I don’t like mondays

Demà baixo cap al Maestrat. Fa un any que no hi baixo i la veritat és que en tinc moltes ganes. La calma del juliol a Barcelona s’arriba a fer inaguantable. Els pares m’esperen ja des de fa alguns dies; més ben dit esperen veure els seus néts i poder fer d’avis durant uns quants dies… la veritat és que és una gran sort per la mainada poder estar amb els avis. Crec que és una relació d’enriquiment mutu com poques altres.

Els plans per aquests dies a Vinaròs no estan gaire definits… però sempre hi ha projectes que ballen. Un d’ells serà seguir explorant la geografia física i humana del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat i els Ports. Menjar bon peix, comprar oli de les oliveres del senyor Fontes… apropar-me a aquella casa que semblava tenir el seu projecte autosuficient i veure si poden subministrar-me alguna cosa… pedalar i pedalar, endur-me alguna cosa per berenar entre garrofers amb la família … i anar improvisant les tardes i els vespres dia a dia. Generalment els matins queden destinats a la platja….
En definitiva això són les vacances. Un parèntesi en el nostre ritme
frenètic d’assalariats que odiem els dilluns i el diumenge a la tarda
ens comencem a sentir incòmodes perquè sabem el que ens ve a sobre.

Suposo que com ja és habitual en els darrers anys, tornaré a arribar a la conclusió que les platges ja no són el que eren… abans no era difícil veure peix entre les roques del Saldonar; de pops, estrelles de mar o sípies ja no en parlo… la fauna del fons costaner ha desaparegut a marxes forçades. Suposo que és un reflex del creixement descontrolat, de la mala gestió del turisme, de la construcció salvatge del litoral de Vinaròs que és extensible a tot el litoral del País Valencià. Des que en Zaplana va començar la cosa continua sense aturador i no hi ha expedients comunitaris que valguin… Els empresaris de la totxana i els polítics deshonrats que corren per aquell país no saben ni els interessa saber que abans podies caçar pops a les roques de la platja. Són uns fartons provincians, d’ullera fosca i camisa folgada que presumeixen de tenir línia directa amb la gent que mana de veritat a la capital. Com si això fos alguna cosa important a la vida… ja ho veus, tenir el telèfon d’un manaire (dels de despatx i dues secretaries) a l’agenda del mòbil…
Quina colla de salvatges! S’estan carregant el país, la llengua, la cultura popular a cop d’urbanitzacions, camps de golf, copes amèrica, avingudes i passejos que no tenen ni un mínim de qualitat urbanísitca ni estètica però tant se’ls en fot. La ullera fosca tot ho pot…