Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Publicat el 1 de març de 2022

Menjo tot, m’empasso aquest dolor d’agulla…

 

Menjo tot, d’un mossec
m’empasso aquest dolor d’agulla
que es clava en els ulls
i rellisca per la gola
en forma de contracció
remordiment i temors.
Errors són errors, i les pors
amargs cucs parats a la taula
guarnits amb records d’infant
i sensacions d’humitat i penombra.
Menjo tot, i mastego
les ombres i les formes inexactes
que em baixen pels budells
endolceixen la fel
i suen les mans.

Aquest aire retingut és
un plant irat a punt d’esclatar
la vermellor dels ulls
les ulleres carregades en el ball
de la tremolor dels llavis
i el no saber parlar ni una paraula enfora.

La sal de l’aigua
l’amarga saliva
i el regust del vòmit
en la menjança de la nit
d’empassar-se cullera a cullera
aquesta por de visita
ras del temps, en un altre
perdut o agitat entre unes mans
rudes i grans d’un cec.

Menjo tot en grans empassades
amb vi de mel amarga
i carn de dits i ungles.

(II)

Menjo tot, les lletres
la tinta i les
amb els ulls tancats
i mossegant les llàgrimes
i retenint l’alè verinós
per suïcidar qualsevol opció
d’integrar-me en el sentit
quan el sentir és ferit de mort
i amb una recuperació impossible.

Menjo les coixineres i el llençol
on m’arrapo i mossego
i bec de nou l’aigua de mar
gota a gota lentament
amb postres de respiració
singlot constant.

La gola incrustada en el cap
en la debilitat de les mans
i l’aire escampat dels ulls
llavis morats i pit encongit.

Paeixo una por que m’envaeix
des temps remots, en l’amor
o en la soledat del company
que m’acompanya el camí.
L’amor que no es recupera
allò que es perd i que mor
i el que mata el temps ja guanyat
i l’esperança, i el fals futur
i les coses que callem
i les que no es coneixen.

Tot el que s’escapa, allò que marxa
i l’au que deixem volar
allò que tenim i el que vindrà
i el no res i el tot en un silenci
i un telèfon que no sona
i una cadira que no s’ocupa
la por que sempre ens menja
i que païm molt lentament
en la soledat de la por.

 

(Al bell mig del camí, Poblenou 1991-1992)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Poesia per dixitdixi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent