petites històries de coses grans

I vam recordar per sempre aquesta data vinculada als moments de drama familiar – pel nostre confinament particular, afectats pel virus epidèmic del parotiditis, i per la gravetat de l’accident -, i  a la solidaritat, – pel suport de la xarxa familiar en el confinament mèdic, per l’home que va traslladar al meu pare fins l’hospital, i per tot el suport veïnal i familiar que vam rebre durant els dies i les setmanes que van venir després. Drama i solidaritat, dues cares d’una mateixa realitat.

Petites històries… número 3 

Era un migdia de 1969, el 4 de març per ser més exactes, i casa nostra semblava un hospital. Les cinc criatures, germanes, totes, fèiem llit. Des del més gran, amb 11 anys i amb més risc per les seves lesions cerebrals de naixement, que el feien més vulnerable a les conseqüències de les paperes (galteres en dèiem) fins a la més petita, que encara no havia fet l’any, i tenia el xarampió. O la varicel·la, no ho recordo exactament. El que recordo bé és que calia protegir-la especialment perquè no enganxés la parotiditis epidèmica que és com es diuen les galteres científicament. La segona, 10 anys, compartia gravetat amb el gran perquè es temia una complicació per meningitis, tenia febre molt alta, feia dies. Recordo amb nitidesa el patiment de la nostra mare, del pare, algunes converses a mitja veu, mirades de preocupació mig amagades per no traspassar-nos el neguit. Els altres dos no fèiem patir tant, ho passàvem més lleu, i érem més panxacontents, tot i que les galteres eren ben molestes, no tenien tractament,i exigien molts dies de confinament. Jo tenia 8 anys, el germà petit 5, tots plegats donàvem molta feina tancats a casa, la iaia venia a fer suport, i ens estàvem al llit, encara força bons minyons… No era el primer cop que casa nostra semblava un hospital de campanya. En aquell temps no existia el sistema de Salut Pública com ara, els metges – particulars –  ens visitaven a casa, no existien les urgències pediàtriques i les hospitalitzacions només es contemplaven per a casos molt extrems. Passavem les malalties fent llit, tancats a casa. Nit i dia. El temps que fes falta. En el nostre cas, sense televisió ni cap tipus d’enginys elèctrics ni digitals. Ni telèfon teníem llavors. Còmics, contes de pintar, retallables i visites de tietes que ens portaven quincalla que esdevenia un tresor. O que ens explicaven històries de la família, que ens fascinaven per més que les haguéssim escoltades molts cops.

Aquell 4 de març ja havíem dinat, cadascú al seu llit amb la safata, i van trucar a la porta, devien ser les tres o les quatre de la tarda, recordo la claror que impregnava la casa. Era l’avi, i altres veus d’homes, i la mare que va xisclar, en un esglai ofegat. El drama estava servit. La que faltava. Puc reviure cada gest, cada moment d’aquelles hores. Com un fotograma gravat a la pell de les emocions. El meu pare havia patit un accident de treball, molt greu. A la carretera del Figaró. Plovia, i el furgó carregat de sèu que ell conduïa va patinar en una corba, va perdre el control i es va encastar frontalment contra un pegaso. De retop va estar a punt de caure precipici avall, cap al Congost. Dos arbres, dos arbres miraculosos, deien, van evitar-ho. Quan passen aquestes coses els detalls queden fixats i prenen un protagonisme pregon. Van salvar-lo un arbres i un bon samarità que no va esperar a res ni a ningú i va carregar el cos del meu pare al seu vehicle, sense escarafalls. No el va aturar pensar en com li quedaria de tacada de sang la tapisseria ni si s’estava complicant massa la vida. Només el va enfilar al seu vehicle i se’l va emportar cap a l’Hospital de Granollers. I li va salvar la vida.

El marc metàl·lic del parabrises del furgó que era l’eina de treball del meu pare, una avia blanca i blava, s’havia plegat com un acordió sobre els cossos dels ocupants de la cabina, el meu pare i dos acompanyants. I a ell, que era el més alt, li va enganxar el front, i li va afaitar el cuir cabellut en rodó, deixant-li la tapa del cap totalment oberta. Com quan obres una llauna de conserva. Va venir d’uns mil·límetres que no li toca el crani, ni el cervell, però això en aquell moment ningú ho sabia. Els vidres del parabrises  trencat, clavats a la cara, als ulls, al coll. El cap obert. Sagnava a raig, i li venia de minuts. De fet tot just arribar a urgències va perdre el coneixement, es dessagnava. El meu pare tenia 39 anys, li faltaven quatre mesos per fer els 40. Sempre deia que havia tornat a néixer, i de fet el 4 de març el vam celebrar durant molts anys com el seu segon aniversari. I vam recordar per sempre aquesta data vinculada als moments de drama familiar – pel nostre confinament particular, afectats pel virus epidèmic del parotiditis, i per la gravetat de l’accident -, i  a la solidaritat, – pel suport de la xarxa familiar en el confinament mèdic, per l’home que va traslladar al meu pare fins l’hospital, i per tot el suport veïnal i familiar que vam rebre durant els dies i les setmanes que van venir després. Drama i solidaritat, dues cares d’una mateixa realitat.

Hi he pensat molts cops en el binomi drama/solidaritat. Ara mateix estan sorgint desenes de xarxes veïnals autoorganitzades per vetllar perquè aquest confinament no comporti l’aïllament humà de les persones més vulnerables, o de les que no tenen xarxa.  A Badalona també,  És la cara i la força de l’esperança. És l’evidència que el sosteniment de la vida, les cures al centre, necessiten la comunitat.

També he pensat molts cops en la circumstància especial d’aquell salvament a la carretera del Figaró, en la determinació i el risc que va assumir aquell conductor, i en si ara això seria possible. Si el meu pare tingués aquest accident ara, o l’hagués tingut uns anys més tard de llavors, crec que moriria dessagnat esperant el servei d’emergències. Ho vaig pensar per primer cop el 1990, en una sessió per a professionals de l’educació, a Montornès del Vallès, on jo treballava de mestra, una sessió municipal organitzada d’urgència per promoure les mesures de prevenció contra la SIDA. La SIDA va ser la primera pandèmia formal que la meva generació va viure amb ple coneixement de causa, i que va afectar significativament tota la nostra contemporaneïtat. Bé, jo ja havia viscut la del còlera, de petita, però només en recordo el dolor intens al braç que ens va deixar la vacuna obligatòria, i les cues per posar-nos-la, al dispensari de Solsona, on érem fent colònies d’estiu.

En aquella sessió a l’ajuntament de Montornès del Vallès, d’estrictes normes de prevenció, vaig pensar i expressar Si fos ara, el meu pare moriria dessagnat, perquè les normes són no tocar per a res la sang, i sense actuar ràpid ell hauria mort segur.  El tema em generava un dilema moral que encara arrossego ara. Què passa si no tens uns guants a mà? La teva autoprotecció de debò passa totalment per damunt de salvar la vida de l’altre? Davant un cos sofrent i en perill vital, que requereix acció immediata, es pot mantenir amb fredor aquesta serenitat i distància per autoprotegir-se primer? Hi penso també a l’avió, quan diuen allò de que, donat el cas, no socorris mai ningú sense abans haver-te posat les teves eines autoprotectores, màscara d’oxígen, armilla salvavides I és lògic, té tot el sentit. És una disciplina eficaç, ho comprovem ara cada dia quan el sistema sanitari està en risc pels contagis, precisament, del personal que el sustenta. Però on és el límit? Existeix el risc que la por al contagi arribi a aïllar i desatendre part de la població? No és aquesta precisament la causa de moltes estigmatitzacions en temps d’epidèmies?

En aquells primers anys 90 de pic i desconeixement sobre el virus de la VIHS durant un temps tocar sang es va convertir en el principal objectiu a evitar, i les instruccions eren molt estrictes per a tots els professionals de les escoles, allò comportava un canvi d’hàbits important en el dia a dia, s’havia acabat aquell gest natural de curar als infants quan es feien una rascada, sense cap precaució. Calia, davant qualsevol ferida, rascada, trau, abans de tot, mai, sota cap concepte, tocar la sang sense posar-se  uns guants. I sempre derivar a un professional sanitari. Derivar sempre ja havia arribat a posar en qüestió fins i tot els cursos de primers auxilis que havíem fet els qui ens dedicàvem a l’educació en el lleure o a altres dinamitzacions juvenils, i havia canviat les normes de comportament davant els accidents. Amb això es salvaven vides, o s’evitaven mals majors. Però no sempre… El cap em feia tombs. Segur, segur, que són normes que han salvat moltes vides i que han modificat el curs d’aquesta pandèmia, entre moltes altres coses. Però comporten un rel·lentiment de la reacció. I una certa deshumanització, si es porta a l’extrem.

Aquests dies, amb tot el que s’esdevé amb la pandèmia del Covid-19 hi penso molt en aquells primers anys de la SIDA. Anys de por, pànic, prevencions fòbiques que portaven a greus estigmatitzacions i discriminacions. Llavors es van trigar dos anys a descobrir-ne les causes i el comportament del virus, ara tot ha anat molt més ràpid. Però hi ha algunes semblances. Inicialment tampoc hi havia tractament, també hi havia moltes teories sobre el seu origen. Encara que ja es deia que possiblement provenia d’un animal, també hi va haver moltes teories conspiratives, molta controvèrsia amb les farmacèitiques i l’accés els tractaments farmacològics, els contagis eren ràpids, calia prevenir-los i les vies de transmissió provocaven, per prevenció, un distanciament social. No és el mateix, però hi ha molts elements que es repeteixen. Sobretot la por, el pànic, l’auto-protecció, els rumors, els estigmes, que poden portar-nos a l’individualisme, al desentendre’ns… Per això trobo tan valuós que apareguin xarxes de solidaritat veïnal, com està passant a molts pobles i ciutats, també a Badalona. I aquest contrast em fa pensar en la humanitat i la generositat d’aquell home a la carretera del Figaró. I per això he rescatat aquesta petita història.

de coses grans…

Hi ha moltes coses a dir davant una pandèmia com aquesta, i només faré unes pinzellades.

Primer de tot reafirmar com és d’ injust i inacceptables el valor diferent que es dóna a les morts, és a dir a les vides, arreu del planeta, dels llocs i les categories socials de les persones que formem la humanitat. Per mi, inexorablement, cada mort compta igual. I per això davant l’impacte d’aquesta pandèmia, necessito fer comparativa amb d’altres causes de mortalitat mundial, que ja fa anys que existeixen i que no sembla que ens preocupin pas tant:

• Què és i què no és una pandèmia?  (Segons Viquipèdia no actualitzat ) 
• Segons OMS 2010
• Un article interessant, comparativa amb pandèmia Grip. Lluny de la pandèmia de 1918, La República, 13 de març 2020 (accedir a l’article)

Encara que no ho sigui literalment, formalment, no podem considerar-los pandèmia?

• Els accidents trànsit. És una causa de mortalitat arreu del món, amb una incidència de com a mínim 2 morts cada minut. (més informació)  
• La fam  5 Milions de nenes morien de fam cada any a tot el món el 2004, i les coses no han millorat gaire (més informació)

Articles de valoració política, ètica i econòmica mundial

• Després dels confinaments, INGRID GUARDIOLA al diari ARA Accés a l’article