Barcelona té nom de dona (II). La matrona modernista

Entorn del 1888, en el context de l’expansió urbana, va aparèixer una nova imatge femenina de Barcelona: una matrona amb la corona comtal (Barcelona com a cap i casal) i amb l’escut al pit, vestida amb llarga túnica, sense els atributs, però, del segle anterior, com si la ciutat es volgués desempallegar de l’epítet de ciutat “industriosa” i mostrar que era, sobretot, una ciutat artística moderna. En no portar atributs associats a activitats concretes, aquestes figures, derivades de les fames o victòries, tenen un sentit més abstracte.

[Dues representacions de la matrona coronada: en el relleu de Josep Reynés sobre l’Arc de Triomf i en la placa del concurs al millor edifici artístic, disseny d’Andreu Aleu i Bonaventura Bassegoda (Fotos: DonesArtistes)]

Hi ha diverses representacions d’aquesta matrona, que proliferen sobretot a l’època de l’Exposició Universal, com la dona entronada que acull, riallera, les nacions que es presenten a la mostra, en un relleu de l’Arc de Triomf, obra de l’escultor Josep Reynés. La representació gràfica d’una dona amb la corona comtal però abillada a la moda de l’època, com a símbol de la ciutat, la trobem de forma continuada també en la premsa satírica de l’època. A l’Esquella de la Torratxa, el dibuixant Manuel Moliné la va popularitzar en actituds diverses.

[La representació gràfica de Barcelona a una caricatura del setmanari satíric l’Esquella de la Torratxa. Model en guix del bust de Barcelona d’Eusebi Arnau, publicat a la mateixa revista, en data de 11-6-1897]

En el context plenament modernista, la matrona-Barcelona per excel·lència és el bust modelat per Eusebi Arnau l’any 1897. Inicialment es tractava d’un model en guix que formava part d’un projecte que l’escultor, conjuntament amb l’arquitecte Puig i Cadafalch, va presentar al concurs de projectes per al monument a Rius i Taulet. Si bé aquest projecte no va guanyar, el jurat va aconsellar, per la seva execució exquisida, que l’ajuntament n’adquirís el guix per fer-ne una reproducció en bronze, avui una peça estrella del MNAC que, a més, ha estat recentement restaurada. En les seves diverses variants, trobem aquesta matrona modernista en múltiples materials i suports: relleus, medalles i, fins i tot, art efímer, com la carrossa dedicada a la matrona-Barcelona que va desfilar per les festes de la Mercè del 1902.

Barcelona té nom de dona (I). La Minerva-Barcelona

La representació al·legòrica i gràfica associada a la ciutat de Barcelona ha anat canviant al llarg del temps d’acord amb les necessitats de la ciutat de projectar una determinada imatge de si mateixa. Estem acostumats a les representacions cartogràfiques, heràldiques i literàries de la ciutat, però també existeixen representacions plàstiques a través de la figuració simbòlica i al·legòrica, sobre diferents suports i tècniques. Els grecs i els romans ja feien imatges al·legòriques de ciutats i territoris, sovintt personificacions femenines amb una corona en forma de torre.

En el cas de Barcelona (i també en altres ciutats), durant l’edat moderna es difon una imatge de la ciutat assimilada a una figura femenina armada –la deessa Minerva o Atenea-, com a protectora de les manufactures i les arts. Un exemple és el gravat de Francesc Boix sobre un dibuix de l’erudit, industrial i artista barceloní Joan Pau Canals, de l’any 1758, que representa una al·legoria de la ciutat de Barcelona, sota l’epígraf Barcino Bonis Artibus (Barcelona a les Belles Arts). En aquest gravat, veiem una representació de la ciutat sota l’aparença d’una figura femenina armada amb elm i cuirassa, assimilada a Minerva, sostenint una llança i l’escut de la ciutat. Als seus peus, quatre putti porten instruments de càlcul i mesura, atributs de la ciència, del comerç i de la indústria. Es tracta, doncs, d’una representació plàstica de la ciutat com a protectora de les activitats industrials i comercials, especialment del comerç marítim, així com de les belles arts, en un moment, des de la segona meitat del segle XVIII, de puixança econòmica després de la paralització i destrucció com a conseqüència dels fets de 1714.

   

Però la Minerva “plàstica” més espectacular és una estàtua de dos metres i mig, atribuïda a l’escultor Salvador Gurri (1749-1819), que representa una dona abillada amb una armadura, d’aspecte molt masculí, amb l’escut de la ciutat i la clava d’Hèrcules, ja que la llegenda considerava que aquest heroi era el fundador mític de la ciutat. Formava part d’una font monumental que es trobava a la Rambla, a l’indret conegut com el Pla del Teatre. Quan la font fou desmuntada, l’estàtua va ser traslladada al Parc de la Ciutadella i actualment es troba en un magatzem municipal.

Durant el segle XVIII i part del XIX, la “Minerva-Barcelona” va servir per projectar una imatge de la ciutat “industriosa”. Altres imatges subsidiàries van ser el Mercuri –déu del comerç- i les representacions figurades de la indústria, normalment una dona amb una bresca d’abelles –símbol de laboriositat- o una roda dentada, que es van mantenir, també, al llarg del segle XIX en paral·lel al procés d’industrialització a la ciutat.

L’art dels altres (i de les altres)

En la història de l’art que estudiàvem a la facultat a penes es consideraven les obres d’art produïdes fora de la cultura occidental. En alguns casos, es tractaven algunes obres d’art no occidental en funció de la seva contribució als estils artístics d’Occident: és el cas de l’art japonès o africà, per citar-ne dos exemples. En aquest món interconnectat, cada cop és més necessari superar aquesta visió etnocèntrica i es proposen apropaments a la història de l’art més universals i que deixen enrere els cànnons i estils occidentals per assumir una mirada sense prejudicis a unes formes artístiques diverses i complexes.

Però hi ha un altre concepte de l'”altre” que es refereix a aquells artistes inclassificables que, dins la modernitat occidental, han nedat contracorrent. Qualificats com a rars, singulars, heterodoxos, subversius, sovint han quedat oblidats o silenciats i alguns han estat rescatats post-mortem. Entre les causes de la seva “raresa” hi ha el gènere: dones que creaven (i creen) fora de les normes, dins un món essencialment masculí o dissenyat per homes, amb repertoris molt personals i amb una obra dispersa o incompleta, que cal cercar amb fonts documentals alternatives.

Una categoria molt propera a la “raresa” (en tant que singularitat o que no segueix el cànnon) seria la d’art brut o marginal, terme definit per Jean Dubuffet per descriure les creacions artístiques al marge de l’ortodòxia i, més concretament, l’art fet pels malalts psiquiàtrics, tot i que el terme s’ha ampliat a altres esferes: artistes autodidactes, marginats o inadaptats, persones amb discapacitats, però també es pot entendre l’art dels infants o dels ancians, o un art popular i “primitiu” (en contraposició a l’art culte), o de classes socials desfavorides, minories ètniques o col·lectius discriminats.

Hi ha diverses col·leccions d’art brut, com la Col·lecció d’Art Brut de Laussanne, la Col·lecció Naemi (National Art Exhibitions of the Mentally Ill) o el Museu d’Art Brut de Barcelona, entre d’altres, i cada cop hi ha més exposicions amb propostes plàstiques i visuals als marges que interessen un públic creixent, com hem explicat altres cops dins aquest blog. En moltes ocasions, la raó del gènere se suma a altres raons de marginalitat i fa que les artistes siguin doblement excloses.

Això no obstant, es pot apreciar una tendència, sobretot en col·leccions noves, de representar una diversitat de tendències i propostes, més enllà d’allò canònic, com a resultat de l’heterogeneïtat social i estètica. És el cas, per exemple, de la col·lecció permanent del Museu Whitney, a Nova York, que exhibeix, per citar-ne dos exemples, les litografies de Bernarda Bryzon Shahn, 30.000.000 Immigrants (1935-36), o els gravats d’Elizabeth Catlett, I am the Negro Woman (1947), com a exponents de la diversitat d’interessos dels artistes dels Estats Units.

La representació de les #DonesArtistes a les exposicions temporals

El #8M no volem descomptes per anar als museus (pel fet de ser dones); el que volem és més representació de #DonesArtistes als museus, tant a les col·leccions permanents com a les exposicions temporals!

El nombre de dones que cursen estudis artístics ha crescut considerablement i en molts àmbits superen al d’homes; la seva presentació en mostres i galeries, ja sigui en col·leccions permanents com temporals, en canvi, està molt per sota d’aquesta realitat.

Un estudi de l’Observatori Cultural de Gènere, en col·laboració amb l’associació “Mujeres en las Artes Visuales”, sobre les exposicions programades en diferents centres artístics barcelonins, tan públics com privats, va concloure que només s’havia dedicat un 14% de les mostres realitzades entre els anys 2011 i 2015 a les dones artistes, si bé amb grans diferències entre els museus o sales. Per exemple, la Fundació Miró, tot i que no arriba a la paritat, va programar un 42% d’exposicions amb dones artistes. De fet, no només és necessari consagrar mostres monogràfiques a dones, sinó que també cal una bona representació de dones artistes en mostres col·lectives. Justament, en una de les darreres exposicions de la Fundació Miró, Fi de partida, dedicada a la representació dels escacs en les avantguardes, s’incloïen encertadament obres de Sonia Delaunay, Muriel Streter, Maria-Helena Vieira da Silva, Mercè Rodoreda o Yoko Ono. A més, una obra de la primera, Vestits simultanis, va ser la protagonista del cartell de la mostra, un bon exemple del que pot ser i s’hauria de fer. Pot tenir a veure el fet que fos una dona, Rosa Maria Malet, l’aleshores directora de la fundació (avui jubilada després de 37 años al capdavant de la institució)?

De fet, la direcció dels grans museus, amb excepcions, ha estat en mans d’homes de forma aclaparadora. A banda de la Miró, el MNAC va tenir una directora, Maite Ocaña, mentre que el Museu del Prado, que fa poc celebrava la seva primera (!) exposició monogràfica dedicada a una artista –la barroca Clara Peeters– no ha estat mai dirigit per una dona.

En la programació del Caixafòrum no s’acostuma a veure dones artistes, si més no en les grans exposicions però, recentment, en la selecció d’obres del Museu Thyssen de Madrid, Un ThXyssen mai vist, s’hi van incloure algunes, que formen part de la dita col·lecció. És el cas, per exemple, de la natura morta cubista, una obra del 1913 d’Aleksandra Ekster, artista russa, amiga personal de Picasso i de Braque, amb una trajectòria singular i interessantíssima, que posseeix una obra prolífica que abasta també la il·lustració i el disseny, i que comença a ser apreciada dins el mercat de l’art. Malgrat la qualitat intrínseca de la seva obra, és encara una artista poc coneguda pel públic general.

Al Museu d’Art de Catalunya tampoc ha estat habitual trobar el nom de dones artistes dins la seva programació, però les dues exposicions temporals que darrerament s’hi han pogut veure, l’una dedicada a la fotògrafa Marianne Breslauer i l’altra a la pintora Lluïsa Vidal –en què s’incloïa un cicle de conferències al voltant de l’art i el gènere- donen esperances per corregir una situació poc avantatjosa de partida i és que, a més, la presència d’artistes femenines a la col·lecció permanent és molt exigua.

Lluïsa Vidal, Autoretrat (1899).

Ha d’existir un museu dedicat exclusivament a #DonesArtistes?

“Fins que no aconseguim la paritat de gènere, ens cal un museu que exhibeixi les obres de les dones artistes, per defensar que siguin millor representades en museus, galeries i exposicions d’art”.

Amb aquestes contundents afirmacions, Susan Fisher Sterling, directora del Museu Nacional de Dones en les Arts de Washington (NMWA, National Museum of Women in the Arts) va respondre, en una entrevista recent, la pregunta de si calia que existís un museu dedicat de forma específica a les dones artistes.

D’acord amb les dades que aporta la conservadora, al món anglosaxó, un 25% de les exposicions temporals als grans museus estan dedicades a les dones artistes. En les galeries d’art de ciutats com Nova York o Los Ángeles, el 32% de les obres exposades és de dones, proporció que en el cas de les col·leccions permanents dels museus és molt més restringida. Una dada més: entre el centenar d’artistes més cotitzats dels darrers anys, només es troben els noms de cinc dones.

Museu Nacional de Dones en les Arts de Washington (Foto de Lee Stalsworth)

El biaix de gènere no es produeix només, doncs, en l’art del passat sinó que, en el present, les artistes emergents tenen menys oportunitats per fer conèixer els seus treballs que els seus iguals homes. Si tenim en compte que el nombre de dones que cursen estudis artístics ha crescut considerablement i que en molts àmbits superen al d’homes; la seva presentació en mostres i galeries, en canvi, està molt per sota d’aquesta realitat.

El cert és que l’accés progressiu de les dones als ensenyaments artístics i els canvis socials no s’han traduït en una visibilitat més gran ni en una paritat de la representació de les artistes en les col·leccions. De fet, la direcció dels grans museus, amb excepcions, ha estat en mans d’homes de forma aclaparadora. En el món anglosaxó, Frances Morris ha estat recentment nomenada directora de la Tate Modern de Londres; Penelope Curtis ho havia estat de la Tate Britain; i a l’àrea de Washington, a banda de la ja esmentada Sterling, dotze dones més lideren importants museus. Una major diversitat en les posicions de lideratge pensem que pot tenir una influència positiva en la diversitat de les manifestacions que mostren aquestes institucions, ja sigui en les col·leccions permanents com temporals.

Comencem el blog de #DonesArtistes

Ara fa un any i escaig, un col·lectiu de dones de Catalunya iniciàvem el compte de twitter @donesartistes, per reivindicar la dignitat i visibilitat de l’art fet per les dones arreu del món, present i passat.

La idea era promoure l’ús dels hashtags   en tot tipus d’espais artístics i culturals (col·leccions temporals i permanents, art urbà, concerts, films, teatre, esdeveniments…) per fer visible d’obra de dones, preferentment en diferents àmbits de l’art i de la cultura, però estenent la nostra mirada a qualsevol altra creació i producció.

Amb la mateixa idea reivindicativa, iniciem aquest blog, dins blocs.mesvilaweb.cat, per tenir un canal de comunicació més personal i alhora obert a altres usuaris i usuàries que vulguin compartir opinions i estudis, propis o aliens, sobre #DonesArtistes.