PICAP
Joan-Carles Doval
Amb la Teresa ens vàrem conèixer els anys 70, quan jo organitzava concerts i treballava a la ràdio local de Sabadell. La Teresa em va captivar des del primer dia, de tal manera que vaig acabar portant-li el management. Ella va parlar de mi a en Claudi Martí, director general d’EDIGSA i aquest em va fitxar pel món discogràfic, amb la Teresa és fàcil que et canviï la vida.
Va néixer el dia de la Mercè de l’any 1919, curiosament el mateix dia que la meva mare, amb la qual es coneixien, tot i que varen portar vides molt diferents. Amb la Teresa hem viscut moltes històries, moltes anècdotes que mai oblidaré, com la del concert a l’Auditori de la Caixa de Sabadell quan es volia prendre un rovell d’ou abans de cantar (deia que li afinava les cordes vocals) i li va caure i va sortir per sota la cortina amb els focus seguint la trajectòria o la gens divertida persecució amb cotxe que ens varen sotmetre uns feixistes armats amb cadenes pels carrers de Barcelona, fins que ens vàrem poder refugiar al Zeleste.
La Teresa era talent i era força, sempre al servei de l’art, de la cultura, i del país, amb una passió a flor de pell en defensa de la llengua. Encara en aquests darrers mesos li va enviar una carta prou dura al primer ministre francès Manuel Valls de qui sempre deia que era el més fervent detractor de la nostra llengua… Un jacobí del qui el seu pare en sentiria vergonya, deia la Teresa…
La seva militància al POUM la va marcar per sempre i el catalanisme d’esquerres era el seu nord. Perseguida pel franquisme i per l’estalinisme va patir dos exilis, després va militar al PSC fins que l’espanyolització del partit la va fer trencar amb la seva militància, tot i conservar bones amistats i complicitats amb la família Maragall, Anna Pagans, entre molts d’altres.
Influenciada per en Raimon i amb l’empenta d’en Lluís Llach, va començar a compondre cançons i a pujar als escenaris als 50 anys, li deien “la iaia de la cançó” però tenia més força que ningú, va cantar a l’amor, a la tendresa, va interpretar sàviament a Salvat-Papasseit al disc “Mestier d’amor” que fou premiat per l’acadèmia Charles Cros de França, també va posar música al poema de Gual i Llobera que parlava de la batalla de l’Ebre i que fou per sempre més el seu èxit “Paisatge de l’Ebre”. Cançons de lluita com “1er de maig de 1976”, “Camp del Besós”, “Camí de la fàbrica” amb text d’en Josep Marimón. També va interpretar a Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol entre d’altres i encara va tenir temps per exercir de “iaia de la cançó” fent un treball esplèndid pels infants, treballant per les bressoles i deixant discos com “Papallones… i més”.
L’any 2006, juntament amb l’Enric Frigola i en Lluís Llach, i sota el paraigua d’Òmnium, vàrem organitzar una festa d’homenatge a la Teresa al Palau de la Música, del qual ha quedat un bon testimoni en format de CD i DVD. Una nit màgica, plena d’emocions, que va ser possible gràcies a la Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Blues de Picolat, Mariona Segarra, Josep Tero, Joan Isaac, Relk, Túrnez i Sesé, Baetúria, Gerard Jacquet, Muhel, Gisela Bellsolà, Toni Xuclà, Ferran Madico, Lluís Brunet… i molts més.
Aprofitant aquest homenatge i amb la col·laboració de l’Institut de la Dona, vàrem poder reeditar el llibre inicialment editat per Columna “Tot cantant”, un llibre biogràfic que valdria la pena que formés part de totes les biblioteques escolars.
La Teresa també era una gran amant de les sardanes, sempre recordava “el pla de l’amor” de Can Feu (Sabadell) i quan ho recordava, no perdia l’oportunitat de renyar als polítics per la destrossa del bosc i del barri. Era amiga del compositor de la Catalunya Nord Max Havart, el qual es va inspirar en la cançó “Paisatge de l’Ebre” per compondre una bonica sardana que no havia estat enregistrada i tots sabíem que li feia il·lusió, i finalment la Cobla Contemporània la va enregistrar l’any 2012 i la va incloure al CD “Èxits 2.0”.
Sabadellenca com era, venia sempre que podia a la ciutat, una de les darreres, el 23 de febrer de 2012 fou per la presentació del llibre “Jaume Viladoms i Valls 1913-1976”, i de forma sorprenent (per mi) tant l’Alcalde Bustos com el que era 1er Tinent d’Alcalde i regidor de cultura Juan Carlos Sánchez es van mostrar molt “carinyosos” i propers a la Teresa, tant, que fins i tot l’Alcalde va dir en públic que volia que tornés ven aviat per atorgar-li la medalla de la ciutat, proposta que va acollir amb entusiasme el Sr. Sánchez.
Desgraciadament només eren paraules, paraules, paraules com cantava la Mina en italià i la Núria Feliu en català… paraules buides de contingut, doncs el Sr. Bustos evidentment no li interessava el més mínim un personatge ple de dignitat en el més ampli sentit de la paraula, ell que d’això no n’ha gastat mai. L’únic que realment li interessava era quedar bé i fer-se la foto.
Jo vaig fer un seguiment personal de la proposta de l’Alcalde i vaig parlar diverses vegades amb el regidor Sánchez, tant a l’època de regidor com a la posterior d’Alcalde, però amb un estil diferent del seu predecessor, ni una mala paraula i cap bona acció… El dia 5 de març de 2013 m’escrivia “Per cert tenim pendent la medalla a la Teresa Rebull, avui l’he mencionat al discurs d’investidura…” però com bé s’ha vist, res de res….
També és cert que per tal que l’Ajuntament atorgui la medalla de la ciutat ho han de sol·licitar les entitats, i moltes d’elles es mostraven entusiasmades en la proposta, però a l’hora de la veritat i per vergonya sabadellenca, sembla ser que no va ser així, i des de l’Ajuntament l’Alcalde que la va mencionar en el seu discurs d’investidura tampoc va moure un dit. Suposo que més preocupat pel cas Mercuri i per com el seu predecessor li movia la cadira i li feia el llit des del seu retir milionari, no li ha quedat temps per coses que per ell deuen ser irrellevants.
Els homenatges han de ser en vida i més encara a persones tan vitalistes com la Teresa, però ja que no ha pogut ser, espero que de forma pòstuma la ciutat li faci el reconeixement públic que es mereix i ja des d’aquí demano que ven aviat se li dediqui un carrer.
No espero res de l’actual Govern municipal, només desitjo que acabi aviat i que no destrossin gaire més la ciutat i esperem que el nou consistori que surti escollit el proper mes, faci net amb aquest obscur passat i que entri gent preparada i amb la sensibilitat cultural necessària com per valorar el que és important i rellevant, i d’aquesta manera reivindicar la figura d’una dona irrepetible que hauria de ser exemple per a tots i donar-la a conèixer a les noves generacions.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
també na Teresa tenia un bonic lligam amb un dels poetes de la ciutat de Badalona. Josep Gual Lloberes que va escriure el celebre poema Paisatge de l’Ebre (per cert publicat en un disc editat enguany de Jaume Arnella amb el títol, Les sabates d’en Jaume.
Teresa Rebull va cantar i gravar diverses cançons d’aquest poeta Badaloní. L’any 203, encara ella mateixa conduits des de Banyuls va aterrar a Badalona per a cantar en un homenatge al seu amic Josep Gual. El teatre Zorrilla de gom a gom va escoltar i sentir una altre vegada les notes i la veu de Teresa Rebull amb Paisatge de l’Ebre. Un sentit homenatge als lluitadors per les llibertats a la guerra incivil. Bon viatge, Teresa.