Darrerament estic vivint quasi al 50% entre el Vallès i l’Empordà i si bé cada any trobo diferències entre la temporada d’estiu i la l’hivern, aquest any crec que s’ha accentuat d’una manera alarmant, i parlo del gremi de la restauració. Un exemple clar és el restaurant El Racó de l’Era de Palau-Sator, on l’hivern tenen un menú degustació molt equilibrat, i sempre una cuina de qualitat amb bona matèria prima, i que aquest estiu ofereixen una decebedora carta a preus alts i plats de menú vulgar i corrent, amb peixos de piscifactoria de qualitat dubtosa, olis refregits etc., etc. Un restaurant mediocre a preu de gurmets.
Això que explico del restaurant de Palau-Sator, m’ha passat amb altres de Palamós, l’Escala etc. però qui s’emporta el premi i en vull deixar constància en aquest bloc és el que ens va passar divendres 28 d’agost al Restaurant El Pati de Peratallada, d’on he estat client habitual les darreres dècades. Aquí podem anotar que al marge de l’accentuada baixada de qualitat culinària envers l’hivern, el servei, lent i farragós, deixa molt a desitjar, però el “colmo” va ser que des d’una taula, uns senyors es van disposar a no deixar-nos parlar a les nostres taules i a destrossar-nos l’oïda amb una suposada interpretació musical desastrosa i desafinada que hauríem pagat perquè paressin… Li pregunto al cambrer si es una atracció del restaurant i em respon que no, que son clients amics de la mestressa. La cosa va seguir amb un repertori a base de “La cucaracha” i altres cançons típiques i tòpiques, però la cirereta va ser quan ens van obsequiar diverses vegades amb el “Viva España” i això ja ens va resultar excessivament desagradable, amb la qual cosa, a l’anar a pagar i acomiadar-nos vàrem suggerir a la mestressa que faria un gran bé per la nostra salut física i mental no torturar-nos amb els seus amics pretensiosament “músics”, però la senyora mestressa amb cara de pocs amics, ens va dir que allò era casa seva i que els seus amics hi seguirien tocant sempre que volguessin… Arribats en aquest punt, jo li dic que mínimament no ens castiguin amb el “Viva España” i la resposta de la energumen mestressa va ser “Això es casa meva i això es Espanya i aquí sempre hi hauran vives a Espanya i si no li agrada no torni”… En deixo constància, doncs evidentment a mi no m’hi veuran mai més.
Com deia en Joan Capri “abraci’m, abraci’m que vos i jo no ens hem de veure mai més…”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!