Petita història… número 1
“Començar un acte homenatjant Anna Bosch i Pareras, i acabar-lo amb aquesta dona d’aigua a les mans em va semblar una petita història carregada de màgia. Quina petita història millor que aquesta, doncs, per encetar aquest bloc el 8 de març?”
Potser perquè ella va néixer i viure en terra de dones d’aigua, entre El Figaró (El Figueró i Montmany) i la Vall del Tenes. Potser perquè com elles, era generadora i nodridora de vida, i regeneradora de la natura. Potser perquè em fascina aquesta versàtil mitologia catalana de les dones d’aigua i encara em fascina més la possibilitat de vincular-la a l’ecofeminisme. O potser perquè Gallecs és d’aquells llocs vida que concentren significats vitals des de la meva infantesa fins a l’aprenentatge del combat ecologista del post franquisme, i no em costa gens pensar-la a ella, ara, enmig aquell paratge amenaçat, batallant-lo com una deessa. Ressignifico un moment clau d’aquella resistència, i penso, segur que ens vam manifestar juntes el 1978, però llavors res sabíem l’una de l’altra. Ambdues érem una entre tantes.
Se’m va representar màgic, doncs, que en acabar l’acte a Mollet del Vallès les organitzadores ens regalessin aquesta preciosa dona d’aigua després de xerrar sobre municipalisme amb ulls de dona, la Pilar Castillejo i jo, en el mateix acte on vam homenatjar-la a ella, l’Anna Bosch, alcaldessa del PSUC 1979-1983 i ecologista i activista comunitària de referència. I a més, per si no n’hi havia prou amb tantes motivacions, encara se me n’hi van sumar dues altres. Saber qui fabrica aquestes dones d’aigua, i per què ho fan, i com han bastit el projecte comunitari; i d’altra banda, copsar la gracilitat plàstica que les fa ser artísticament boniques, amb una bellesa senzilla i suggerent, plena de llum, com pertoca a aquests misteriosos éssers llegendaris. La que il·lustra aquesta petita història n’és, només, una de moltes, però és la que em van regalar i ara la tinc a casa. Si entreu a la seva web entendreu de què us parlo. I aquí comprovareu l’espectacular petjada que el projecte ha deixat a Mollet del Vallès, enmig de la plaça. Tot parla.
De tot això de la font i de les dones d’aigua com a projecte jo no en sabia res quan vam començar l’acte homenatjant Anna Bosch, dimecres al vespre, a l’emblemàtic Casal El Tabaran, minuts abans de fer la nostra xerrada. Va ser en acabar, quan la dona d’aigua va arribar a les nostres mans, que l’inici i el final feien sinergia, i tot plegat em va semblar una petita història carregada de simbolisme.
Heus ací doncs com de sobte l’alcaldessa és rescatada de la desmemòria local ja que de moment ni tan sols el seu nom és a un carrer de Mollet, malgrat ja fa més de 10 anys que va deixar-nos (al Figaró sí que hi té una plaça). Invocant la memòria d’una dona com ella vam invocar també la memòria de moltes ciutats en els primers ajuntaments de la democràcia post franquista, vam invocar la història de l’ecologisme i la nostra pròpia. I vam rescatar-la a ella com a precurssora de l’ECOFEMINISME a les nostres terres. Ecologistes en acció la reivindica.
Memòria de dones, imprescindible. Com la nostra mateixa, recent i conjurada a resistir entre tantes voluntats d’esborrar-ne el rastre. La nova manera de fer política des del municipalisme transformador, des dels ajuntaments del canvi, ha volgut conquerir un terreny hostil on se la tracta d’intrusa. On fa nosa i incomoda l’statu quo, on posa en perill privilegis dels poderosos i clientelismes. Com els okupes rurals de Gallecs i tot el moviment per salvar el paratge, al 1978 i vuitantes, els municipalismes rebels del mandat de 2015 han hagut de combatre interessos especulatius destructors del bé comú enfrontant-se a moltes resistències i a ferotges atacs, amb una clara intenció: fer fora dels espais de decisió institucional aquesta nova forma de fer política, valenta, lúcida, comunitària, i eficaç per a la majoria.
Anna Bosch i Pareras va deixar la política de partit després de l’experiència d’un mandat a l’alcaldia. La cultura partidista la posava en contradicció i sentia que estar a les institucions públiques sense violentar-se com a dona exigia un esforç desmesurat, s’estimava més promoure estratègies indirectes de desligitimació i apostar per la creació d’un espai de participació que integrés els moviments socials i la ciutadania. Així doncs va escollir seguir fent política des de l’associacionisme. Va fer importants contribucions a l’ecologisme i al feminisme i a la vida comunitària al Figaró. Seria apassionant poder compartir amb ella ara l’experiència dels qui vam fer el pas de l’associacionisme a les institucions des de confluències convertides en partits instrumentals. Però ella va morir abans d’hora, i per debatre-hi cal recórrer als seus llibres, articles, i tot tipus de publicacions.
Com una dona d’aigua tal com jo les percebo i imagino, l’Anna, ha nodrit la vida i ha reivindicat les dones com a nodridores de vida, publicant ja textos sobre aquest concepte el 1999. Ha integrat el feminisme, l’ecologisme i el pacifisme, els tres grans moviments motor durant la transició, i ha teoritzat sobre aquest marc global com a eix de revolució. Ha sigut malabarista de la vida i ha definit les dones com a malabaristes de la vida per reivindicar les cures i el sosteniment de la vida que cal posar al centre de tot, com a motor de revolució. Així que ella ja fa molts anys que ens parlava del que ara és assumit d’una forma molt més majoritària, i és brúixola i ruta alhora: la síntesi pacifisme-feminisme-ecologisme que porta a la síntesi anticapitalisme-antipatriarcat, síntesi que nodreix l’esperança en un canvi per a la humanitat. Ara hi afegiríem l’anticolonialisme, per bastir un marc més completm, un marc lúcid, eficaç i vigent. Revolucionari. .
Per uns instants la penso i la imagino amb aquest somriure dolç, observant-nos, passejant misteriosament entre nosaltres i recorrent els paratges de Gallecs i els de tota la Vall del Tenes, fins els de Figaró, habitant en indrets com estanys, torrents, salts d’aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d’aigües i llacs subterranis. Deessa de l’aigua generadora de vida i la feminitat, afavorint la fertilitat i regenerant la natura,observant-nos en aquest procés de trasnformació endagat, en aquesta feina de fer efectiu això de posar la vida al centre, de tenir en compte les cures i el sosteniment de la vida com un eix central per vertebrar la organització de les societats. Estic segura que en passar per Mollet somriu satisfeta pel projecte de les Dones d’Aigua que empodera i dignifica la vida de tantes persones depenents per la seva diversitat funcional, i que s’atura a la font per comprovar com posa a l’abast dels més menuts la frescor de l’aigua.
I estic segura que ens vetlla la feina a totes les qui eixamplem el camí que ella va ajudar a desbrossar.
… de coses grans
La història de la dona d’aigua parla de conceptes universals, i d’informació biogràfica, i de projectes locals. En destaco aquests, per mitjà d’enllaços, alguns també es citen dins del text.
ECOFEMINISME
DONES D’AIGUA
ANNA BOSCH I PARERAS
GALLECS segueix la lluita
I encara podriem seguir amb el Municipalisme Transformador, la política amb ulls de dona, els moviments com Poble LLiure, els Casals… però ja hi haurà noves històries!