Comiat
Finals de juny, principis de juliol… el curs s’acaba.
Temia un comiat forçat per les circumstàncies; temia un comiat mal digerit… no em feia cap gràcia tancar el curs sabent que al proper setembre començaria una nova etapa dins el meu itinerari nòmada. Almenys ara sé que podré romandre en aquest assentament dos anys més. Aquest darrer curs ha estat especial. He descobert cares noves, mirades fascinants, nous referents en la meva feina… he tingut moltes ganes d’agradar i d’aprendre.
He passat una primavera especialment difícil. Una sacsejada ben forta que ho ha deixat tot al seu lloc; les ventades han servit per fer dissabte i posar ordre. En alguns moments no ha estat gens fàcil. La comunicació no era especialment fluïda. El silenci era l’únic llenguatge que enteníem.
Introspecció, molta introspecció. La mirada interior ha acabat projectant reptes de portes enfora i això m’agrada.
El proper curs em planteja el repte de la comunicació, de la fluïdesa, dels somriures compartits, de les confidències i del bon veïnatge…
M’agradaria ajudar, més que aquest any, a que la vida ens somrigui i la sort ens vingui de cara.
Tota una declaració de principis.