feminisme dalt del bus
Petita història… número 2
A qui perjudica més, doncs, que una línia d’autobús que supera una orografia de fortes pendents, deixi de funcionar en diumenge i en festius? A qui afavoreix més rectificar-ho? Doncs això, com bé diu aquest article, es pot governar una ciutat amb perspectiva de gènere? Amb mirada feminista? Doncs si, es pot, i s’ha de fer.
De vegades m’enfilo a l’autobús només pel plaer de viatjar-hi. Comprovar-ne la ruta, observar els carrers, els paisatges, els usos que en fa la gent, i si s’esdevé, conversar-hi. Potser és una reminiscència de quan treballava com a profe de TAE, vint anys enrere, i dedicava temps a ajudar a saber-se moure en autobús sense desorientar-se a tota aquella colla d’adolescents que feia quatre dies havien arribat, venint d’altres terres, als nostres barris. O potser em ve de més antic, de quan tenir cura del meu germà gran comportava tranquil·litzar-lo amb un viatge, i ens enfilàvem amb la nostra tia – beneïda xarxa de suport – , fins al final del trajecte, i després ja tornàvem. L’estimulació vestibular i l’emoció pel viatge li acomodaven el neguit, com passa amb les criatures quan van en cotxet, com per art de màgia.
Moltes més vegades m’enfilo a l’autobús per la necessitat de desplaçar-me, però de tan en tan, quan puc, dedico una estona a explorar les rutes menys sovintejades. Un dels meus trajectes preferits és el de l’autobús B5, (la Tusa 5 com molts en diem encara). Quan hi sóc dalt sempre em em ve al cap Lisboa, i l’impressionant trajecte que vaig fer fa anys amb l’emblemàtic Tramvia 28. I no pas perquè el B5 sigui antic ni turístic, ni perquè cobreixi espais cèntrics de la ciutat. M’hi fa pensar per les fortes pendents, els revolts, les pujades i les baixades. I els carrers singulars que va enxarxant, carrers per on normalment no s’hi passa si no és que s’hi viu. M’encanta. L’autobús 5 és de mida petita i s’endinsa al cor dels barris ubicats on fa anys tot era muntanya, zones d’habitatges d’autoconstrucció, i placetes curioses, però també de blocs immensos guanyant pendents impossibles. Permet el desplaçament de milers de persones que s’han fet grans i ja no poden fer a peu aquelles immenses pendents, siguin pujades o siguin baixades. Quan vam començar a governar a l’ajuntament de Badalona, el juny de 2015, aquest autobús només funcionava els dies feiners, i els diumenges i festius molta gent quedava aïllada. Les entitats veïnals s’havien fet un tip de denunciar-ho, però la millora no arribava. És un dels canvis que va comportar el nostre pas pel govern. I me’n sento orgullosament responsable.
Fer que passés no va ser fàcil. No havia passat abans, i no pas per falta de persistència de les entitats veïnals que ho reivindicaven. Vaig haver de convèncer a moltes persones, la majoria homes, que aquesta era una necessitat humana superior a la necessitat que el trajecte fos rendible econòmicament. I va ser un treball d’equip, i em cal dir-ho en plural, vam haver de convèncer, i treballar-hi, moltes persones; però ho escric també en singular, perquè aquest va ser un dels casos on va fer falta lideratge personal, rol d’alcaldessa. I destaco la circumstància d’alcaldessa en femení. D’això va precisament aquesta història. De la mirada feminista. I de la participació veïnal. Per això el dia de la inauguració el protagonisme el van tenir les persones representants del moviment veïnal.
Aquesta tarda del dilluns de l’endemà del 8M, buscava exemples de la meva professió per explicar a una colla d’alumnes de 4t de primària què significa fer feina per la igualtat posant-se les ulleres feministes, fent servir la mirada de gènere i posant la cura de la vida al centre. I vet aquí com m’ha estat d’útil l’autobús B5. L’escola té la pràctica de convidar persones properes a la comunitat educativa per fer xerrades als grups classe, i en motiu del dia de la dona treballadora n’érem unes quantes per explicar l’experiència de diferents professions, aportant la mirada de gènere.
Com m’agrada tornar a l’aula!
Potser podria semblar que tractar aquests conceptes amb estudiants tan joves, infants encara, és complex. Però és tot el contrari. Son persones observadores de mena, curioses, reflexives, i el més interessant per acompanyar-les en l’aprenentatge i el creixement és animar-les a formular-se preguntes, i acompanyar-les perquè puguin fer-se les preguntes que fan de palanca. No convertiré en història tota la sessió didàctica, ni tan sols la seqüència, perquè la història de la B5 és només un dels exemples que he pogut formular-los. Però us compartiré alguns fils que hem filat, i un resum del relat que hem anat teixint durant aquesta tarda apassionant.
- Per què es programen línies d’autobús que no funcionen els diumenges? Amb qui es pensa, i des d’on? És una mirada que exclou les persones jubilades i les més joves, i que dóna per fet que el diumenge és no laboral i que la vida familiar funciona amb mobilitat privada de cotxe particular, o que tothom es podrà pagar, si ho necessita, un taxi. O potser es pensa que molta gent no sortirà de casa. O que tothom està en condicions de caminar pujant i baixant pendents… Qui ho pensa? Qui ho decideix? Queda dit i entès i assumit que sempre és millor desplaçar-se en transport col·lectiu no contaminant, o a peu, o en bicicleta o patinet, per frenar el canvi climàtic, per salut, per ocupació de l’espai públic… són escola verda i això ho tenen molt interioritzat. Però quan el transport no ho cobreix de vegades cal el cotxe…
- I tothom té cotxe particular? Tothom pot conduir? No tenim dades estadístiques sobre les diferències de gènere en relació a tenir el carnet de conduir a Badalona, però sabem que a tot l’Estat hi ha una diferència significativa entre homes (més del 32% el tenen) i dones (no arriben al 25%). Tampoc disposem de dades que correlacionin les persones amb possibilitats de conduir vehicle privat segons l’edat i el gènere, però això a l’aula ho hem resolt molt ràpid: Han aixecat la mà els qui tenen àvies i avis que condueixen cotxer privat per igual (una quarta part del grup) els qui només condueix l’avi (majoria absoluta) i els que només condueix l’àvia (minoria absoluta). I no són pas àvies i avis més grans de 80, són dels nascuts entre el 1945 i 1955 de forma majoritària. De per què moltes àvies no condueixen també n’hem parlat, perquè abans les dones i els homes no tenien els mateixos drets, diuen, i els explico que això del patriarcat ens ve de molt lluny en el temps històric, i que fa tants i tants anys que dura, que hi estem tan acostumades, que moltes persones ni se n’adonen… però seguim filant i teixint!
- I tothom pot pagar un taxi habitualment? Parlem de les desigualtats econòmiques, i de si afecten per igual a totes les persones, tinguin cossos d’homes o els tinguin de dones. S’identifiquin amb el gènere que s’identifiquin, concloem que els problemes econòmics afecten majoritàriament a les persones que dediquen part de la seva vida a tenir cura de sostenir-la, d’alimentar, netejar, vetllar la salut i el confort i assegurar la supervivència de les criatures i la gent gran o malalta, en el dia dia, a les llars, i també des d’algunes professions. Saben que això ho fan majoritàriament les dones. Ara ja no tant, diuen. Qui s’ocupa de la vostra supervivència? Els pares diuen sense dubtar-ho, pare i mare, i es reparteixen la feina. Les desigualtats, en la seva ment, formen part del passat però aterren al present. I saben que majoritàriament aquesta feina la fan i l’han fet les dones, i que moltes no van poder treballar per això, o van fer feines poc qualificades per això. I si aprofundim, si ens ajustem les ulleres del feminisme, llavors comencen a aparèixer pares que no fan tanta feina perquè treballen més hores fora de casa… i seguim desfilant i teixint.
- Si ho mirem amb la lupa de la mirada de gènere, qui fa servir més el transport públic, en general? I aquí contesten sense dubtar-ho, perquè ho saben, ho veuen, ho viuen. En el cas de l’autobús la diferència arriba a ser d’un 70% – 30%. Aquí podeu consultar dades . També Ho podeu completar amb aquestes.
Per resumir, tenim que a partir de 65 anys hi ha moltes més dones que homes i que la diferència augmenta amb l’edat , tenim que la pobresa és molt més alta entre les dones (moltes van treballar en feines de cures i sosteniment de la vida, i per tant no van cotitzar gens perquè no cobraven o perquè tenien feines precàries i/o no regularitzades), tenim que menys dones que homes disposen del carnet de conduir o un cotxe a disposició,i això augmenta amb l’edat, i que les dones fan servir el transport públic molt més que els homes. A més, tenim també que als barris ubicats a les zones més altes de la ciutat, amb més pendents, hi viu majoritàriament població de més de 65 anys. I tenim que qui planifica les línies i els horaris és majoritàriament, pel que sembla, un home amb bona salut, sense problemes de mobilitat a peu, i amb vida laboral activa que es desplaça habitualment fent servir el cotxe privat, i que fins i tot, potser, no té massa dificultats per aparcar ni dificultats econòmiques. Tenim que qui planifica, qui pren les decisions, majoritàriament, no té en compte a tothom, aplica esquemes “de sempre” patriarcals, pensant que són els “normals”. Sense la mirada de gènere hi ha coses que senzillament no es veuen.
- A qui perjudica més, doncs, que una línia d’autobús que supera una orografia de fortes pendents, deixi de funcionar en diumenge i en festius? A qui afavoreix més rectificar-ho? Doncs això, com bé diu aquest article, es pot governar una ciutat amb perspectiva de gènere? Amb mirada feminista? Doncs si, es pot, i s’ha de fer.
La sessió va donar per molt més, però avui aquesta petita història anava de l’autobús B5, i l’acabo aquí. Si podeu, no deixeu de pujar-hi i fer el trajecte sencer, d’anada i de tornada. Des de ben a prop de l’estació de Rodalies de Badalona on teniu l’origen i el final, us auguro una visita sociològicament i urbanísticament molt interessant.
Jo hi ha diumenges que faig la ruta pel gust de trobar-m’hi la gent a qui el canvi ha fet molt bon profit, majoritàriament dones grans que la fan servir per gaudir d’una llibertat de moviments que no tenien quan depenien de que algú altre (potser el marit, potser una filla) les acompanyés, o simplement no tenien ningú a qui demanar-ho, o no volien haver de molestar algú per fer-ho. Estan contentes que per fi s’hagi resolt, però em diuen que ara cal millorar molt la freqüència i l’horari de cobertura. I que el trajecte d’aquesta línia, cada dia, hauria d’entrar també als blocs de Verge de La Salut (el hoyo), que allà hi viu molta gent molt gran… i jo que m’ho apunto, i els dic que cal seguir-hi treballant, cal seguir-ho lluitant, i que no deixin mai d’aportar a la ciutat la seva mirada de dones que saben què és sostenir la vida cada dia.
… de coses grans
La història del B5 parla de molts conceptes universals, però en destaco sobretot un, la mobilitat amb perspectiva de gènere.
Articles citats (també enllaçats dins del text)
- Laia Soldevila a Crític, ÉS POSSIBLE PLANIFICAR LA MOBILITAT URBANA AMB PERSPECTIVA DE GÈNERE? Accés a l’article
- TMB Notícis, El perfil de mobilitat de les dones: més ús del transport públic i dels desplaçaments actius. Accés a l’article
- Germán Sierra, UOC, Mobilitat urbana segons el gènere: les dones es mouen amb transport públic, i els homes, amb vehicle privat Accés a l’article
- Notícia de la inauguració, a La Clau Accés a l’article
Per saber-ne més, i és de rigurosa actualitat, s’està celebrant el Congrés sobre mobilitat i gènere “El transport públic és cosa de dones? ” Accés a la informació
I finalment aquí hi ha l’itinerari del B5
És gratificant veure com altres persones comparteixen el que en un primer moment, una pensa és una opinió o sensació propia. L’ any passat vaig tenir la necessitat de desplaçar-me per Badalona, a llocs que no coneixia, sobint a peu. Però quan el moment ho requiria, ho feia en bus. Aquest va ser el cas que de la necessitat va neixer l’ oportunitat de coneixer el trajecte de la B5, del tot interessant. Veure com gràcies a aquesta línia, la gent te la vida una mica menys complicada. Un exemple: una dona molt gran que va pujar a una parada i va baixar a la següent. No cal dir que la pendent del carrer era espectacular, potser impracticable per persones grans, persones amb cotxes, persones amb diversitat funcional o simplement ben carregades.
Certament després he tornat ha agafar també aquesta línia per la necessitat de coneixer més. De compartir amb usuaries quotidianes una cosa que moltes persones que vivim a peu pla i ben comunidades sobint no percibim i, donant tota la raó a la Dolors, autora de l’article, aquestes percepcions generalment venen des de la mirada infatigable i resolutiva d’uma dona.