La pissarra digital

Aquest matí, mentre corregia controls d’història, el piano de la Diana Krall m’acompanyava creant un clima perfecte per treballar un diumenge a casa. Havia acabat de fer un xàfec magnífic; el verd de les fulles tendres d’aquesta primavera, que ha arribat tard però amb força, ha quedat net i brillant. El blau del mar lluïa també a l’horitzó i alguna nuvolada blanca contrastava amb el blau del cel. He sortit a la terrassa a fer una seqüència de fotografies per muntar una panoràmica.

He continuat treballant. He fet un munt de feina. I de sobte he descobert una peça deliciosa; la música és el que m’ha cridat l’atenció i m’he afanyat a buscar el llibret del CD per llegir la lletra (d’Elvis Costello, per cert). Una altra delícia.

(…)
Shining hours were brief
Winter is over
Summer is near
Are we stronger than we believe?
(…)
Although deep down I wished it would rain
Washing away all the sadness and tears
That will never fall so heavily again
(…)

Aquestes estones d’introspecció i escriptura m’agraden cada cop més. Entrar al bloc és com pujar dalt d’un turó a buscar una mica de pau, contemplar el mar i deixar que l’aire suau, salat i humit t’acaroni. Aquest és el racó on he trobat la pau necessària per encarar els temps difícils. Quina sort.

Fa dies, la Núria, una companya de feina, em va regalar una ampolla de vi. Mas Collet del Celler Cooperatiu de Capçanes. Un gest d’amabilitat. No em va deixar insistir a dir-li que no calia que em regalés res. Un bon dia es va presentar a l’escola amb l’ampolla sota el braç. No vaig poder-li dir que no. En algun moment vaig pensar que m’hauria agrada compartir-la amb ella i el seu company sopant un capvespre d’estiu a la terrassa. Penso que la Núria és d’aquelles persones amb qui m’agradaria fer una bona amistat. Crec que compartim la mateixa manera d’entendre les coses, una mateixa sensibilitat per les coses petites. Admiro la seva capacitat de treball i penso que en molts aspectes de la feina és un referent a seguir. Fa molta feina i molt poc soroll. M’agrada la seva manera de treballar.

Encara no recordo què ens va portar a parlar de Capçanes un dia mentre dinàvem… ella hi té uns amics que tenen la sort de viure-hi, jo tinc el record d’haver-hi anat de petit a casa d’uns amics… Tots dos en guardem bons records de les nostres estades a Capçanes. Les meves molt llunyanes, les seves més recents.

Feia dies que guardava l’ampolla esperant una bona ocasió per obrir-la. Finalment, ahir, sense gaire excuses, vam obrir-la mentre sopàvem a casa amb l’Arianna. Un vi ben equlibrat. La criança en barriques li dóna els matisos necessaris per contrarestar la força del vi jove. Fantàstic.

Acabo de fer el darrer glop. Salut.
Gràcies pel detall Núria. Bona diada!

El retorn a la feina després de pasqua ha estat trepidant. La feina és tan intensa que al cap de dos dies ja ni pensava en les vacances. La feina a la sala és cada cop més silenciosa. La correcció s’apilona sobre la taula i cal fer-ne via. En dies com aquests trobo a faltar la companyia de’n Manel. Aviat farà un any que va fer el cop de cap i provar una nova vida més tranquil·la. Les converses sobre els nostres horts ens havien apropat força; el fet de compartir assignatura també va ser un bon vincle. No sé què deu ser de la seva vida. Espero que les coses li vagin bé.
Fins fa poc m’havia capficat molt a entendre els meus silencis; allò que pensava però no deia. Darrerament començo a preguntar-me pel silenci dels altres. A vegades tinc la sensació que callem un munt de coses. Tots tenim preguntes, pors, somnis… que queden ofegats en el ressó del nostre món interior. Per què?
No ho sé, però començo a pensar que tot plegat té a veure amb el nostre segrest particular. Segrestem les idees, aconseguim sotmetre-les i dominar-les fins i tot. Nosaltres mateixos ens convertim en els nostre captors. Fins i tot somiem un rescat que dificilment podríem arribar a acceptar. Això explica el nostre silenci.

Demà s’acaba la setmana laboral. Comença un període de descans més que merescut, i necessari.
Trobaré a faltar algunes coses de Barcelona; les meves nits de pissarra digital…
m’emportaré La noia del ball i miraré d’acabar-lo. Inevitablement pensaré en aquests darrers dies de març. Pescant des de l’espigó tindré molt de temps per acabar d’endreçar les idees. Guardaré un raconet del meu cor per aquests dies; espero que la ferida acabi de tancar-se. M’he imposat un silenci tant dur que ara cal temps per fer entrar una alenada d’aire fresc que em renovi.

Marxarem tots cinc cap a les terres del Maestrat. Com cada Setmana Santa, Vinaròs ens enspera. Seran dies de baixa intensitat. Llevar-se sense presses, sortir del llit per anar directe al jardí i sentir el tràfec dels ocells enfeinats mentre el dia es va aixecant amb la seva mandra particular. Vinaròs és sobretot dies de calma i tranquil·litat en família. Em ve molt de gust.

Imagino que la crisi del sector de la construcció estarà fent estralls a Vinaròs. Ja fa temps vaig fer una entrada lamentant la febrada constructiva i l’urbanisme salvatge dels darrers anys a Vinaròs. La construcció de segones residències havia arribat a nivells insostenibles. El paisatge de la costa nord ha patit una transformació espantosa en molt poc temps. És una llàstima; una vergonya pels que estimem el poble. Els responsables polítics en tenen la culpa. Ells són els que han permès aquesta destrossa; han venut el patrimoni paisatgístic a canvi d’unes quantes llicències d’obres per inflar els pressupostos municipals. Urbanitzacions, apartaments, cases aparellades sense cap mena d’ordre ni valor estètic… Si almenys fos una arquitectura de qualitat, integrada i respectuosa amb el paisatge… però és que són lletges de collons!

Algun dia pujarem cap a Catí i d’allà marxarem cap a la Llàcua per trobar-nos amb els nostres amics valencians. Serà una bona descoberta. Caldrà estudiar la ruta per determinar si és ciclable.

Aprofitaré també aquests dies per mantenir-me ocupat en coses diferents. El manteniment del jardí és una de les meves activitats preferides. Reparar alguna cosa, netejar el garatge, pintar, envernissar…
M’agrada també veure com estan els nivells de la cisterna. Les darreres pluges hauran anat de fàbula. L’aigua caiguda del cel… un regal per la terra.

Are you home from the sea, my soul balladeer
You’ve been away roaming far away from here
weathered a storm , your heart unafraid
crossed every ocean in the boat that you made

Been blowing your horn, scaring the spooks
No crotches or quavers in your books
Gone sailing all night, straight in the vein
like a bird on his own flight in his domain in the sky

Running in on the tide with the first of the stars
the moon on the water and the sound of guitars
Glide into the homing as the night falls
to tie up in the haven by the old harbour wall

You’re a light in the dark, a beacon of hope
and strong as a sea boat, strong as a rope
And the vagabond wind, whispers over the bay
and the songs and the laughter, are carried away in the sky

Mark Knopfler (Kill to get crimson)
Avui ha deixat de ploure… després d’uns quants dies de pluja
continuada, núvols grisos, boira i capvespres foscos…. el sol torna a
lluir.
Les arrels d’aquesta terra amarada han sabut trobar les essències d’aquesta pluja per crèixer amb més força. Ens hem fet forts.
Aquest
temps de silenci m’ha ajudat a entendre millor les coses que
m’envolten. La introspecció d’aquests dies ha tingut efectes
renovadors.
Les lliçons que ens depara el nostre camí arriben quan
menys les esperem; cal ser fort, aturar-se si cal, allunyar-se i
enlairar-se en silenci dalt d’un turó per prendre la distància
necessària i saber retrobar el camí, reconèixer les traces i endevinar
un punt a l’horitzó… per sortir-ne victoriós.
Així ho sento. Així ho escric.

Cal
entendre també que aquest no és un camí de solitud. Cal saber compartir
els jorns, aprendre a reconèixer i apropar-te als companys de viatge.
Hi ha un llarg camí per davant…
Em
sento fort per marxar endavant, amb pas ferm i amb generositat. S’han
acabat els silencis, almenys per un temps. N’estic segur.
Gràcies per escoltar-me.
Avui he vist que quan plou, plou per tothom. Cal sortir de la closca després del temporal.