Margaret Bourke-White: drama i fotogènia

“Usar una càmera va ser gairebé un alleujament. Interposava una lleugera barrera entre mi i l’horror que tenia al davant” són paraules de Margaret Bourke-White (1904-1971), considerada una de les primeres fotoperiodistes de guerra. Nascuda a Nova York, va obrir un estudi fotogràfic a Cleveland i es va dedicar inicialment a la fotografia arquitèctonica i industrial.

L’any 1928, Bourke-White va començar a exercir com a fotoperiodista per a la revista Fortune i, posteriorment, a partir del 1936, va treballar per a Life, sent la primera dona que va protagonitzar una portada en aquesta prestigiosa revista, amb una bellíssima fotografia d’una obra d’enginyeria, una presa d’aigua sobre el riu Missouri, amb la mirada estètica de la moderna fotografia dels anys trenta.

Com Dorothea Lange, Bourke-Jones va fotografiar les conseqüències de la greu sequera coneguda com la “Dust Bowl” a Amèrica: justament, una de les seves fotografies més conegudes (1937) representa persones desplaçades, víctimes de la sequera, fent cua amb un cartell publicitari de fons que diu “l’estàndard de vida més alt del món”.

Les biografies de l’artista expliquen que va viatjar per Europa i a Àsia i són ben conegudes les seves sèries fotogràfiques realitzades durant la Segona Guerra Mundial, entre les quals les de l’alliberament del camp de Buchenwald, així com també de la Unió soviètica de Stalin. Posteriorment també va cobrir conflictes com la partició de l’Índia (amb la imatge icònica de Gandhi al costat de la filosa) i la guerra de Corea, amb fotografies de gran impacte, com la que mostra un home exhibint un cap humà agafat pels cabells davant de l’alegria d’un altre.

És molt menys conegut, en canvi, el reportatge que va realitzar l’any 1939 per a la revista Life en un refugi per a famílies desplaçades per causa de la guerra a Barcelona, titulat “Refugiats lleialistes d’Espanya”. Les imatges mostren les persones refugiades -infants, dones i gent gran- davant del portal de l’església on s’allotgen, sota el rètol “Casa comunal La Pasionaria”. A l’interior de l’església, unes nenes i unes dones fan els llits; en una altra, també de l’interior, les mares i àvies somriuen a la càmera, al costat d’infants de totes les edats, i amb un fons de roba estesa.

També hi ha fotos d’una dona gran, en primer pla, i d’una nena, que apareix amb una ganyota d’enuig en una de les fotos i, en canvi, amb un somriure en una altra. Aquesta fotogènica nena, d’uns 8 o 9 anys, apareix almenys en dues de les fotos de grup. Si avui fos viva, tindria uns noranta anys. Hi ha una única fotografia que no forma part de la sèrie de persones refugiades, i és la d’un jove milicià. És possible que les fotos foren preses l’estiu o la tardor del 1938, ja que la gent vesteix amb màniga curta. A la fotògrafa li interessa mostrar clarament l’ambient quotidià d’un refugi, en un indret aparentment xocant com és l’interior d’una església neogòtica, al qual també hi presta atenció. El blanc i negre accentua la foscor de l’interior eclesiàstic, i malgrat l’amplitud de l’espai hi ha una sensació d’amuntegament.

Al llarg de la guerra d’Espanya, Catalunya va rebre un milió de desplaçats d’altres indrets de l’estat. El suport d’acollida va ser ingent (cal recordar que Catalunya tenia tres milions d’habitants aleshores) i es van haver d’habilitar molts espais per allotjar les persones refugiades, majoritàriament a Barcelona, tot i que la immensa majoria de municipis catalans també va acollir-ne. Donat que el culte religiós estava prohibit, convents, esglésies, santuaris, escoles religioses, seminaris, etc. van ser usats eventualment com a refugis. En aquest cas, el refugi “La Passionària” -nom de la dirigent comunista Dolores Ibárruri- ocupava, segons hem pogut contrastar, l’antic monestir de Santa Isabel, a Sarrià, compost per una església i per les dependències conventuals al voltant del claustre. El complex havia estat construït entre finals del segle XIX i inicis del XX, en estil neogòtic, i encara subsisteix avui dia (com a església i escola). Les imatges de Margaret Bourke-White ens retornen a una realitat històrica del nostre país, que malauradament segueix sent present d’una manera dramàtica en altres indrets.

(Les imatges formen part de l’arxiu Life, consultable des de http://images.google.com/hosted/life)