Lost (tercera temporada)

Treballaré secretament el teu nom amb les paraules justes. Buscaré un camí de llum que em porti fins a tu. Trobaré les dreceres necessàries dins la solitud del meu viatge.
Hi ha tantes coses que no sé fer…
Maldestre, silenciós, avanço lentament, dia rere dia en el llarg camí del meu captiveri. A vegades, però, penso que no hi ha camí, que sóc només un nàufrag en una illa enmig de l’oceà.
Els apunts d’aquesta pissarra no són més que les traces que dibuixo fent camí després del meu naufragi.

Life in technicolor

Les coses sempre poden acabar millor del que comencen.
Uns acords de Coldplay i una lletra suggerent han tingut la capacitat de fer-me escriure.
L’estiu s’acaba i les pluges d’aquests dies comencen a obrir el pas a la tardor.
Llegeixo la cançó a Mahalta de Màrius Torres i penso en l’ànim que va portar el poeta a escriure una cosa semblant. La força dels seus versos em fa pensar…
Murs, laberints, rius, xiprers i palmes…
tant se val, la vida del poeta és sovint un món de solitud.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.


Cançó a Mahalta

Màrius Torres

Mrs Jamieson Favourite

Sona el violí d’Alasdair Fraser….
el curs ja ha començat. Comença un nou viatge que acabarà el proper més de juny.
Les valls frondoses del Pirineu bearnès queden ja tan lluny…
La realitat que ara s’imposa em porta també records de temps passats. A
vegades penso que no sóc capaç de desfer el nus del temps que converteix
la meva vida en una mena d’etern retorn. Potser la vida no és més que
un gran nus que ens manté atrapats en el temps. Em fa por reviure un
cicle d’introspecció que no em permeti avançar i mirar endavant. L’ombra
d’alguns records enfosqueix encara l’espai de temps present que em toca
viure.
Algun cop he escrit que tots vivim en una mena de segrest vital que ens ha d’encarar tard o d’hora amb els nostres raptors. I si al final resulta que hi ha segrest però no hi raptors? Qui és doncs que reté el fil de la meva vida en un nus indestriable de silencis i records?
Sóc, tal vegada, presoner d’aquesta pissarra?
Avui, mentre circulava en moto per la ciutat, he tornat a pensar que la millor manera d’avançar és buscar un fil de llum més enllà de les ombres del passat. No puc enfrontar-me al passat ni desfer el camí però puc buscar nous escenaris pel futur. Caminar en el silenci de l’altra banda del mur per arribar, algun dia, a reconciliar-me amb el passat i retrobar-me amb les ombres fetes llum.