Vivian Maier, oculta i ocultada

Vivian Maier (1926-2009) és una de les fotògrafes més fascinants dels darrers temps. Nascuda a Nova York, de mare francesa i pare austríac, jueus, va viure la seva infància i joventut entre França i els Estats Units, fins que es va instal·lar a Chicago, on va treballar durant quaranta anys com a mainadera, alhora que feia fotos en el seu temps lliure. Va realitzar milers de fotografies, de la majoria de les quals no va arribar a fer-ne còpies en paper (es conserven uns 150.000 negatius) i d’altres ni tan sols va revelar mai.

Self-Portrait, 1960 (VM1960W00213-09-MC)

Self-Portrait, 1955 (VM1955W02784-03-MC)

La fotografia de Maier no va transcendir en vida de l’artista. Tot i que la seva afició era coneguda, les poques informacions que tenim no revelen que fos reconeguda. La major part de les fotos que Maier va prendre són escenes de carrer, amb gent i edificis, captades com a instantànies, amb pocs artificis. Sovint són fotos “robades”, tot i que en moltes de les imatges els personatges també posen per a la fotògrafa, que usava una càmera Rolleiflex. Maier juga amb la seva autoimatge en moltes de les fotos; la seva ombra o el seu reflex -sovint en llocs inversemblants- hi juguen un paper central, com també ho havien fet, molt abans que ella, altres dones artistes, des de la barroca Clara Peeters fins a la contemporània Frida Kahlo.

Descoberta pòstumament per casualitat, el seu treball no ha deixat de sorprendre i ha estat objecte d’innombrables estudis i exposicions, com la que va tenir lloc a Foto Colectania l’any 2016, que va permetre divulgar el seu art a Catalunya. Recomanem una ullada a la web dedicada a la fotògrafa per John Maloof, un dels seus primers col·leccionistes i estudiós de la seva obra (les imatges que il·lustren aquest article estan extretes de la web esmentada).

Self-Portrait, 1956 (VM1956W00024-11-MC)

Self-Portrait, 1954 (VM1954W02936-11-MC)

Judith Scott a l’exposició “Touchdown”

No és la primera vegada que parlem de Judith Scott en aquest blog: primer ho vàrem fer amb l’article “Judith Scott, una artista autopropulsada” i després amb “Judith Scott, una artista als marges?”

Una casualitat va fer que, recentment, en una visita al Centre d’Art Paul Klee de Berna, una autèntica meravella arquitectònica i de concepció cultural, pogués veure la mostra “Touchdown” (veure fulletó), que en aquells moments s’estava fent en el centre. Es defineix com una exposición que “tracta sobre i està feta amb” persones amb síndrome de Down i que pretén explorar el seu passat, present i futur, des de punts de vista molt diferents: històric, mèdic (va ser el físic John Langdon Down qui va descriure i estudiar per primer cop la síndrome), social, artístic…

Al cap de poc d’haver entrat al vast pavelló on tenia lloc la mostra, vaig veure les primeres obres de Judith Scott. Però no n’eren les úniques, ja que en la mateixa exposició es mostraven una cinquantena d’expressions artístiques d’altres persones amb la síndrome, moltes de les quals dones, com Birgit Ziegert, Susanne Kümpel, Christa Sauer, Zora Schemm, Anne-Lise Jeanneret, Pia Hiem…

Una vista de l’exposició “Touchdown”, amb una obra de Susanne Kümpel en primer pla (Eigene Zimmer, 2000), de la Kunthaus de Colònia. En l’altra imatge es veuen tres assemblages de Judith Scott, l’un sense datar i els altres del 1994 i 2001, tots procedents del Museu d’Art Brut de Lausana. En la darrera, una obra de Birgit Ziegert, del 2014, de l’Atelier Goldstein de Colònia. (Fotos: Dones Artistes)

La majoria de les obres provenien del Museu d’Art Brut de Lausana, que custodia obres d’artistes marginals, autodidactes, independents i singulars. Aquesta definició inclou artistes amb capacitats intel·lectuals diverses, com les persones amb síndrome de Down, que en molts casos responen a la idea de l’art pur, “en brut”, sorgit de les pulsions dels seus autors sense “contaminació” exterior.

La mostra incloïa també activitats d’interacció amb els visitants. Una d’elles consistia en una taula amb cabdells de fils de colors per embolicar pedres que prèviament haguessin estat escollides i revestides d’un desig o pensament, un veritable homenatge a Judith Scott i a totes les persones capaces de sentir l’alliberament que els dona l’art. Al centre d’art Paul Klee hi ha també un espai amigable, Creaviva, on es proposen tallers artístics per a tot tipus de públic. Allà també es poden veure les obres que les persones amb síndrome de Down han creat tot inspirant-se en Klee, un artista fantàstic per treballar en entorns diversos (a l’escola, per exemple) i amb persones diferents, perquè sempre va conservar l’ànima pura de l’infant.

Color i moviment: Niki de Saint Phalle

Vaig descobrir per primer cop el treball de Niki de Saint Phalle (1930-2002) en un viatge a París. Al costat del centre Pompidou, en una plaça molt concorreguda, hi ha l’anomenada Font Stravinski o dels autòmats (1983), un espai d’aigua, sons i color, format per setze escultures amb mecanismes que les mantenen en perpetu moviment. Sis de les escultures són obra de Niki de Saint Phalle, set són de Jean Tinguely (1925-1991), que fou parella seva, i encara tres les van fer conjuntament els dos artistes, que van col·laborar en molts altres treballs.

Font Stravinski, París (De br – Trabajo propio, Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=1772961)

Tinguely ja havia construït diverses fonts amb objectes de maquinària reciclats i amb mecanismes que els doten de moviment, dins d’espais aquàtics. En trobem algunes al seu país natal, Suïssa, com les de Friburg i les de Basilea. En la font de París, les màquines monocromes de Tinguely es combinen amb les figures coloristes de Saint Phalle. De fet, l’artista és sobretot coneguda per aquestes figures femenines, anomenades “nanas”, escultures a gran escala de dones vigoroses i amb colors alegres i vibrants, sovint en espais públics, com la que es troba a l’estació de tren de Zürich, l'”Àngel protector” (1997).

Àngel protector, Zürich (Foto: Dones Artistes)

Això no obstant, l’obra de Niki de Saint Phalle és molt més que les “nanas”. Algunes retrospectives, com la que va tenir lloc al Museu Guggenheim de Bilbao, l’any 2015, també van posar el focus en altres facetes de l’artista, que revelen un alt compromís social, pel contingut polític, feminista i antiracista d’algunes de les seves obres i performances.