PICAP

Sobre el tema dels mitjans que no es posen per a la difusió de la música en català, i que va comentar la Maria del Mar Bonet durant l’entrega de  la Medalla d’Or de la Generalitat, potser us interessarà llegir el següent text, que es correspont a l’últim article, en el moment d’escriure aquest missatge, publicat al meu bloc, i que reprodueixo aquí, per si us és d’interès:

http://blocs.tinet.org/blog/bloc-del-catarra/category/86/musica-de-casa-nostra/2007/04/18/volem-rauxa-en-catala

Volem rauxa en català

Bé, de tant en tant s’ha de reaprofitar material, i us trasllado aquí la resposta que en el seu dia vaig donar a l’article "Una rere l’altra", que s’ha publicat en el bloc de la Brigitte. Penso que és d’interès més enllà de la resposta privada a aquell article, i que enllaça també amb la conversa que per primer cop vam poder disfrutar el que escriu aquestes linies i el cantant del Baix Camp Xavier Sánchez, antic cantant de la banda reusenca Mai toquem junts, i que està preparant la gravació del seu primer disc en solitari, també en català, ahir a la tarda a Tarragona, sobre les dificultats que tenen els músics que composen cançons amb lletres en català.

I dic jo, les cançons en català tenen dificultats de difusió i comercialització, encara més, si són de certs estils musicals que si en altres països tindrien les portes obertes de bat a bat i seria el públic qui les judicaria o no, en el nostre país han de passar pel sedàs de la manca de programes especialitzats en música en català o de magazines (de tarda o de matí) on poder actuar, i arribat el cas, si existeix aquell programa musical, la gent que decideix els continguts d’aquests programes menysprea aquell tipus de música que pel fet que pugui etiquetar-se de comercial (encara que sigui música d’autor, que també pot haver música d’autor amb tics de música comercial), i primen estils musicals minoritaris, que també han de tenir el seu lloc, aixó no cal negar-ho, però no amb exclusivitat… I els catalans ens quedem amb les ganes de sentir en català, i entre altres coses, els nostres sentiments en català també estan en la nostra música. La setmana passada ja en va fer menció d’aquest problema (bé, de caire més general, sobre tota la música en català) la Maria del Mar Bonet durant l’entrega d’un premi per part de la Generalitat de Catalunya en reconeixement de la tasca dels 16 Jutges.

A Eslovènia són 2 milions d’habitants i de parlants, amb una forta immigració de països de les veïnes repúbliques ex-iugoslaves, i els polítics (i els ciutadans) catalans s’haurien de posar les mans al cap comparant la presència del nostre idioma, el català, en la música que escoltem, en la premsa que llegim, en les televisions que mirem i en les ràdios que escoltem, amb un idioma (l’eslovè) que es pot permetre el luxe de tenir tot tipus de publicacions setmanals als quioscos (revistes d’economia, d’informació general, d’informàtica, per a públic femení, per a públic jove, per a públic masculí que dessitgi força imatges picantetes,…) i diàries en eslové… Si el mercat en català (13 milions potencials de lectors i expectadors de continguts en català) no és rendible, aleshores, com sobreviuen els gestors de continguts eslovens?

Aquí va la reposició del missatge que he mencionat al començament :

Gràcies, Brigitte, per llegir l’article i fer-ne esment en el teu bloc!!!!

Tal i com en comentava l’Aniol al mateix article que tu referencies, no poden pas dir que no es pot exportar la música en català a l’exterior (encara que hauriem d’afegir que gairebé serà impossible d’exportar música en català a l’Estat Espanyol, com igual de difícil ho tenen els grups eslovens per fer-ho a la resta de repúbliques ex-iugoslaves).

Malgrat aixó, hi ha grups eslovens (pocs) que aconsegueixen ressonància internacional, encara que a vegades versionant el seu repertori original eslovè passant-ho a l’anglès.

I els catalans ja podem estar contents de tenir a la Troba Kung-fu amb la rumba catalana i en català a les llistes de músiques del món de les ràdios públiques europees, o als valencians Obrint Pas de gira per mitja Europa…

Però per a la salud de la música en català cal quelcom d’essecial, i és que els mitjans de comunicació (catalans, dels espanyols no en podem esperar res, és clar, va dins la seva naturalesa), i en especial la televisió, se’n faci ressó de la música en català, i en espais de "prime time" i pensats per al gran públic, i no reduir la música en català a programes especialitzats, mig amagats, i on barregen la música en català amb la música en castellà o en anglès feta a catalunya, donant-lis a tots la mateixa preferència, quan en les cadenes "estatals" ningú se’n cuïda de la música en català.

Potser va essent hora de que si TV3 i la Corporació Catalana no en tenen collons de programar música en català per a tots els públics, comencem a pensar en que cadenes com 8TV (del grup Godó) o Canal Català o la Xarxa de Televisions Locals facin magazines on les actuacions (en viu o en play back – sic, però que hi farem si cal – ) de grups en català, i en concret dels que fan música pensada per al gran públic, puguin tenir-ne ressó, doncs no n’hi ha prou amb grups de música alternativa en català … també cal música melòdica o up-tempo en català, així com potenciar propostes com les de Dept, Gossos i Lax’n’Busto (vanguàrdia del pop-rock comercial en català), i que sembla que hagis d’inspeccionar la programació de televisió per a poder localitzar-los en algun programa… Resumidament, sense friquisme en català, no tenim futur com a nació (ens cal el seny i la rauxa en català, no n’hi ha prou amb el seny).