Silenci

Aquests dies el silenci s’ha apoderat de mi. Vaig vivint les hores pensant amargament aquesta realitat inabastable que m’envolta.
Els nostres camins ja estan traçats; caminem per vies diferents però estem massa a la vora. No podem desfer els camins ja fets perquè desfaríem les nostres vides. Quant dolor! Quantes hores pensant en silenci…
No hi ha res a fer… només tancar els ulls, somiar i alliberar-me d’una llosa massa feixuga però tan certa com la meva vida.

És per això que vago sempre sota el silenci de les constel·lacions d?aquestes altes nits de fabulosa riquesa (Joan Vinyoli)

Llegeixo alguns poemes de Joan Vinyoli… escolto Penelope’s Song. Una mescla que em deixa abatut.
Em rellegeixo i dono sentit a cadascuna de les paraules escrites i d’aquelles altres que no han estat mai dites. Els meus silencis no són pas buits…
Busco desesperadament un senyal que em tregui d’aquests paratges de solitud i silenci.
M’agradaria trobar un camí marcat per la certesa, els somriures, la il·lusió per encarar nous reptes. Ara mateix estic força cansat.

No recordo la darrera vegada que el silenci va trucar a la porta…
Fa ja molt temps que això no em passava.
Sé que és qüestió de temps; algun dia tornar a fer-se clar.

Miratge

Vius immers en la solitud del teu silenci,
has arribat a una cruïlla inesperada,
t’atures, et paralitzes.
Vols creure que hi ha altres camins…
por, seny, impotència…
les sensacions es barregen
i dibuixen, també, la seva cruïlla particular.
Avances molt lentament
mogut per la incertesa,
camines en silenci
buscant un horitzó…
un espai immens s’imposa al teu davant,
no hi ha cruïlles,
ni camins…
un miratge t’ha fet creure
que podies sortir del laberint.

All I do is kiss you through the verse of a rhyme…

Corren aires difícils… temps de crisi…
Malgrat la primavera, el sol no surt per a tothom.
Avui he volgut començar a llegir una novel·la. La noia del ball, me la va regalar en Toni, un company de feina. Llegir és una manera de poder fer volar la ment tant lluny com la història ho permeti… M’ha enganxat de bon principi. I això que només he anat de Barcelona cap a Menorca per situar l’escena. Després vindrà el rerefons històric; l’anarquisme, la guerra civil, la història d’amor (suposo…).
Una bona història d’amor em ve de gust. Veurem fins on em porta…

M’agradaria organitzar un sopar per donar la benvinguda a la
primavera… un sopar obert a tots els amics i companys de feina. Crec
que seria una bona manera de trencar la rutina d’aquest final d’hivern.
L’altre dia escrivia que una de les coses que més troba a faltar de la Bofill és la relació que hi havia entre els companys. Formàvem un bon equip; ben cohesionat. Crec que compartíem la feina i alguna cosa més; inquietuds, la quotidianitat de les nostres vides…
Ara tot és ben diferent. Amb els companys de sala passem moltes hores junts, esmorzem i dinem junts però costa de trobar aquell punt de proximitat que ens converteixi en alguna cosa més que companys de feina.
També és cert que el ritme de treball és diferent i que a la sala hi coincidim pocs minuts. No passem la jornada treballant de costat i això hi fa molt.
No és fàcil poder conèixer millor els companys. Potser és una qüestió de dimensió, o de temps, o de ritmes… qui ho sap.

Close your eyes, clear your heart

Fa dies que em ronda alguna cosa… encara no tinc nom per definir-la.
La vida sempre ens sorprèn. Quan ens sentim forts, valents i, tal vegada, indestructibles… apareix la vulnerabilitat de cop i volta.
Voldria creure que això és passatger; una prova més que cal superar per tal de fer-me encara més fort, menys vulenrable.
La qüestió és que no sóc capaç de conciliar la meva vida, el meu temps.
Si repasso la meva biografia m’adono que els finals d’hivern acostumen a ser així. Són una època de l’any especialment dura. La feina em segresta i m’allunya de la meva realitat extralaboral. Busco desesperadament l’evasió. Imagino móns que ara mateix són impossibles, realitats inabastables, projectes que només prenen força quan tanco els ulls.
Les essències del Fat of the Land recòrren tots els camins i busquen una sortida.
Caldrà prendre paciència, esperar el sol guaridor de la primavera que m’ajudi a trobar la sortida del meu laberint particular.