Recordo un sopar a casa de l’Àlex amb l’amic Lluís Brunet amb qui també tants somnis hem compartit; un sopar a on es van plantejar les nostres inquietuds pel desastrós populisme del llavors alcalde Bustos, plantejaments d’alliberament nacional, activitats politico/culturals etc. En aquell sopar vaig quedar gratament impactat i així li vaig dir a la sortida a l’amic Brunet.
Dilluns passat estava amb un altre amic que estava repassant les noticies a través de twitter i va dir en veu alta “un empresari català li ha negat la mà al príncep…” i de dins em va sortir “Això només ho poden fer en Fenoll o en Cuixart” (Jordi Cuixart, un altre empresari sabadellenc de patriotisme modèlic) i no em vaig equivocar.
El gest de l’Àlex és ple de coratge i de dignitat, jo subscric l’article d’en Vicent Partal “tu no ets el meu amic”.
Era evident que el nacionalisme espanyol vomitaria sobre l’Àlex tots els insults imaginables, fins i tot la mercenària política Sánchez Camacho es va atrevir a dir que era un pseuodo-empresari, sense tenir ni la més remota idea de qui és a nivell empresarial l’Àlex. Espanya, una vegada més es va superar a ella mateixa, doncs el país més “cutre” d’Europa, sent caricatura d’ell mateix va treure la “princesa del pueblo” Belén Esteban, el ultra i ressentit Jiménez Losantos, i per acabar-ho d’adobar el delinqüent José Amedo… Només faltava Manolo el del Bombo per acabar de potenciar la marca “España”.
El que a mi em dol és el paper d’estrassa d’alguns periodistes i professionals de la tertúlia als mitjans catalans, que amb aquell servilisme, covard i mesell que tan coneixem de certs catalans i que durant segles ha traït el nostre país van ensenyar una vegada més el cul. És a dir, que a l’hora de la veritat ja sabem amb qui podrem comptar i amb qui no.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!