Corren aires difícils… temps de crisi…
Malgrat la primavera, el sol no surt per a tothom.
Avui he volgut començar a llegir una novel·la. La noia del ball, me la va regalar en Toni, un company de feina. Llegir és una manera de poder fer volar la ment tant lluny com la història ho permeti… M’ha enganxat de bon principi. I això que només he anat de Barcelona cap a Menorca per situar l’escena. Després vindrà el rerefons històric; l’anarquisme, la guerra civil, la història d’amor (suposo…).
Una bona història d’amor em ve de gust. Veurem fins on em porta…
M’agradaria organitzar un sopar per donar la benvinguda a la
primavera… un sopar obert a tots els amics i companys de feina. Crec
que seria una bona manera de trencar la rutina d’aquest final d’hivern.
L’altre dia escrivia que una de les coses que més troba a faltar de la Bofill és la relació que hi havia entre els companys. Formàvem un bon equip; ben cohesionat. Crec que compartíem la feina i alguna cosa més; inquietuds, la quotidianitat de les nostres vides…
Ara tot és ben diferent. Amb els companys de sala passem moltes hores junts, esmorzem i dinem junts però costa de trobar aquell punt de proximitat que ens converteixi en alguna cosa més que companys de feina.
També és cert que el ritme de treball és diferent i que a la sala hi coincidim pocs minuts. No passem la jornada treballant de costat i això hi fa molt.
No és fàcil poder conèixer millor els companys. Potser és una qüestió de dimensió, o de temps, o de ritmes… qui ho sap.
