen en un paisatge idíl·lic. Alguna llàgrima llisca i es confon amb els plors i la malenconia dels sons de l’acordió. I sempre hi apareixes tu. Ja sigui en els records o en els somnis… tu, sempre tu. M’agrada sentir que ets tan a prop, saber que et tinc al costat en el silenci d’aquests dies enfeinats de tardor…

Tots tenim el nostre viatge al nord… un viatge que, com diu Joan Margarit, es debat entre l’amor i la por. Dues forces que són difícils de dominar i, tanmateix, de separar…

In search of a rose

Els acords folk de The Waterboys m’alegren el capvespre…

Ja en van 36… i segueixo voltant pel món amb aquest esperit nòmada… buscant roses… Emocionant-me amb les coses més senzilles.
El temps ha anat modelant la meva vida, perfilant detalls, polint imperfeccions… erosionant l’espontaneïtat, tal vegada superficial, i deixant al descobert una crosta de timidesa que els silencis s’han encarregat d’endurir.

La timidesa amaga, potser, un llenguatge que cal aprendre a desxifrar. Massa temps he estat capficat a interpretar els meus silencis i això no m’ha deixat comprendre els paisatges ni el silenci del meu entorn més proper… A vegades penso que el context pesa massa i imagino un entorn sense silencis, un escenari llunyà i fictici que ens alliberi d’aquesta pressió que ens empeny cap a la solitud del nostre silenci.
Són tan difícils de trencar els murs invisibles… és tan dificil de trobar el camí dins d’aquest laberint…

Però, malgrat tot…
Wherever I’m going, I’ll go in search of a rose.