La representació de les #DonesArtistes a les exposicions temporals

El #8M no volem descomptes per anar als museus (pel fet de ser dones); el que volem és més representació de #DonesArtistes als museus, tant a les col·leccions permanents com a les exposicions temporals!

El nombre de dones que cursen estudis artístics ha crescut considerablement i en molts àmbits superen al d’homes; la seva presentació en mostres i galeries, ja sigui en col·leccions permanents com temporals, en canvi, està molt per sota d’aquesta realitat.

Un estudi de l’Observatori Cultural de Gènere, en col·laboració amb l’associació “Mujeres en las Artes Visuales”, sobre les exposicions programades en diferents centres artístics barcelonins, tan públics com privats, va concloure que només s’havia dedicat un 14% de les mostres realitzades entre els anys 2011 i 2015 a les dones artistes, si bé amb grans diferències entre els museus o sales. Per exemple, la Fundació Miró, tot i que no arriba a la paritat, va programar un 42% d’exposicions amb dones artistes. De fet, no només és necessari consagrar mostres monogràfiques a dones, sinó que també cal una bona representació de dones artistes en mostres col·lectives. Justament, en una de les darreres exposicions de la Fundació Miró, Fi de partida, dedicada a la representació dels escacs en les avantguardes, s’incloïen encertadament obres de Sonia Delaunay, Muriel Streter, Maria-Helena Vieira da Silva, Mercè Rodoreda o Yoko Ono. A més, una obra de la primera, Vestits simultanis, va ser la protagonista del cartell de la mostra, un bon exemple del que pot ser i s’hauria de fer. Pot tenir a veure el fet que fos una dona, Rosa Maria Malet, l’aleshores directora de la fundació (avui jubilada després de 37 años al capdavant de la institució)?

De fet, la direcció dels grans museus, amb excepcions, ha estat en mans d’homes de forma aclaparadora. A banda de la Miró, el MNAC va tenir una directora, Maite Ocaña, mentre que el Museu del Prado, que fa poc celebrava la seva primera (!) exposició monogràfica dedicada a una artista –la barroca Clara Peeters– no ha estat mai dirigit per una dona.

En la programació del Caixafòrum no s’acostuma a veure dones artistes, si més no en les grans exposicions però, recentment, en la selecció d’obres del Museu Thyssen de Madrid, Un ThXyssen mai vist, s’hi van incloure algunes, que formen part de la dita col·lecció. És el cas, per exemple, de la natura morta cubista, una obra del 1913 d’Aleksandra Ekster, artista russa, amiga personal de Picasso i de Braque, amb una trajectòria singular i interessantíssima, que posseeix una obra prolífica que abasta també la il·lustració i el disseny, i que comença a ser apreciada dins el mercat de l’art. Malgrat la qualitat intrínseca de la seva obra, és encara una artista poc coneguda pel públic general.

Al Museu d’Art de Catalunya tampoc ha estat habitual trobar el nom de dones artistes dins la seva programació, però les dues exposicions temporals que darrerament s’hi han pogut veure, l’una dedicada a la fotògrafa Marianne Breslauer i l’altra a la pintora Lluïsa Vidal –en què s’incloïa un cicle de conferències al voltant de l’art i el gènere- donen esperances per corregir una situació poc avantatjosa de partida i és que, a més, la presència d’artistes femenines a la col·lecció permanent és molt exigua.

Lluïsa Vidal, Autoretrat (1899).

Ha d’existir un museu dedicat exclusivament a #DonesArtistes?

“Fins que no aconseguim la paritat de gènere, ens cal un museu que exhibeixi les obres de les dones artistes, per defensar que siguin millor representades en museus, galeries i exposicions d’art”.

Amb aquestes contundents afirmacions, Susan Fisher Sterling, directora del Museu Nacional de Dones en les Arts de Washington (NMWA, National Museum of Women in the Arts) va respondre, en una entrevista recent, la pregunta de si calia que existís un museu dedicat de forma específica a les dones artistes.

D’acord amb les dades que aporta la conservadora, al món anglosaxó, un 25% de les exposicions temporals als grans museus estan dedicades a les dones artistes. En les galeries d’art de ciutats com Nova York o Los Ángeles, el 32% de les obres exposades és de dones, proporció que en el cas de les col·leccions permanents dels museus és molt més restringida. Una dada més: entre el centenar d’artistes més cotitzats dels darrers anys, només es troben els noms de cinc dones.

Museu Nacional de Dones en les Arts de Washington (Foto de Lee Stalsworth)

El biaix de gènere no es produeix només, doncs, en l’art del passat sinó que, en el present, les artistes emergents tenen menys oportunitats per fer conèixer els seus treballs que els seus iguals homes. Si tenim en compte que el nombre de dones que cursen estudis artístics ha crescut considerablement i que en molts àmbits superen al d’homes; la seva presentació en mostres i galeries, en canvi, està molt per sota d’aquesta realitat.

El cert és que l’accés progressiu de les dones als ensenyaments artístics i els canvis socials no s’han traduït en una visibilitat més gran ni en una paritat de la representació de les artistes en les col·leccions. De fet, la direcció dels grans museus, amb excepcions, ha estat en mans d’homes de forma aclaparadora. En el món anglosaxó, Frances Morris ha estat recentment nomenada directora de la Tate Modern de Londres; Penelope Curtis ho havia estat de la Tate Britain; i a l’àrea de Washington, a banda de la ja esmentada Sterling, dotze dones més lideren importants museus. Una major diversitat en les posicions de lideratge pensem que pot tenir una influència positiva en la diversitat de les manifestacions que mostren aquestes institucions, ja sigui en les col·leccions permanents com temporals.

Aleksandra Ekster i les experimentadores de l’avantguarda russa

El període de les primeres avantguardes a Rússia és un moment fascinant de la història de l’art del segle XX. I és una època en què el treball de les dones artistes adquireix una nova dimensió. Ekster, Gontxarova, Rózanova, Udàltsova, Popova, Stepànova, Delaunay (nascuda Sarah Ilinitchna Stern), entre d’altres, no van formar un grup homogeni ni tenen trajectòries ni procedències comunes, però van tenir un pes específic en l’art rus d’avantguarda.

L’any 2000 es va fer una exposició al Museu Guggenheim de Bilbao titulada “Les amazones de l’avantguarda”, amb una magnífica selecció de les obres de sis d’aquestes artistes. L’historiador de l’art John Ellis Bowlt, especialista en art rus d’avantguarda i un dels comissaris de la mostra, va dir que el pes d’aquestes dones artistes no té precedents ni va ser comparable amb el que va passar en altres països europeus: “No hi va haver prejudicis ni censures per part dels seus col·legues masculins. Van ignorar, si es pot dir així, el fet que eren dones”. Van ser tractades, en definitiva, en igualtat de condicions en un moment socialment i culturalment revolucionari.

Aleksandra Ekster, Blau, negre, vermell (1918)

Malgrat la seva modernitat i la qualitat de les seves propostes, cal dir que la inicial igualtat d’oportunitats no s’ha traduït en una consideració igualitària dins el relat històric de l’art. Noms com els de Kandinski, Chagall, Malèvitx, Lissitzky o Rodtxenko (per cert, parella de Stepànova), per citar-ne uns pocs, acaparen els capítols referents a les avantguardes russes, en què les dones artistes resten força invisibilitzades. En síntesi, la fortuna crítica s’ha encarregat de desvalorar el meritori treball d’aquestes artistes.

La mostra abans citada va ajudar a fer visible l’extraordinària qualitat de les propostes de les dones artistes, tot respectant les trajectòries individuals. Altres exposicions han donat valor a aquestes artistes, com és el cas de la que va tenir lloc al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid l’any 2011. Aquest museu té la col·lecció d’art soviètic més important de l’estat, dins la qual es troben obres d’algunes de les artistes citades, com la magnífica pintura “Vestits simultanis” (1925), de Sonia Delaunay, que es va poder veure l’any 2016 a la Fundació Miró de Barcelona, a l’exposició “Fi de partida“. De fet, Sonia Delaunay, a diferència de la seva parella, Robert Delaunay, no va rebre reconeixement fins al final de la seva vida.

Sonia Delaunay, Vestits simultanis (1925)

Una de les nostres artistes preferides és Aleksandra Ekster (1882-1949). Va néixer a la ciutat bielorussa de Biełastok, avui Polònia, tot i que la seva vida va transcórrer entre diverses capitals europees: Kíev, Moscou, París, Sant Petersburg i Viena. Ekster és probablement l’artista d’avantguarda més experimentadora, associada a diversos “ismes” (suprematisme, futurisme, cubisme…), a banda del fet que va conrear tècniques i modalitats molt diverses, des del disseny de vestuari a la il·lustració de llibres, passant per la pintura, l’escenografia o la construcció de marionetes. Des de #DonesArtistes, reivindiquem el seu nom i us animem a endinsar-vos en la seva prolífica obra, cada cop més reconeguda.

 

Esbòs d’Aleksandra Ekster (De Aleksandra Ekster – e-mail от Н.Д. Лобанова-Ростовского, CC BY-SA 3.0)

Aleksandra Ekster, Ballarina espanyola (marioneta) (1926)