La representació de les #DonesArtistes a les exposicions temporals

El #8M no volem descomptes per anar als museus (pel fet de ser dones); el que volem és més representació de #DonesArtistes als museus, tant a les col·leccions permanents com a les exposicions temporals!

El nombre de dones que cursen estudis artístics ha crescut considerablement i en molts àmbits superen al d’homes; la seva presentació en mostres i galeries, ja sigui en col·leccions permanents com temporals, en canvi, està molt per sota d’aquesta realitat.

Un estudi de l’Observatori Cultural de Gènere, en col·laboració amb l’associació “Mujeres en las Artes Visuales”, sobre les exposicions programades en diferents centres artístics barcelonins, tan públics com privats, va concloure que només s’havia dedicat un 14% de les mostres realitzades entre els anys 2011 i 2015 a les dones artistes, si bé amb grans diferències entre els museus o sales. Per exemple, la Fundació Miró, tot i que no arriba a la paritat, va programar un 42% d’exposicions amb dones artistes. De fet, no només és necessari consagrar mostres monogràfiques a dones, sinó que també cal una bona representació de dones artistes en mostres col·lectives. Justament, en una de les darreres exposicions de la Fundació Miró, Fi de partida, dedicada a la representació dels escacs en les avantguardes, s’incloïen encertadament obres de Sonia Delaunay, Muriel Streter, Maria-Helena Vieira da Silva, Mercè Rodoreda o Yoko Ono. A més, una obra de la primera, Vestits simultanis, va ser la protagonista del cartell de la mostra, un bon exemple del que pot ser i s’hauria de fer. Pot tenir a veure el fet que fos una dona, Rosa Maria Malet, l’aleshores directora de la fundació (avui jubilada després de 37 años al capdavant de la institució)?

De fet, la direcció dels grans museus, amb excepcions, ha estat en mans d’homes de forma aclaparadora. A banda de la Miró, el MNAC va tenir una directora, Maite Ocaña, mentre que el Museu del Prado, que fa poc celebrava la seva primera (!) exposició monogràfica dedicada a una artista –la barroca Clara Peeters– no ha estat mai dirigit per una dona.

En la programació del Caixafòrum no s’acostuma a veure dones artistes, si més no en les grans exposicions però, recentment, en la selecció d’obres del Museu Thyssen de Madrid, Un ThXyssen mai vist, s’hi van incloure algunes, que formen part de la dita col·lecció. És el cas, per exemple, de la natura morta cubista, una obra del 1913 d’Aleksandra Ekster, artista russa, amiga personal de Picasso i de Braque, amb una trajectòria singular i interessantíssima, que posseeix una obra prolífica que abasta també la il·lustració i el disseny, i que comença a ser apreciada dins el mercat de l’art. Malgrat la qualitat intrínseca de la seva obra, és encara una artista poc coneguda pel públic general.

Al Museu d’Art de Catalunya tampoc ha estat habitual trobar el nom de dones artistes dins la seva programació, però les dues exposicions temporals que darrerament s’hi han pogut veure, l’una dedicada a la fotògrafa Marianne Breslauer i l’altra a la pintora Lluïsa Vidal –en què s’incloïa un cicle de conferències al voltant de l’art i el gènere- donen esperances per corregir una situació poc avantatjosa de partida i és que, a més, la presència d’artistes femenines a la col·lecció permanent és molt exigua.

Lluïsa Vidal, Autoretrat (1899).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *