Somriures esquinçats

Fa dies que no parlem. Tot just algunes mirades i algun somriure esquinçat.
No sabria com interpretar aquesta distància mental que mica en mica s’ha anat imposant entre tu i jo.

Autosuficiència… finalment? O és només un miratge del que voldria ser i no és?
Encara, algun dia, mentre torno cap a casa recordo allò de viure atrapat en el temps.

Altres vegades penso que ets com una metzina contra la que no tinc remei per més que ho vulgui. Vius silenciosament instal·lada dins el meu cor, corres lliurement per les meves venes i et passeges amb elegància pels racons més profunds de la meva ment.

No em desagrada trobar-me amb tu de tant en tant en aquest racó dels apunts perduts… on la vida passa a càmera lenta. Ara mateix aquest és ben bé el meu racó de les idees perdudes. Brillants? De tant en tant. Però en tot cas, perdudes.